Miquel Sellarès: “Cap dels dirigents actuals no arriba a la sola de la sabata del president Pujol”

Miquel Sellarès i Perelló (Barcelona, 1946) és un dels quatre fundadors de Convergència Democràtica de Catalunya, l’únic que en va ser expulsat, ell diu que per desavinences amb Lluís Prenafeta, mà dreta del president Pujol. Ara és pròxim a Esquerra Republicana de Catalunya. Però tampoc no n’és militant. Diu que l’únic carnet que té és el del Partit Socialista de Mallorca, ara integrat dins Més. El ventall sembla curiós, però diu que és just allò que necessitem ara: construir nació amb gent de totes les sensibilitats. Sellarès lamenta la puerilitat amb què considera que es va lluitar per la independència, critica allò que considera bonisme i lloa Pujol, de qui diu que cap dels dirigents actuals no arriba a la sola de la sabata. Fa servir un to dur, i la conversa es torna brusca de vegades amb alguns estirabots. Va ser director general de Seguretat Ciutadana de la Generalitat amb el primer govern de Pujol i, després, secretari de comunicació del primer tripartit. En el primer cas va acabar cessat i, en el segon, va dimitir al cap de pocs mesos. Ens rep a Sant Feliu de Guíxols, on passa l’estiu.

Aquesta entrevista forma part d’una sèrie. També podeu llegir les converses amb Alfons López Tena, Blanca Serra, Josep Guia, August Gil Matamala, Julià de Jòdar i Mònica Sabata.

—Amb quin estat d’ànim seguiu l’actualitat política?
—Després de seixanta-tres anys d’acció política, no em desanimo. Quan ho dic, sorprèn, però no havíem estat mai tan bé com ara. Això la gent no ho entén, però no hi havia hagut mai tants independentistes. Mai no hi havia hagut les institucions que tenim, ni aquesta fortalesa, malgrat la irresponsabilitat d’una gran part de la nostra classe política, que no les valora. No valoren, per exemple, la força de la nostra policia i que la Guàrdia Civil s’hagi retirat en molts àmbits. Això era somiar truites, quan vaig començar.

—En quin moment creieu que s’ha deixat de valorar, tot això?
—A la gent se li va vendre que els espanyols se n’anirien i que seríem independents sense ni una gota de sang. Els vam arribar a convèncer que tot era preparat, i en realitat estàvem en calçotets i no havíem preparat res. Encara no hi ha hagut al món cap independència sense violència. No és pas que jo, que vaig tirar endavant la policia d’aquest país, demani violència. És una cosa lògica: els estats no es retiren. Encara hi ha gent que se sorprèn que l’estat vigili grups independentistes. Els estats són això, eh? Què fa, França? I Anglaterra, que assassinava militants de l’IRA? Aquí han fet el mateix que els francesos contra els algerians. És molt bèstia, però els estats imposen la violència. Els catalans no som conscients de què representen unes forces armades. Subvencionem tots els grups pacifistes haguts i per haver, que es dediquen a estudiar una pau que no se sap com és. No es prestigia els cossos de seguretat del nostre país.

—Per què creieu que l’independentisme no ha estat conscient d’aquesta violència inevitable que dèieu ara?
—“Inevitable” és molt bèstia haver-ho de reconèixer. Però, quan et jubiles, dius les coses pel seu nom. Què es pensaven? Si no hi hagués hagut la falla de declarar la independència i retirar-la immediatament, haurien assaltat el parlament. Hi hauria hagut vint-i-cinc morts. Els GAR, les unitats més preparades de la Guàrdia Civil, eren a l’aeroport. Els catalans no podem tornar a cometre mai més l’error de pensar que podem fer bonisme amb la qüestió de la defensa. Hauríem d’haver creat alguna cosa o bé haver participat en les forces espanyoles. Per què no? A Bèlgica, l’exèrcit és doble. N’hi ha un de való i un de flamenc. I aquí, en canvi, treuen les escopetes als mossos que reten honors. “Sobretot, no donem la imatge que tenim esperit militarista!” Un dirigent de segona fila del govern em va dir: “Sellarès, els fusells no entraran mai més al Palau de la Generalitat.” I li vaig contestar: “Sí que hi entraran. Els de la Guàrdia Civil.” El problema sempre és aquest complex d’inferioritat. Quanta gent tenim a les acadèmies militars, preparant-se per al futur?

—Aquest bonisme que dieu us ha fet canviar el parer sobre la independència? Encara sou independentista?
—Jo vaig néixer independentista! I em moriré independentista. Crec que l’única sortida que té el poble de Catalunya és la independència nacional. Ara, el que no podem fer és el ridícul. Quan vaig per Israel o Irlanda, tothom m’ho diu: “Què voleu, que us ho regalin? Que us ho posin en un farcellet?” Els espanyols tenen la seva monarquia, la seva Església, les seves forces armades, i no han permès mai cap mena de fissura. Hem de fer un gran canvi mental. No avançarem si no som conscients de dues coses. La primera, que no tenim estat si no tenim nació. Lluitant per tenir estat, molts han oblidat la nació. Hem de defensar cinc eixos, que devem a l’etapa de Pujol: la llengua, la policia, la sanitat, la televisió, els serveis públics. No podem perdre ni un mil·límetre, en tot això. Ara els Mossos han tirat endavant la policia marítima i la cobertura dels esdeveniments esportius. A poc a poc. Això és el peix al cove del 2023. Cal avançar. I la segona cosa és que hem de tenir nació amb sentit d’estat.

—Com s’educa el sentit d’estat?
—Treballant. No totes les maneres de fer dels espanyols són dolentes. Espanya funciona, com a estat. Què els falla? Catalunya, el País Basc, i ara han conquerit les Illes, on hi havia hagut un avenç important, i el País Valencià. Però aquests som els que resistim. Ara hem d’aprofitar que no havíem estat mai tan bé, que no havíem tingut mai tanta gent. Els dos milions i escaig d’independentistes hi són, però cal donar-los il·lusió i un projecte. També hi ha un desgast de la classe política de l’U d’Octubre. De vegades ens centrem en una o dues persones i no, és un desgast general, però també hi ha persones emergents que hi són i que representaran el futur.

—Què creieu que han de fer ERC i Junts a Madrid? Haurien d’aprofitar per negociar?
—No sé què dir-te. A la meva edat, no tinc ganes de tornar a viure el franquisme. Tinc família a Mallorca i quan veig les dificultats que hi passen en la qüestió de la llengua em fa molta por. Seria bo de pactar que construirem la nació, com ho fa el PNB, o ara Bildu. Hauríem de fer igual. Deixar-nos de grans quixotades. Si vols una independència l’has de preparar. No pots tornar a fer el ridícul i enganyar la gent com el 3 d’octubre.

—L’amnistia seria un bon punt per a començar?
—És clar, però què vol dir amnistia? Si volem tornar a tirar endavant la independència tornarem a tenir presos. Què volem, que ens perdonin? Ells no pararan de reprimir. I allà on no poden manipular els Mossos, s’hi posen directament ells, la policia nacional. Hem de fer la puta i la Ramoneta. La línia del PNB és la que em convenç. Diuen: “Què ens falta? Això, això i això. O ens ho doneu, o res.” Hem de conquerir coses concretes i blindar el que ja tenim. L’escola, la sanitat, la policia i la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, que ara farà un salt important. La gent no sap com va costar de tirar endavant TV3. I després hi ha d’haver una renovació de dirigents. De tots dos grans partits. I alguns que estan per Brussel·les, també.

—Com veieu la situació de la llengua?
—Vaig treballar per implantar la immersió lingüística. Amb Marta Mata, Jordi Pujol i Maria Rúbies, que vam ser els tres que vam començar, i després vaig anar a Mallorca a buscar l’Aina Moll. Ara, la immersió lingüística és en qüestió. En molts barris de Barcelona i en molts centres educatius hi ha una immersió al castellà. El meu nét va a una escola pública de mil alumnes. N’hi ha sis d’origen català. De la resta, la majoria són d’origen sud-americà. Els meus néts no poden parlar català.

—El problema ha estat la manca d’inspeccions?
—Josep Gisbert va fer un article l’altre dia parlant d’immigració. Quan vam tirar endavant la immersió lingüística hi havia sobretot una immigració procedent d’Andalusia i de Múrcia. Molts venien a buscar feina. Sempre he respectat el president Montilla: va arribar amb una maleta i va acabar de president del país. Tota aquesta immigració va aprendre català, es van integrar, els fills es van integrar. Avui, molts dirigents independentistes són fills d’aquells immigrants. Ara hi ha una part d’immigració sud-americana i d’unes altres procedències que no tenen interès a integrar-se.

—Com veuríeu de substituir la immersió per un sistema de doble línia?
—Durant molts anys vaig ser l’enllaç de Convergència amb el PNB. Vaig dir a Xabier Arzalluz: “Això que vosaltres feu de tenir dues línies és una equivocació brutal. Us trencarà la societat, perquè s’enfrontarà.” Allà van començar amb un 30% d’ikastoles, només en basc, i ara són al 80%. Les famílies castellanoparlants porten els seus fills a escoles en basc i se’n van a les comissions de pares a aprendre basc.

—Per tant, creieu que ací ens aniria bé, aquest model?
—No, no. No dic això. Només demano a la nostra consellera i a les entitats que mirem què fem. No ens podem continuar enganyant amb la idea que el model d’immersió lingüística que vam implantar nosaltres ara es pot seguir fil per randa. Hem de veure què passa amb la immigració. Una societat com la nostra, en aquests moments, pot admetre tanta immigració de cop? Vaig a fer xerrades i em trobo sorpreses. Sóc, per dir-ho així, dels esquerranosos d’en Pujol. I em trobo una cosa bestial, sobretot pels volts de Girona, però també a Barcelona. No parlis malament de l’alcaldessa de Ripoll, per aquí. Hi comença a haver molta gent que n’està fins als pebrots. El feminisme, per exemple, també està molt bé, però les coses s’han de fer a poc a poc i amb tacte. Hi comença a haver gent que diu: “Frenem.” I després hi ha tot això d’obrir el telenotícies, dia sí, dia no, amb informacions LGTBI.

—Home, no, senyor Sellarès. No obren cada dia el telenotícies amb informacions LGTBI.
—Gairebé cada dia. Creieu-me. És que no ho controleu, això, perquè hi esteu focalitzats.

—L’única cosa que passa és que, quan hi ha avenços en la igualtat, n’hi ha que senten que perden el privilegi i es posen a la defensiva.
—Jo només demano que es faci el mateix però amb més tacte. Ara el conseller d’Interior ho fa. Als Mossos està molt bé que hi hagi un 40% de dones. Jo vaig defensar-ho a mort. Però hem d’anar amb compte. El que no pot ser és que a uns comandaments dels Mossos que fa trenta anys que s’esperen per pujar d’esglaó els passin per davant unes noies que acaben d’entrar. Allà hi ha 18.000 paios esperant. Als Mossos hi ha comandaments que són dones que estan enfadades. Han arribat a intendents després de patir molt. Insisteixo: les coses s’han de fer a poc a poc i amb tacte. Que quedi molt clar: no hi estic en contra.

—Aquest darrer any, el president Pujol, que feia molt de temps que no participava en actes institucionals, ho ha tornat a fer. Què us ha semblat, aquesta rehabilitació?
—Sóc l’únic dels quatre fundadors de Convergència a qui ell va expulsar dues vegades: em va fer fora de la policia i em va fer fora del partit. Per tant, no sóc un pilota. De vegades la gent no ho entén, però el defenso. Cap dels dirigents actuals no li arriba ni a la sola de la sabata. No sols ell. Miquel Roca, Trias Fargas, Macià Alavedra. Els governs d’en Pujol tenien deu o dotze persones importants i d’un cert nivell. Els socialistes fa anys que substitueixen la Moreneta pel Tarradellas, però va ser un desastre, una frenada enorme per al país. Va impedir que el govern de la Generalitat es desenvolupés. Amb el primer govern d’en Pujol vam trobar carpetes i arxivadors. No hi havia res més. No s’havia fet res.

—Com creieu que serà recordat, el president Pujol?
—Cada dia que passi, després que se’n vagi a l’altra vida, serà més valorat.

—I Convergència, com creieu que serà recordada?
—Serà una altra cosa. Hi haurà dirigents que també seran més valorats. Com ara Miquel Roca, que no es va posar mai ni un duro a la butxaca, i que va estar sempre en contra de la corrupció. Però dins Convergència hi va haver el que se’n deia el “sector negocis”, amb una persona al capdavant, Lluís Prenafeta, amb qui jo em vaig enfrontar, i per això em van expulsar del partit. Allò era la pedagogia de la corrupció. Això va fer molt de mal a Convergència. Convergència ha tingut moltes etapes. N’hi va haver una de nefasta, la d’Artur Mas i Quico Homs. El president de la Generalitat i el conseller de la Presidència no sabien res de la corrupció? Com que no? Ara: al país hi continua havent un prototip de gent que continua essent de Convergència, i que esperen que algun dia n’hi hagi una de nova, perquè l’espai hi és, i en aquests moments no hi ha qui el representi. Tampoc Junts, que només en representa una part.

—Esquerra també ho ha intentat, a la seva manera.
—Sí, però hi ha un component molt esquerranós i molt feminista que no encaixa amb el públic convergent. Voto Esquerra, no me n’he amagat mai, i sóc al consell assessor. Però el públic no és el mateix.

—En el futur del país, hi teniu esperança?
—Sí, és clar. El país necessita retrobar la il·lusió. A les noves generacions ens calen nous Max Cahner. Han de sorgir nous referents. Amb en Cahner, en Joan B. Culla, en Salvador Cardús, en Vicenç Villatoro, la Pilar Rahola, vam crear un grup, Opinió Catalana, i organitzàvem unes jornades per reunir cent cinquanta nois i noies del moviment escolta, de les joventuts dels partits, etc., i fèiem això: construir nació. En Cahner deia: “M’importa un rave de quin partit ets. El que m’importa és la nació, el país.” Ara, això no hi és. No hi ha res semblant. S’ha de reconstruir.