29.09.2023 - 21:40
L’any passat va morir Cristina Calderón, la darrera parlant de la llengua yagan, de l’extrem austral sud-americà. A la xarxa trobem un reguitzell de mostres audiovisuals sobre ella des del moment que va esdevenir l’última parlant d’aquesta llengua, l’any 2005. I també de quan va morir; notícies, reportatges, entrevistes, documentals. La profusió de vídeos sobre aquesta última parlant ens planteja una pregunta: són habituals els productes audiovisuals a la xarxa específics sobre els últims parlants d’una llengua? Quines característiques presenten? Les línies que vénen a continuació no són el resultat de cap recerca científica. Són el fruit d’una immersió en la qüestió amb l’únic objectiu de compartir algunes reflexions.
Hem d’admetre, per començar, que el tema del darrer parlant desvetlla interès. Recordo, per exemple, que fa uns anys Carles Casajuana va escriure, en el nostre context cultural, la novel·la L’últim home que parlava català (2009). Si donem un cop d’ull a la Viquipèdia, ràpidament localitzem llistes d’últims parlants, amb noms i cognoms, ja morts o consignats com a parlants terminals (aquesta pàgina, per posar-ne un exemple, documenta darrers parlants de llengües des del segle XVII).
Però, quines mostres audiovisuals trobem sobre la qüestió? Si fem una cerca específica i detinguda sobre aquests individus singulars en cercadors ben populars de material audiovisual, observem, d’entrada, que és productiva. I també que presenta, curiosament, un grau elevat de redundància tot i haver diversificat els criteris de cerca: uns mateixos darrers parlants, com ara Cristina Calderón, són protagonistes de diversos productes audiovisuals, mentre que és evident que la majoria de darrers parlants moren innominats, com les seves llengües (es diu que en mor una cada tres mesos), en el silenci mediàtic. Sembla haver-hi certs darrers parlants, doncs, amb una projecció audiovisual notable. En són exemples la mateixa Cristina Calderón (yagan), Katrina Esau (n|uu), o Boa Sr. (bo).
Tot aquest material a la xarxa dóna l’oportunitat de mostrar unes realitats que, només fa uns anys, abans de l’expansió d’internet, haurien romàs desconegudes a la gran majoria. Aquest fet té, sens dubte, un valor de reconeixement, de documentació, i també un potencial de conscienciació per a la revitalització idiomàtica. Com són, però, aquests productes audiovisuals específics sobre un darrer parlant?
Mirem de respondre algunes preguntes. Qui hi ha rere aquestes produccions? Hi trobo cadenes televisives o grups de comunicació, productores cinematogràfiques, organitzacions culturals, projectes o festivals que lluiten per les cultures i les llengües indígenes, les mateixes comunitats amenaçades, el món acadèmic o els lingüistes que participen en projectes o tasques de revitalització. Quina qualitat i quin rigor presenten tant des del punt de vista del contingut (lingüístic, sociolingüístic) com del llenguatge en què s’expressen, l’audiovisual? En el gran calaix de sastre que és la xarxa trobem, lògicament, des de projectes d’una gran qualitat, que arriben a tenir ressò en festivals de renom (per exemple el Ficwallmapu) i obtenir premis o altres reconeixements, fins a produccions visiblement circumstancials i anecdòtiques, o purament amateurs.
Quins trets tenen aquestes produccions tan diverses? Es pot aventurar l’existència d’algun “gènere”? Penso que hem de parlar més aviat d’un tema que dóna lloc a un ventall de productes amb algunes constants o alguns elements recurrents. Identifico produccions com les següents, i en dono alguns exemples: a) el reportatge professional sobre un darrer parlant, deslligat de cap esdeveniment o fet concret, que sol constituir una informació curiosa, un fet divers, i pot omplir tres o quatre minuts d’un noticiari (Isidro, ayapanec); b) la notícia sobre la mort d’un darrer parlant (Cristina Calderón, yagan; Pedro Salazar, ixcateca); c) la notícia sobre algun fet concret específic relacionat amb un darrer parlant i la seva llengua, com ara un reconeixement acadèmic (Katrina Esau, n|uu), una col·laboració acadèmica (Amadeo García, taushiro), o un reconeixement popular (Diosgoro Prisciliano, popoluca); d) la notícia o el reportatge sobre un projecte concret de revitalització en què hi ha un darrer parlant implicat, de vegades conduït pel lingüista que n’és el responsable (Carlos, xinkan); e) la notícia o el reportatge sobre la realització d’una obra que documenta o descriu la llengua (una gramàtica o un diccionari, per exemple), en què el darrer parlant ha tingut un protagonisme especial, o de la qual ha estat el principal informant, l’autor o el coautor; f) produccions que responen sobretot a la voluntat de mostrar la llengua en ús per part del darrer parlant: el mostren explicant una anècdota, una llegenda, un mite fundacional de la seva cultura, o cantant alguna cançó (Rosa Andrade, resígaro); g) produccions amb una petició de suport per salvar una llengua o millorar les condicions de vida d’un darrer parlant, fins i tot amb campanyes de finançament col·lectiu (Sixto Muñoz, tinigua) o convidant a la votació popular d’un darrer parlant perquè tingui un reconeixement (Cristina Calderón, yagan); h) vídeos testimonials en què el darrer parlant explica breument la seva història, la situació de la seva llengua i allò que desitjaria, de vegades en forma d’entrevista o altres de monòleg (Walter Ortiz, rama; Cristina Calderón, yagan). Observo també que el tema es tradueix en algun cas en formes audiovisuals recents i de moda com una xerrada TEDx (Blas Jaime, chaná). Malgrat aquest esbós de tipologia, són ben habituals, com es pot imaginar, les produccions híbrides, que integren diversos dels tòpics acabats de citar en una sola producció.
Vull destacar també l’existència d’alguns documentals de volada, amb plantejaments i resultats netament professionals. Crido l’atenció, en aquesta línia, sobre algunes obres: The linguists (2008) (film), que segueix els lingüistes G. Anderson i K. D. Harrison en diversos escenaris del món (l’obra té un complement rellevant en el llibre de Harrison The Last Speakers, National Geographic, 2010), un film que mostra un registre aventurer (a l’estil Indiana Jones) opinable, però que contribueix, ben segur, a divulgar el tema; la sèrie de documentals estrenada el 2017 pel Canal Encuentro de l’Argentina, dirigida per Juan Pablo Tobal, Guardianes de la lengua, amb vuit fantàstics capítols amb històries d’homes i dones que s’han convertit en els referents lingüístics de les seves comunitats de l’Amèrica Llatina (tapiete, tehuelche, tinigua, yagan, chaná, uru, guanà, matapí), entre els quals n’hi ha un, precisament, de dedicat a Cristina Calderón. O, per exemple, els excel·lents vídeos documentals de la plataforma lliure multimèdia de l’àmbit educatiu Global Oneness Project sobre les llengües en via d’extinció de Califòrnia, que donen veu, per exemple, a Marie Wilcox (wukchumni), Luther i Lucille Girado (kawaiisu) i Loren Bommelyn (tolowa dee-ni’). Penso que tots aquests documentals poden ser inspiradors a qui projecti una producció en aquesta línia.
Quins aspectes altament sensibles trobem observant aquesta mena de produccions? Aquest material corre el perill de banalitzar la realitat que mostra, de no transcendir l’anècdota “curiosa” de la qual parteix; de focalitzar excessivament el darrer parlant (hi ha altres persones a la comunitat amb algunes competències parcials en l’idioma, per exemple, que podrien aportar un testimoni valuós, les quals no sempre són tingudes en compte); d’estalviar la reflexió sobre el concepte de “darrer parlant” (no és infreqüent que alguns darrers parlants, en realitat, acabin no sent-ho); de posar l’èmfasi en la riquesa patrimonial que es perd quan mor una llengua, més que no en les causes traumàtiques que n’han produït l’extinció i en la denúncia dels factors i els agents culpables d’aquest fet; de considerar la mort de la llengua com un fet fatal i inevitable.
També observo que hi apareix un tema molt delicat: el dolor i la manca de benestar dels darrers parlants (se’n veu el plor, la convicció que la situació no té retorn, la consciència que la lluita que menen serà estèril, se’n mostra una dolorosa resignació final…). Què cal mostrar i com s’ha de fer per no caure en la morbositat i fins i tot en l’obscenitat?
També em sembla un aspecte crític si la mirada audiovisual sobre el darrer parlant és externa o sorgeix, ni que sigui parcialment, de la comunitat del darrer parlant, com seria desitjable. Una qüestió complexa que s’hi relaciona, igualment, és la imatge que es dóna dels lingüistes que treballen vora els darrers parlants per revitalitzar l’idioma, tasca que es pot arribar a identificar amb una feina quasi extractiva, i de la qual es poden donar visions simplificades o idealitzades.
Més enllà de les produccions citades fins ara, de tall informatiu o documental, em vull referir a una altra mirada sobre el darrer parlant des del llenguatge audiovisual: la mirada de la ficció. En aquest sentit, em centraré en un cas que penso que transita molt bé algunes de les zones més delicades del tema. Es tracta d’una obra excel·lent, la pel·lícula d’Ernesto Contreras Sueño en otro idioma (2017), que narra la història dels dos darrers parlants de la llengua zikril, dos homes que no es parlen des de la joventut.
Sueño en otro idioma té la virtut impagable de passar de l’anècdota a la categoria; té el valor de la síntesi (el zikril és una llengua inventada, que pot representar totes les que es troben en una situació similar); mostra alguns aspectes interessants de l’actuació del lingüista que revitalitza: des de la ingènua il·lusió inicial fins a la retirada realista, amb referència clara als aspectes ètics de la tasca de revitalització. Perquè Martín se salta la “regla d’or” que havia de respectar com a lingüista, de la qual es parla reiteradament en el film: comet l’error de forçar les voluntats dels parlants, en perseguir obsessivament la trobada entre Isauro i Evaristo, els dos darrers parlants de zikril.
Sueño en otro idioma mostra també amb claredat el context d’amenaça sobre el zikril, la pressió de l’anglès, l’idioma que augura una millor vida als parlants autòctons (la jove indígena Lluvia representa un futur que gira l’esquena al zikril en nom d’un progrés en llengua anglesa). Una altra aportació excel·lent de la pel·lícula és que reflecteix la profunda vinculació de la llengua zikril amb el seu entorn. La cosmogonia zikril predica una fusió panteista de l’ésser humà amb la natura i els animals. La llegenda fundacional zikril (relatada per Jacinta al principi del film) explica com, en els orígens, una dona ocell es va enamorar del primer home i li va haver d’ensenyar el zikril, la llengua de tots els éssers de la jungla. I com des d’aquell moment homes i animals van començar a parlar la mateixa llengua.
Una altra evidència del gruix de Sueño en otro idioma és la complexitat de la identitat dels seus personatges, que són molt més que parlants (o no parlants) de zikril. Evaristo i Isauro comparteixen el zikril, però també el seu amor homosexual de joventut, un amor prohibit. Un amor que, gràcies a la incomunicació, poden pensar que mantenen secret. Els darrers parlants, doncs, es revelen essencialment éssers humans, més que no informants instrumentals o purs objectes d’un interès informatiu o documental.
El final del film, d’altra banda, constitueix una resposta (ja in extremis) integral i esperançadora a la situació: la solució és superar els prejudicis i acceptar plenament la identitat (sexual, lingüística). Evaristo, que hem vist al llarg de tot el film desplaçar-se arrossegant la seva cadira, que simbolitza l’assentament inamovible de les seves conviccions, l’abandonarà a la porta de la cova sagrada dels zikrils, on es “retrobarà” amb el seu amant Isauro i es reintegrarà amb els seus. Aquesta és la seva particular revitalització: una revitalització total.
La mirada audiovisual ens dóna moltes mostres, doncs, per vies diverses i amb objectius i enfocaments variats, del fenomen específic dels darrers parlants de les llengües. I ho fa amb productes de mena heterogènia amb qualitats, objectius, correcció conceptual i graus de sensibilitat diferents, però que sens dubte tenen el potencial d’aportar informació valuosa, arguments, plaer estètic, subtilitat i delicadesa en el tractament de la qüestió.
Vull tornar, per acabar, a la darrera parlant de yagan, Cristina Calderón. La seva llengua ens ha deixat una paraula cèlebre, mamihlapinatapai, que fa referència, segons els experts, a una “mirada que fa que els altres se sentin incòmodes”. Aquesta hauria de ser també una de les funcions de la mirada audiovisual sobre els darrers parlants: inquietar els espectadors i agullonar-los a ser conscients i a passar a l’acció davant una realitat a la qual no sembla que la humanitat s’hagi de resignar.
Enric Serra Casals
Professor associat del Departament de Filologia Catalana de la UAB
