Mircea Cărtărescu: “Els ucraïnesos protegeixen el món en llibertat”

D’ençà de la seva fundació, ara fa cent anys, el PEN Català ha portat a Barcelona grans escriptors europeus i internacionals, com Paul Valéry o G.K. Chesterton, que van repartir saviesa des de la tribuna de l’Ateneu Barcelonès. Seguint aquesta vella tradició, divendres passat, el PEN i l’Ateneu van portar l’escriptor romanès Mircea Cărtărescu (Bucarest, 1956), amb motiu del Dia Mundial de la Poesia. L’autor de Solenoide va conversar amb el seu traductor, Xavier Montoliu, en un acte titulat “La poesia pertany a l’instant” en què, entre altres temes, l’escriptor va voler parlar de la guerra d’Ucraïna.

Cărtărescu va expressar la seva solidaritat amb Ucraïna, que lluita contra l’exèrcit de Vladímir Putin. “Tinc una gran admiració pels ucraïnesos, protegeixen el món en llibertat”, va assegurar, alhora que recordava que “l’agressió a Ucraïna és una agressió al món sencer”. Romania hi comparteix més de cinc-cents quilòmetres de frontera, que també són el perímetre exterior de la Unió Europea, i antics vincles, especialment a la regió de Bucovina, que avui està separada per aquesta frontera. Per això, l’arribada de refugiats també li ha fet descobrir un vessant solidari del seu país, que des que va començar l’èxode de refugiats ucraïnesos arran de la invasió russa n’ha estat un dels principals països receptors: “Els romanesos s’han mobilitzat d’una manera extraordinària. No m’hauria cregut mai que tindrien aquesta empatia amb la gent que fuig.” De fet, va explicar que ell mateix havia acollit una família d’Odessa a casa seva, a Bucarest.

“Ningú no pot posar preu a un poeta”

Durant el diàleg, Cărtărescu també es va referir als russos que protesten contra Putin i els seus crims, i els va comparar amb els poetes: “Ningú no pot posar preu a un poeta. Un poeta pot desafiar qualsevol sistema de valors; és un ésser temut”, de l’època de Plató fins als totalitarismes actuals. També va fer professió de fe europeista, i va recordar que el continent “potser no té exèrcit ni és una potència econòmica, però Europa com a centre cultural es construeix durant tres mil anys, amb Sòcrates i Jesucrist a l’inici, i de llavors ençà, de generació en generació fins avui”. “No hi ha cap altra civilització que hagi produït aquesta meravella.” Però també va alertar de les seves febleses i dels riscs en la situació actual: “M’agradaria que poguéssim oblidar els horrors de la història; tanmateix, la guerra ens hauria de fer pensar quina perspectiva pot tenir Europa davant una agressió. Pot ser que un exèrcit violent arribi a Berlín demà mateix, i això ens hauria de fer pensar què vol dir ser europeus.”

L’etern candidat al Nobel de Literatura va repassar la seva trajectòria, i va assegurar que, com la de tots els escriptors, és filla d’una tradició doble, perquè té la influència de tots els grans escriptors i l’específica de la tradició romanesa, ben poc coneguda fora del seu país natal, tret de l’anomenada generació d’entreguerres. “Noms com el de Michai Minescu, un Schiller o un Goethe romanès, no volen dir res fora del meu país.” Entre els referents universals, Cărtărescu, que va voler reconèixer especialment la seva simpatia per la cultura catalana, va destacar Gustave Flaubert, “l’avi de tots els grans escriptors”, per la seva capacitat d’escriure cada llibre d’una manera diferent i obrir la porta a la literatura moderna.

Tot i l’èxit internacional de la seva obra, traduïda al català, entre més llengües, Cărtărescu va voler deixar clar: “Ser escriptor és una vocació, alguna cosa que et ve donada. No tinc cap mèrit.” Per a l’escriptor, és com si hi hagués dues persones dins seu: l’home corrent, marit i pare d’un fill de dinou anys, i l’autor, que surt d’ell mateix i deixa que la seva mà escrigui: “L’endemà, rellegeixo el que he escrit el dia abans i em deixo sorprendre. No sé què escriuré demà.”

Retorn a la poesia arran de la covid

Preguntat per la seva doble condició de poeta i prosista, va recordar que poesia i prosa són “radicalment diferents, com el tenis i el ping-pong”, i que si bé molts autors han passat de la poesia a la narrativa, poques vegades és a l’inrevés. “Tot allò que he escrit són poemes que s’han extingit i han esdevingut prosa”, i va recordar que havia començat com a poeta durant la seva joventut, quan va passar del culturalisme a l’anomenada “generació dels texans”, influïda per la generació beat i compromesa amb la resistència contra la dictadura del conducator Nicolae Ceausescu.

Aquella poesia, que volia ser sinònim de llibertat, va deixar pas a una poesia de la paraula pura, fins que va abandonar la lírica amb trenta anys i va amagar els seus versos durant dues dècades. De fet, Cărtărescu ha tornat darrerament a la poesia. Encomanat de la covid-19 al començament de la pandèmia, va estar greu i en va sortir amb una depressió. No pensava que se’n sortiria, i durant aquell temps va escriure desenes de versos cada dia, “com una mena d’urgència”: “Escrivia sense saber per què ho feia. Cada vers era un crit de dolor.” “Senyor, per què em dónes matins feliços?”, diu un dels seus versos antics. Ell el va llegir en versió original i la poeta Susanna Rafart en la traducció catalana –publicada per Lleonard Muntaner–, que avui adquireix un nou significat.

Cărtărescu va explicar al públic que omplia la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès que ara escrivia una “falsa novel·la històrica”, sobre “les ambicions dements”, inspirada en la tradició etíop i basada lliurement en el personatge real de Teodor II, l’emperador d’Abissínia que va acabar suïcidant-se amb un revòlver que li havia regalat la reina Victòria d’Anglaterra quan els anglesos els van vèncer l’any 1868. Abans, en català podrem llegir el tercer volum de la trilogia Encegador –amb els dos primers volums publicats per Periscopi–, el qual considera el seu llibre més polític. Tal com va detallar, és “una farsa sobre el règim de Ceausescu i la falsa revolució televisada de 1989”, i va recordar que havia viscut fins als trenta-cinc anys en un règim comunista, tot i que quan va caure ja tenia assentats els seus principis literaris. Com a venjança contra aquest sistema tirànic, la novel·la té el llenguatge més violent i escatològic possible.