Mireia Aixalà: “Reivindiquem que tothom parli amb el seu accent, hòstia!”

Torna Amèrica, a la Villarroel de Barcelona, després de l’èxit i les bones crítiques que va obtenir la temporada passada. Fins al 21 de gener, Mireia Aixalà, Tamara Ndong, Joan Carreras, Marc Bosch, Aida Llop i Carme Fortuny recuperen els seus personatges per tornar a omplir l’escenari. Dirigida per Julio Manrique, aquesta obra de Sergi Pompermayer no deixa ningú indiferent. Partint d’una família burgesa actual, fan un viatge per tres segles i tres continents per recordar el paper dels catalans en l’esclavitud.

En parlem amb Mireia Aixalà, que diu que faria aquesta obra sempre més. Està contenta de recuperar el seu personatge. “Per mi, les reposicions sempre són més bones que no les estrenes.” Amb tot, també confessa que després d’un gran èxit sempre fa cosa tornar a fer l’obra. “És una responsabilitat. Fa una mica de por, perquè, com que ha tingut tant d’èxit, que ara la gent no digui que no n’hi havia per a tant… O potser ja l’ha vista tothom que l’havia de veure i ja no ve ningú.”

—Ahir mirava Twitter i em vaig trobar això: “Amèrica és una obra gratament incòmoda, feliçment odiable i sentimental dura.”
—Uau! Està molt ben definit. És positiu. Pot semblar que no, però és un tweet positiu.

—Sí, perquè realment et trobes així. En surts pensant: he rigut molt, però també he pensat molt. Fins i tot, no sé si m’agrada de què he rigut. En surts remogut, però content d’haver-ho vist. És contradictori…
—Crec que això és un dels èxits. Això és una de les coses que fa que a la gent li agradi, que passes per molts estadis emocionals. Està molt bé que de cop dius: “Uau, que fort de què acabo de riure.” Et posa davant d’un mirall que està molt bé. Tot plegat fa que quan la gent surt del teatre es generin molts debats. Tot el teatre és vàlid. A mi m’agrada tot, però les obres en què surts i la gent va a sopar per continuar el debat són molt gratificants.

—I com a actriu, com funciona? També en sortiu remogudes cada nit?
—Això és curiós i complicat d’explicar. Quan ets allà passes per tots els llocs per on has de passar, però ho passes bé. No sé com explicar-ho. És difícil d’entendre si no t’hi dediques. És divertit fer la funció, encara que passis moments que siguin durs. Per explicar-ho, sempre poso un exemple: quan érem petits jugaven a indis i vaquers, i un dels millors moments era quan et mataven, malgrat que et mataven. No sé si se m’entén… Al final al teatre és un joc. Encara que en aquest cas la Tamara Ndong, que té un paper molt més dur, sí que moltes vegades surt remoguda. Sobretot li passava en els assajos, que és quan busques més les emocions. Quan fas funció, només et remou a l’escenari, després només penses en com n’has gaudit. En surts eufòric.

—L’obra parla d’un tema que durant molt de temps s’ha silenciat.
—Cert, parlem del paper que va tenir Catalunya amb l’esclavisme, un tema que durant molts anys s’ha amagat. Potser aquests anys se n’ha parlat una mica més. Però ens hem trobat que hi ha gent que ha vingut al teatre i no en sabia res. És al·lucinant, que hi hagi gent que vingui i digui: “Però això es va passar?” Hòstia, realment ho hem amagat molt! Per nosaltres és un gust explicar-ho, encara que és pretensiós pensar que el teatre pot canviar les coses, sí que les podem millorar. El 99% de la gent està encantat de descobrir-ho. També hi ha gent a qui no li ha agradat. Ens han dit que potser no calia. Poca gent, però n’hi ha hagut que ens ho han dit. Al meu entendre, és bo aprendre de la història per no repetir errors.

—D’alguna manera també tracta de la nostra responsabilitat en allò que han fet els nostres avantpassats.
—Això és superdifícil de gestionar. És el que li passa al personatge del Marc Bosch, que és en Max. Es pregunta que en fa, de tot això. Ell no en té la culpa, però sí que se’n beneficia, d’allò que va fer el seu besavi o el seu rebesavi. Però, és clar, què fa? Se’n va de casa? Es canvia els cognoms? Aquest és el gran debat. Què fem? Al final tots tenim aquesta responsabilitat. És important, si més no saber-ho per no tornar-ho a repetir. I com a societat demanar perdó, que hi ha països que ja ho han fet. A partir d’aquí, no sé com es pot reparar.

—L’obra tampoc no dóna cap solució.
—No, segurament no n’hi ha cap, de solució. Una cosa bona d’aquesta funció és que no és un pamflet. Explica la història i la teva responsabilitat és reflexionar i pensar qui ets tu enfront d’això. Però no et diu com has de pensar ni què has de fer. Crec que això també és molt interessant. A mi que m’alliçonin tampoc no m’agrada. M’agrada que m’expliquin històries que llavors hi pugui reflexionar. Sé que a partir d’aquesta obra, hi ha gent que ha anat més enllà i ha anat a buscar llibres per saber-ne més. Cadascú que prengui la seva responsabilitat com bonament pugui.

—Dèieu que hi ha gent que no sabia aquesta part de la nostra història. En el vostre cas, què coneixíeu?
—Sabia que havia passat, però no ho tenia present. Sé que l’autor de l’obra va decidir escriure això perquè té un amic de tota la vida, que de cop, fa uns deu anys, li va dir que venia d’esclavistes. Feia vint anys que eren amics i ell no ho sabia. Això el va fer reflexionar i adonar-se que tot plegat era molt més proper que no ho veiem la majoria. I crec que passa això, que realment se sap, però no s’explica del tot. Ara no ho sé, però als meus llibres d’història no s’explicava.

—Com és això de reestrenar una obra que ha funcionat tan bé?
—Està molt bé. Recordo encara quan l’any passat ens van dir que ho tornàvem a fer. Ens ho van dir que encara no havíem acabat la primera temporada. Està molt bé, perquè quan t’agrada fer la funció no vols que s’acabi. Per tant, quan ens ho van dir ens vam posar molt contents. Encara que també és una responsabilitat. Fa una mica de por, perquè com que ha tingut tant d’èxit, que ara la gent no digui que no n’hi havia per a tant… O potser ja l’ha vist tothom que l’havia de veure, i ja no ve ningú. De moment va molt bé, i sembla que aquesta por no té fonament. És una obra molt ben escrita, i com a actriu no l’acabes mai, cada dia descobreixes coses noves. No ens cansem en absolut de fer-la. A veure si tenim sort i la podem fer durant molt de temps. La faria sempre.

—Deixant-la reposar, de cop hi ha coses noves?
—Ahir ho comentàvem amb en Joan Carreras. Per mi, les reposicions sempre són més bones que les estrenes. S’ha de deixar reposar, hi descobreixes coses noves i prenen sentit coses que potser tenies poc clares. M’agrada molt deixar-ho reposar perquè és un any que no pares de pensar en aquella obra. La coneixes molt bé.

—La dirigeix Julio Manrique. Us heu convertit en una actriu habitual en els seus espectacles.
—Sí, he treballat molt amb ell. Sempre dic que per mi és el millor director d’actors d’aquest país, sens dubte. N’hi ha molts de bons, però per mi en Julio té una manera de treballar que treu coses de tu que ni tan sols tu t’havies imaginat que podies fer. Per exemple, la Cristina, personatge que faig a Amèrica, és un personatge que no havia fet mai, és superesnob, és superalcohòlica, està molt trastocada… Ha estat molt divertit de treballar, perquè he fet coses que ni jo sabia que era capaç de fer. T’incentiva a atrevir-te a fer coses. Tens la seguretat que et pots equivocar. Que el procés d’assaig pots anar molt lluny i buscar moltes coses. No et fa por d’equivocar-te i cagar-la perquè tornem a començar i no passa res. I crec que això és molt bo perquè a vegades la gent ho vol fer bé a la primera assajant, i l’assaig és justament per a fer-ho malament. I en Julio et dóna molta llibertat per fer-ho malament. A part, també escolta molt les teves opinions. No és d’aquells directors dictadors. Tot el que fem es debat i es busca. De fet, bé, bé, no ho està mai. L’altre dia va venir a fer un assaig i ens va canviar coses. Està tota l’estona buscant coses. És molt gratificant. També diré que és molt intens. Dic les coses bones que són totes, però treballes moltes hores i molt intensament; per tant, cansa. Però com que saps que el resultat serà bo, t’hi aboques i fas el que calgui.

—Confessaré que quan vaig veure els dos noms junts em va venir al cap Temps de silenci…
—Ja! És molt fort, últimament m’ho han recordat unes quantes persones… Me n’havia oblidat! Era un personatge que va sortir a quatre capítols, i tampoc no va ser gaire important… Però és curiós que la gent se’n recordi. Vam fer de parella. Ell em deixava…

—Éreu la dolenta…
—No, no era dolenta! No hi estic d’acord.

—Cert, però tothom volia que triomfés l’altra història d’amor…
—És clar, tothom volia que se n’anés amb l’altra, però jo era la seva dona. I era bona persona, només que una mica avorrida. Però no era dolenta. No feia res. Només volia que tanqués el gas. És clar, explicàvem que arribava el gas a les cases. I jo sempre li deia: “Tanca el gas.” I al final quan em deixava, li acabava dient: “Però tanca el gas.” Era una mica una bleda.

—Amèrica us ha donat moltes alegries. Fa poc un premi Butaca, en uns premis en què també éreu nominada per Coralina. Quin any, no?
—Sí, de vegades passen aquestes coses. Fa molts anys que treballo. He estat molt feliç amb molts personatges, però a vegades de cop passen aquestes coses. Aquest any, per dos. Ideal. Estic molt contenta amb el premi Butaca, està molt bé que et reconeguin la teva feina, però el que m’agrada més és treballar. El millor premi en realitat és la feina. El que m’apassiona és tenir feina i poder fer projectes que m’interessen.

—Per tant, voleu feina i no tants premis?
—Estic contenta. No sóc una desagraïda i m’encanta. Em va fer molta il·lusió que la Tamara Ndong guanyés el premi a actriu revelació. Però reclamo que els premis vinguin amb feina. Els premis sols no els volem. Pensa que, per exemple, a mi em van donar el premi Max i després vaig estar un any sense treballar. La gent es pensava que no parava de treballar, però no era veritat. Jo pensava: tinc un premi molt important a casa que és preciós, però no tinc feina. És una feina que no és fàcil de gestionar; no obstant això, ens agrada tant que estem enganxats.

—Perquè, es pot viure de fer teatre?
—És difícil, però es pot. De vegades en parlem. Som molt afortunats perquè podem viure d’això. Tanmateix, no és habitual en aquest país. Hi ha gent amb molt talent, molt bona, que no pot viure només de fer teatre. Però passa que llavors aquí també s’obren molts camps perquè hi ha gent que fa teatre i fa classes, gent que fa teatre i fa locucions… Et vas espavilant i vas sobrevivint, però no és fàcil. De cop hi ha anys que tens molta feina, i n’hi ha que, no saps per què, ningú no et truca.

—El punt més complicat de tot plegat és no saber si demà et deixaran de trucar?
—Per mi, sí, perquè t’has d’acostumar a la inseguretat. Encara que penso que avui en dia això passa en tantes feines. Desgraciadament, tot és molt insegur. Tenir una feina tampoc no et garanteix res. Abans semblava que si feies arquitectura segur que tenies feina, però quants arquitectes hi ha ara que no s’hi poden dedicar. Almenys nosaltres fem una feina que ens agrada. És insegura, però almenys quan la fem ens agrada. Tot i que he de dir, que amb els anys també aprens a relativitzar-ho tot plegat. Faig ioga, i m’ha ajudat en molts moments. Quan no hi ha res a l’horitzó penso que no em vull angoixar, que val més viure el present i ja sortirà alguna cosa. I si no, ja me’n sortiré com sigui.

—Aquests últims temps us hem vist menys a TV3. En realitat, a TV3 hi hem vist menys tothom, perquè no es fan tantes produccions. Això encara fa més difícil de tenir feina?
—És veritat que TV3 fa menys produccions, però, per una altra banda, s’han obert moltes produccions de plataformes. Tot i que normalment busquen gent jove, perquè fan sèries pensades per a ells. De sèries que parlin de dones d’una certa edat, no se’n fan gaires. Se n’haurien de fer més, perquè tenim molt a explicar. L’experiència és un grau. Però ara m’allunyo del tema…

—Dèieu que molts actors joves sí que tenen feina a les plataformes…
—Sí, tenen molta més feina que abans, a la televisió. I és veritat que potser TV3 no fa tantes produccions, però en continua fent. També va com va, això. De vegades tens més feina a la televisió i de vegades no tanta. De fet, d’aquí a poc tornaré a sortir-hi. Formo part d’una sèrie que s’estrenarà al gener, que es diu Jo mai, mai.

—Que també parla de gent jove…
—Cert, però els joves tenen mares, i també tenim papers. En aquesta sèrie la trama dels adults també és interessant. No només acompanyem els joves.

—De fet, l’última sèrie que vau fer també era de joves: Les de l’Hoquei. Creieu, realment, que falten papers de dones més grans? En realitat, també sou jove…
—Si, sóc jove, però l’audiovisual demana gent molt jove. A partir dels trenta anys sembla que les dones ja no existeixen. Als Estats Units, ara hi ha grans actrius que s’han posat a produir les sèries elles mateixes. Nicole Kidman, per exemple.

—Jennifer Aniston…
—Exacte. Són dones que diuen: no ens donen feina, la produïm nosaltres. I fent això demostren que sí que hi ha històries per a explicar. Són històries molt interessants. A més, són grans actrius, perquè si ets molt bona als vint, ho seràs més als quaranta. Els anys d’experiència es noten. Has après moltes coses. Està molt bé que ara ho reivindiquem. Ens hauríem d’emmirallar en allò que fan als Estats Units, que han fet un cop de cap i fan sèries boníssimes. Vejam si això arriba aquí…

—No comença a passar? No sé, em ve al cap un èxit teatral com La trena, o la nova sèrie de l’Aina Clotet.
—Sí, comença a passar. Em sembla molt important. Perquè demostren que aquestes històries interessen. La trena ho va petar.

—He llegit que un dels projectes que recordeu amb més estima és Lo Cartanyà?
—Sí! Per moltes coses. La primera, perquè, malgrat que he nascut aquí, els meus pares són de Lleida. M’hi sento molt vinculada. Ara parlo català central: m’hi vaig acostumar de petita, quan els nens de classe es reien de mi perquè parlava estrany. I al final vaig canviar l’accent. Però, en l’ambient més íntim, continuo parlant en lleidatà. Per tant, em va fer molt feliç poder fer la meva feina en el meu parlar matern. El parlar en què penso i somio. Però a més, Lo Cartanyà era una sitcom, i rodar-la va ser una meravella. És televisió i teatre alhora. Són dos mitjans que a mi m’encanten i poder-los ajuntar està molt bé. Un dels problemes que té la televisió en aquest país és que hi ha pocs diners i s’assaja poc. Es roda sense gairebé assajar. En canvi, en una sitcom assages tres dies i en rodes un. Tens el públic allà. I cada capítol que rodàvem el dijous era com una estrena. Al final cada dijous anàvem a sopar tot l’equip. Vam formar una família. No tan sols amb els actors, sinó també amb els tècnics. Vam ser molt feliços fent-lo. Mira! Parlant d’això, crec que estaria bé reivindicar que es fessin més sitcoms!

—És cert, a TV3 fa molt de temps que no en fan. I és estrany perquè de les sèries més recordades de la cadena són comèdies de situació.
—Sí! I tant! Plats bruts, Jet Lag, Lo Cartanyà… Són productes molt divertits. La gent encara se’ls mira ara. No sé per què es van deixar de fer.

—Potser en realitat no se’n fan tampoc tantes a tot el món. Ara no em vénen al cap tampoc sèries americanes…
—Sí! Ara que ho dius, potser va ser una moda. Però jo les reivindico. Reivindico que es facin sitcoms i sèries protagonitzades per dones més grans de trenta anys. Reivindiquem!

—Parlant de reivindicació. Això que expliqueu de la llengua. De vegades costa que se sentin segons quins accents a les produccions. No hauria de canviar?
—Crec que els últims anys això va canviant. Hi ha molta gent que ja no renuncia als seus accents. Vénen actors de molts llocs a estudiar a Barcelona, i parlen en el seu accent. No hi renuncien. No passa allò que em va passar a mi de petita. Els nens em feien sentir que allò que jo parlava era estrany, i no volia ser la diferent. Quan ets petit no vols ser diferent. Em sembla que avui dia la gent es reivindica molt més. Per exemple, els actors mallorquins xerren mallorquí. És meravellós. Ens enriqueix a tots. Enriqueix la nostra cultura. Tenim un país ple d’accents i és bonic que la gent els reivindiqui. Ens surt una entrevista amb un final molt reivindicatiu… Però sí, crec que això va canviant. Ara, parlant d’això m’ha vingut al cap els Estats Units. Allà juguen molt amb els accents. De cop, un actor fa una pel·lícula que passa a Texas i treballa per posar-hi l’accent d’allà. Que hi hagi aquesta varietat també és un repte per a nosaltres. A Nova York hi ha una llibreria especialitzada per a actors de teatre que té una prestatgeria plena de CD per a escoltar i aprendre accents diferents. Això aquí no ho fem…

—I, és clar, sentint aquests accents diferents, a cap nena no li passa allò que us va passar. Perquè tots els accents són normals, i no pas el central i prou.
—És clar, si ho sent a la televisió ja no es pensa que és la rarota. De vegades els del central es pensen que només és normal el seu, i no. Crec que aquests últims anys a TV3 comencen a sonar accents diferents, i això és molt important. Però segurament encara es podria fer més. Reivindiquem que tothom parli amb el seu accent, hòstia! És clar que sí! Una altra reivindicació!