La vista entelada

És Espanya que viu canvis, no pas nosaltres. És allà on passen les coses, no pas aquí. Valorar el pacte entre el PSOE i els independentistes catalans segons allò que s’aconsegueix a Catalunya és fàcil: res. Zero. Continuem com sempre. Barallats entre nosaltres i venent motos: del traspàs integral de rodalia d’ERC a la llei d’amnistia de Junts, permeteu-me que m’ho prengui amb un escepticisme còsmic. Tan còsmic com la distància que de mica en mica m’allunya de segons quins opinadors o rivals polítics de Junts i ERC: ja sóc incapaç de llegir-vos sense veure els moviments que feu per muntar un partit nou. La vostra mirada, a voltes lúcida, paga sempre el preu de la intenció final. No analitzeu un president i uns diputats. Voleu ser-ne vosaltres.

És Espanya que viu tensa, no nosaltres. És allà on hi ha aldarulls, trets a Vidal-Quadras i vuit nits seguides de setge a la seu del PSOE, sobretot a Madrid. Passa que la nostra ignorància ens supera. I no sabem, ni en tenim la més remota idea, de si seran aldarulls passatgers o si l’estat trontolla. I no parlo per mi, parlo per tothom. És la mítica ignorància catalana sobre l’equip rival. Ni la més remota font d’informació a la premsa, o dels polítics, per a saber una cosa tan bàsica com aquesta: els aldarulls són foc d’encenalls o és que l’estat realment trontolla? La reacció al pacte els enfonsa o és passatgera? Com a molt, tots plegats, maneguem lectures d’una premsa, l’espanyola, que informa poc, amb excepcions, enterrada sota tones d’opinió angoixada referents a la fi d’Espanya. Fi existencial que fa dècades que anuncien sobre un país que ja no és imperi, però que és estat, i que aguanta molt més que no diuen ells, i molt menys que no somniem nosaltres. I és una llàstima no escatir la magnitud de la tragèdia. Perquè, com en el cas de l’Estatut, és això que pot provocar tombs de guió. El pacte entre el PSOE i els independentistes no és, en si, cabdal, com ho és la reacció que provoca a la caverna. No va ser l’estatut que va marcar el pas. Va ser la sentència del Tribunal Constitucional. A mi, no em valoris sobretot el pacte. Valora’m sobretot les reaccions que provoca a Espanya. El pacte pot ser un desastre. I les reaccions, meravelloses per als nostres interessos. Ja va passar amb l’Estatut.

Aldarulls i verificador. Només m’interessa això. La resta, oasi i ignorància. Des que el bloc de Pedro Sánchez negocia la investidura és a Espanya que han passat coses. És Espanya que es mou. No pas nosaltres. Els espanyols van començar a canviar amb l’entrada del català, el basc i el gallec al seu congrés. Al nostre parlament, cap canvi. El català a Catalunya està com sempre. És el castellà a Madrid que perd monopoli. Ara, aldarulls a la seva capital. A la nostra capital, turistes i prou. I ara són els espanyols que hauran d’aprovar, o no, una llei d’amnistia al seu congrés i canviar la seva mirada sobre el seu passat. Nosaltres, no.

Aquest mes de novembre veurem un altre canvi espanyol. Els negociadors del PSOE agafant l’avió per reunir-se a l’estranger amb verificadors i Carles Puigdemont. De catalans, ja fa anys que n’hi ha, a l’estranger. Cap canvi. De Puigdemont a Marta Rovira, allà els tenim. Però ells, ai ells! Això serà un abans i un després. No veig gens menor, però gens, que els espanyols negociïn fora de l’estat, i amb verificadors estrangers. (Ei, no era mitjancers que volíem? Perquè no és pas igual.) En tot cas, a ells, se’ls acaba això de negociar a la presó i d’oferir-nos cigarrets a l’interrogatori. Per mi, aquest, sí que seria un gol. Potser l’únic. I no tan sols un gol català. També un gol gironí. Barcelona ja no és centre de decisió. Això s’ha mogut nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble. La resta, escepticisme còsmic.

Aldarulls, verificador i Europa. Deixeu-m’hi afegir Europa, i aquesta idea de Koldo Pereda: Europa el 2017 va veure que no l’interessava la independència de Catalunya. I que Espanya ho feia tan malament, però tant, que ens hi acostàvem perillosament. Per a evitar-ho calia reformar Espanya de fora estant: pacte fiscal, Espanya plural, Espanya federal. Digueu-ne com vulgueu, però Europa mou peça cap aquí. Canviar Espanya per fer-la més tolerant o els catalans se’n van. Per això vam veure la mà europea en els indults. Sánchez els aprova, sí, quan Europa ja els havia demanats. Per això veiem la mà europea en l’amnistia. Sánchez la tramita, sí, però l’anuncia per primer cop durant una cimera de la UE a Granada, i amb el rellotge dels tribunals europeus avançant cap a un possible càstig a l’estat. I ara veurem la mà europea, suposo, en els verificadors, o en el país triat per a la reunió. Europa, de mica en mica, els acompanya en el canvi. Els empeny en el canvi. El PSOE obeeix (sense ganes, si vols), però la dreta espanyola no pot obeir. Ni amb ganes. Els aldarulls a Madrid són la negativa d’una dreta que no veu bé la dicotomia: ni Espanya plural ni independència.

Els independentistes a Catalunya, mentrestant, ens sentim eufòrics: podem continuar barallant-nos entre nosaltres. Com ens agrada. Molt millor això, on vas a parar, que no pas descobrir que l’equip rival, davant els nostres ulls, canvia d’armes. Ens aniria bé de saber-ho, ni que sigui per a canviar les nostres. Ens aniria bé de demanar-nos, per exemple, si l’Espanya plural ens allunya de la independència (com defenso jo) o ens hi acosta (com em podrien convèncer). Però aquí som, badant, insultant el company de trinxera, gaudint, com sempre, d’escopir-li a la cara. Ell també ens hi ha escopit. Tenim la vista entelada i pretenem de veure-hi clar.