Mirada llarga

Ja res no em sembla urgent. Ni cap dia, històric. I és ben bé que al final veus que sempre n’arriba un altre, de dia històric. Les coses semblen que sí, que sí, que ara sí, i al final, què? Al final, encara no. Cagon mi puta vida nen. Sec a terra, al pis de Barcelona, damunt un parquet fals d’aquests. Fals també. Vaig descalç, tot ben net i a tocar del meu infant. Quatre anys, el paio. Aquí anem fent, congeniant. Ara un raig de sol li acarona la galta. Jo li allargo la mà per arrissar-li els cabells rossos i llargs que ja no tinc. Escena de matí. Pijames i xandalls. I quatre anys, el paio. ‘On són ara els piolins, pare?’, em demana el fill, nascut un 14 d’abril. ‘En resten pocs, ara, fill’, responc jo, nascut un 27 d’octubre. I no faig broma. Ell va néixer el mateix dia que s’havia proclamat la república de Macià, un preciós 14 d’abril. I jo vaig néixer el mateix dia que es va proclamar la república del govern Puigdemont, un preciós 27 d’octubre. L’atzar, les estrelles, la sort, ens han ficat a casa el 1931 i el 2017. Per això dic que ja res no em sembla urgent. Ni cap dia històric. És ben bé que, al final, amb això dels dies històrics veus que sempre n’arriba un altre. Ni que sigui anant a quatre grapes pel passadís.

Per això és d’agrair el gest d’ERC d’aquesta setmana. Fer públic un document amb la mirada llarga. Res d’urgències ni de dies històrics. A la llarga, com executem la República? I ara què? Ho hem fet bé, fins ara? Quins passos manquen? On som forts? On som febles? Per on podem anar aquests anys vinents? ERC no pensa en dies. Pensa en anys. I trobo que algú havia de fer-lo, aquest exercici. I aixecar la mirada llarga. Ni que sigui per respecte als qui arriben a quatre grapes pel passadís.

Consultades, com he consultat, les cinquanta-quatre planes de la ponència d’ERC, planes que ara la militància debatrà i aprovarà (amb canvis o no), trobo que han posat molt d’èmfasi a respondre la pregunta de com podem ser més. Com podem créixer en nombre, els independentistes. I ho trobo molt bé. En deu anys a Catalunya hem passat del 25% al 50% d’independentistes. Com podem arribar al 60% els anys vinents? I al 70%? ERC afirma que el 50% actual és insuficient i aposta per créixer en nombre cercant comuns i, només aleshores, tornar-hi. Agradarà més o menys, però ERC obre debat a llarg termini i aixeca la mirada. Molt a favor de la seva jugada.

No tant, però, del contingut. Perquè jo la pregunta que em faig és la següent: amb un 60% d’independentistes seríem ara república? Els piolins no haurien atacat? Gens de 155 amb un 70% a favor? Aquest octubre passat ens va caldre que fóssim més, o que fóssim més forts? Ja em sembla bé créixer. Però, com hem de reaccionar a la violència unionista en el futur? Ho hem fet bé en el passat? Això, les cinquanta-quatre planes d’ERC no ho acaben de respondre. I tampoc el PDECat ha encarat el debat públicament. Sobre la violència, per mi, no ens hem fet les preguntes. La gestió de la violència unionista rebuda es va fer bé? No es va fer bé? Quines opcions hi havia? El 27 d’octubre passat, essent els mateixos, però controlant el territori, hauríem guanyat del tot? I per què no vam fer-ho? Com es controla un territori sense armes? No es pot fer sense armes? I per què no es pot fer sense armes? Sense acord i sense violència es pot fer?

Sec a terra, al pis de Barcelona, damunt un parquet fals d’aquests. Fals també. Vaig descalç, tot ben net i a tocar del meu infant. Pijames i xandalls. Escena de matí. I exactament, ‘quants piolins resten, pare?’ Jo avui escric què callo al meu fill: jo voldria saber com podem ser més forts. I com ser-ho sense violència. Això darrer m’és una obsessió. Com a projecte vital, i en diàleg entre generacions, a mi, em sembla un projecte meravellós: com podem guanyar un violent. Un demòcrata, el guanyes essent més. Creixent. Però, i un violent? Com el guanyes, un violent? Com ho farem aquests anys vinents? Amb nassos de pallasso? Amb música de bandes? Escrivint en codi? Al mig del carrer? Aquest octubre, si en comptes d’haver estat més, haguéssim estat més forts, seríem aquí? I, en el futur, com es farà, tota la gestió de la violència unionista que, un cop més, pot aparèixer? Tot això, m’ho demano amb un rull ros a la mà, una llenca de sol matinal entre els dits i tota la calma del món. Perquè ja res no em sembla urgent. Ni cap dia, històric.