Miquel Sàmper: ‘El que va passar el dia de la Hispanitat us ben asseguro que no tornarà a passar’

Entrevistem el conseller d’Interior, Miquel Sàmper (Terrassa, 1966) dijous al vespre, després de la sentència absolutòria de l’Audiència Nacional espanyola al Major Trapero i als comandaments dels Mossos d’Esquadra. La publiquem enmig de l’enrenou sobre la declaració de l’estat alarma i la queda. La pressió ambiental és forta. Són temps durs i accelerats. Així i tot, ens obliguem a parlar dels temes de fons que preocupen de la policia catalana. Sàmper hi ha entrat amb ganes de portar tot el seu coneixement com a advocat dels drets civils per ajudar a virar el transatlàntic, metàfora que fa servir per definir la conselleria. Virar cap a un equilibri que representa garantir els drets civils i la seguretat de la població. Que el seu mandat pugui ser curt no li impedeix de tenir propostes sobre la taula francament contundents. Habilitar respostes perquè cap persona vulnerable desnonada es quedi sense habitatge és una de les seves prioritats. Tan sorprenent com real. Ja ha convocat una mesa que vol tenir solucions quan acabi aquest mes. És tan sols un dels canvis que anuncia en aquesta entrevista, on també ens parla del seu avi que va venir d’Almeria i com el va condicionar perquè ara sigui independentista.

—Com gestiona la qüestió de l’autoritat un advocat dels drets humans que ara és conseller d’Interior?
—Ho entomo bé. Un gran amic meu, que també és advocat, diu que he agafat un transatlàntic i que fer-lo virar és complicat pel seu tonatge i més amb poc temps. Però m’agradaria deixar clar, aquí, que encara que aquest transatlàntic pesi molt li anirem donant aquest canvi de rumb a poc a poquet. I que el cos mateix són els primers convençuts de fer-ho. Aquests dies tots estem contents pel resultat de la sentència, perquè justifica que s’havia fet bé, per part dels Mossos d’Esquadra. Anem cap als drets fonamentals, cap a la transparència, un exemple d’això és que qualsevol persona que en l’exercici de l’ordre públic se senti assetjada pot veure el nombre d’identificació i per això ara hem fet una identificació a 360 graus. Això n’és una petita mostra, però hi ha moltes més coses.

—La sentència sobre el major Trapero reforça moralment i legalment aquesta posició de policia democràtica?
—D’alguna manera, l’actuació dels Mossos del Primer d’Octubre, en una situació molt difícil en termes polítics i humans, seria un model. Un punt on hi ha el respecte pels drets humans i se segueix la legalitat, cosa que el cos ha de fer, òbviament. Si recordem com actuaven els Mossos d’Esquadra el 28 de setembre, veurem que era una policia que sabia fer una lectura d’allò que es vivia a Catalunya i això no és un tema menor, perquè és una policia judicial. Jo me’n sentia orgullós. Una actitud que jo admirava com a ciutadà que aniria a votar l’1 d’octubre. Els fets provats de la sentència són d’una perfecció jurídica pràcticament inatacable. Tinc molts dubtes que la fiscalia s’atreveixi a recórrer-hi en contra, i si ho fa, no tinc gaire por que el resultat variï. Aquesta sentència no diu només que el cos dels Mossos d’Esquadra va actuar d’una manera perfecta, sinó que ni la Guàrdia Civil ni el cos de la policia nacional no ho van fer. Diu que la policia catalana ho va fer molt bé i les dues policies d’Espanya, la Guàrdia Civil i la policia nacional, ho van fer fatal, i això està provat en una sentència de l’Audiència Nacional. No és gens menor. Per tant, la sentència m’ha causat moltes alegries. Com a ciutadà obre moltes esperances.

—També per a Quim Forn?
—El senyor Quim Forn, com els altres presoners, fa tres anys que és tancat injustament. Però des de dimecres a les 9.30 el seu cas encara és una injustícia més flagrant. Perquè si tots els comandaments han estat absolts, digueu-me de què es pot acusar el senyor Quim Forn. D’intentar convèncer aquests comandaments d’alguna cosa que no van fer? Aquesta sentència té molta vida pròpia.

—Heu pres alguna decisió sobre el major Trapero, o encara cal esperar?
—Efectivament, encara hem d’esperar.

—Amb el 155 hi ha un increment de les accions violentes per a reprimir, hi ha un grau d’agressivitat superior del que hi havia abans de l’1-O. Veieu aquesta diferència entre abans i després?
—L’any passat és un any excepcional i l’hem d’interpretar com a tal. Un poble surt al carrer molt enfadat amb la justícia, amb la policia, amb la política, amb tothom, i això crea unes tensions evidents. Són moltes manifestacions, són molts dies d’intervenció policial, molts policies van acabar lesionats… Per contextualitzar una mica, hi va haver mossos d’esquadra que van haver de saltar barricades de foc perquè havien quedat encerclats. Dit això, des que sóc conseller jo llanço un missatge: un conseller no pot entrar en la manera com ha de ser un dispositiu policial, però sí que té l’obligació de marcar unes línies, que les sabeu.

—Les podeu explicar?
—D’una banda, hi ha els drets legítims de tots els catalans a la seguretat, a la propietat i a la integritat física. I per l’altra, tenim els drets a manifestació, a la protesta i a la vaga. I on poso els límits d’aquests drets, que és allà on es poden veure certes limitacions? Doncs, en la interpretació que fa el Tribunal Europeu dels Drets Humans, que és el màxim organisme judicial per a determinar si les conductes s’han d’anar readaptant amb el pas del temps. I poso el mateix exemple. Fa uns anys, cremar una figura del monarca era un delicte, de fet, encara és un delicte en el codi penal, però el tribunal de drets humans d’Estrasburg ha dit que és una conducta que hem d’encabir en el lliure exercici de la llibertat d’expressió i manifestació. Doncs jo únicament demano als Mossos d’Esquadra que tinguin present aquesta interpretació, la d’Europa, que té aplicació directa sobre el nostre ordenament jurídic, encara que tinguem un article al nostre codi penal que no s’hagi reformat. Hem de ser capaços d’entendre tots aquesta visió. Tant els que defensem molt uns drets com els que en defensen uns altres. Aquest equilibri hauria de ser l’eix per a començar a refer el departament després d’aquesta tensió del 155, que va ser molt forta i que vam resistir com vam poder.

—…
—També hem de començar a intentar estendre al nostre país que la seguretat és un valor per tot allò que desitgem els independentistes. I que, quan critiquem de manera no excessivament meditada contra la policia fem mal, fins i tot, al nostre projecte. No podem entendre la Catalunya independent que volem sense que sigui segura, sense el nostre cos de Mossos d’Esquadra acceptat, amb capacitat interna d’autocrítica. Jo estic tranquil, perquè els primers que volen que millori són els comandaments i els mossos d’esquadra. Jo sóc en aquesta línia i la sentència m’ajuda, perquè em deixa molt clar que ells són un cos exemplar, professionalment molt per sobre de la Guàrdia Civil i el cos de policia nacional.

—Però tots hem vist, fa poc, la Brimo no respectar aquests drets fonamentals dels que parleu: control de fotògrafs en situacions en què no es posava en perill la seguretat i que tenien actituds clarament provocatives. Això ha passat i tots en tenim testimonis. S’han propiciat situacions de tensió que no calien.
—Fa dues setmanes hi va haver un incident a Terrassa, al meu municipi. Hi va haver una fotoperiodista que va fer pública una actuació que podia ser arbitrària i, en aquest cas, no era la Brimo. Quan ho vaig saber vaig demanar que es fes una investigació interna. Quan tingui el resultat procedirem en conseqüència. Per tant, qualsevol actuació que se’n vagi de la forma correcta d’actuar, mentre jo sigui conseller d’Interior, us asseguro que intentarem corregir-la.

—Com?
—Internament, per descomptat, sense cap mena de por de fer-ho públic i mostrant-ho de manera transparent. Això ja es fa. No podem créixer en qualitat si no som capaços de detectar quins són els errors i els modifiquem. Per exemple, en la fase inicial, els Mossos d’Esquadra van a l’Escola de Policia, a l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya. Hi són nou mesos i fan una formació concreta. Jo tinc molt clar que encara que ara ja hi ha assignatures de drets humans, això s’ha d’incrementar. Si una cosa tinc clara, amb aquest mes i mig que fa que sóc conseller, és que la qüestió de l’ordre públic  és molt diferent a Catalunya de la resta de l’estat. Això és un axioma. Aquí, per la nostra història particular, hem rebut físicament, hem rebut jurídicament. Som un poble que no interpreta l’ordre públic com l’interpreten en altres llocs de l’estat espanyol. Els que tenim una certa edat quan es parla d’ordre públic ens vénen al cap els grisos i el que feien. El nostre cervell està lesionat per una història que no ens agrada. Per tant, tinc molt clar que la millora va per aquí. Hi ha gent que diu s’ha de resoldre la Brimo…

—Us heu avançat. Era la pregunta següent. S’ha de dissoldre la Brimo?
—Com que ja veig per on aneu m’anticipo. A qualsevol país modern l’ordre públic és un servei, i Catalunya l’ha de prestar com qualsevol altre país. Que la Brimo pot millorar? Segur que sí, però també els ARRO i els mossos de mediació, que és un dels serveis més valorats i també els hem d’ampliar. En mediació tenim poquíssims efectius i s’han de duplicar o triplicar. I s’ha de fer una bona feina terapèutica prèvia per evitar l’aldarull. Vull pensar que tothom vol manifestar-se en pau i llibertat i això vol dir que ho hem de poder fer tots. L’Onze de Setembre d’enguany, a l’Arc de Triomf, hi va haver un judici molt dur contra la monarquia. No passa res, llibertat d’expressió. Cremen la figura del rei i no passa res, llibertat d’expressió. Però a mi, a aquesta manifestació, m’agradaria anar-hi amb les meves filles petites.

—Què voleu dir?
—Doncs que prèviament, al migdia, hi va haver identificacions preventives, que tampoc agraden a la gent perquè hi ha un marge d’error. Aquell dia, però, es va aconseguir treure de les motxilles més d’onze ganivets, material incendiari (aquelles pastilles d’encendre les barbacoes i esperit de vi). Vam evitar que la capçalera violenta impedís que jo hi fos amb les meves filles. Aquest és el dret de manifestació tal com jo l’interpreto. Que el límit el posi el Tribunal de Drets Humans. I que a la capçalera diguin el que vulguin, o insultin o cridin, però no fent coses que puguin malmetre que la gran majoria pugui fer el que vol. De les 610 manifestacions d’aquell dia, nosaltres sabíem que només deu persones eren capaces d’exercir violència. Hem preservat el dret a la manifestació dels 600. Ara, de teràpia de millora, n’hi ha molta a fer, com a tot arreu.

—Però l’altre dia, a la manifestació de la Hispanitat, hi havia grups amb banderes nazis als quals se’ls va deixar fer tot el que volien, i no es van identificar els nazis sinó els antifeixistes. No són actituds de policia democràtica.
—Això no tornarà a passar, us ho ben asseguro, el meu compromís amb la transparència no té fissures. I deixeu-me que us expliqui un debat intern que vam tenir. Malgrat que el Tribunal de Drets Humans diu que es pot cremar una figura del rei o d’un polític, és veritat que encara està regulat al codi penal, de manera que la fiscalia ens obliga a emetre un atestat, el qual arriba a l’Audiència Nacional, precisament, que després l’arxiva perquè no el pot tirar endavant. Jo vaig preguntar per què no s’havia fet igual el dia 12, quan hi havia hagut aquestes manifestacions feixistes, i ho dic així, obertament, perquè era així i, per tant, això ho hem de millorar. Hem de detectar qualsevol conducta que sigui al codi penal i si després el tribunal té una línia, és ell qui ho dirà. Però teniu raó, aquest dia hi va haver un error i l’entomo jo personalment.

—Aquesta actuació persistent de la Brimo de provocar incidents més que no pas evitar-los, fa que calgui reconsiderar-la, canviar-ne els integrants, proposar una altra manera d’afrontar els moments més difícils de l’ordre públic.
—És el que us deia abans, en el moment que tenim al cap que la Brimo actuava desmesuradament, parlo de la gran majoria… Eren moments complicats d’aldarulls. No parlem d’un contenidor cremant, ni dos ni tres. Ho hem de situar en aquest espai de temps. Ara, també vull dir que avançaré en tot el marge de millora, que és increïble, com en totes les feines. Nosaltres millorarem i tenim molt clar on és la línia de seguretat de Catalunya: abans ho he dit, som un poble diferent. Per tant, nosaltres, aquí dins, hem d’empatitzar amb això i readaptar la nostra policia d’ordre públic, la policia, els ARRO, a la manera com som nosaltres. Fer-la desaparèixer? Hi ha gent que ho demana. Us asseguro que, en la línia de compliment d’aquests drets de manifestació i expressió, hi haurà aquesta evolució, segur que hi serà si jo sóc el conseller. No oblidem l’escenari que tenim.

Vídeo d'alguns dels moments de l'entrevista

—Vau remarcar que eren sis mesos.
—Ja ha passat un mes i escaig.

—Hi ha marge?
—En aquests mesos, fins que tinguem un nou govern, jo em comprometo a deixar en mans del següent conseller o consellera un treball molt preparat d’allò que considero que ha de ser la nostra policia. Això ho faré per ser corresponsable de la confiança que em van fer el president Torra i el president Puigdemont. I aquesta confiança no pot quedar en el fet que jo passi per aquí quatre o cinc mesos sense deixar res blindat perquè qualsevol conseller pot fer el que vulgui, però com a mínim un enfocament de policia moderna, adaptada als temps que vivim i a la nostra societat. Jo crec que d’aquesta manera i seguint la línia de la sentència hem de començar, entre tots, tenint clar que anem per aquí, a sentir-nos orgullosos de la nostra policia. De la que tenim i de la que volem.

—Quines coses veieu diferents ara d’abans?
—Quan entres aquí pots arribar a empatitzar algunes vegades. Fa tres setmanes hi va haver un desnonament amb moltes baralles entre persones i policia. Jo, quan entro en aquesta casa, veig que amb els desnonaments tenim un problema. I no parlo de desnonaments de màfies i delinqüencials, que aquí tots estem d’acord que els hem de fer fora, sinó de desnonaments de persones vulnerables. Això a mi em causa incomoditat, perquè penso que com pot ser que aquesta gent que no tenen on anar a viure la facin fora. I em poso a estudiar el circuit, que és el següent: primer hi ha una demanda que es posa al jutjat, després un jutge que fa la sentència. Quan surt la sentència aquest jutge té l’obligació d’executar-la i, després, hi ha els serveis socials, que en cas de vulnerabilitat han de donar una alternativa habitacional, tal com diu la llei. Si no arriba aquesta oferta a la família, el jutge pot suspendre unes quantes vegades el desnonament. Però arriba un moment que es podria considerar que el jutge actua amb prevaricació, perquè va aturant alguna cosa. Llavors aquest jutge ordena –i remarco la paraula ordena– una execució en què els Mossos d’Esquadra, com a policia judicial, no tenen cap alternativa. Malgrat això jo sempre dic: si per aquelles coses, teniu l’oportunitat d’explicar la vulnerabilitat, feu-ho. Tot el que es pugui fer per esperar que arribi aquesta oferta habitacional s’ha de fer, però si el jutge diu que ha de continuar endavant i no ha arribat cap pis-habitatge de l’Ajuntament o de la Generalitat, nosaltres estem obligats a fer cas d’allò que ordenen. La nostra societat no té gaire clar el concepte de policia judicial.

—I una vegada conegut el circuit, què en veieu de diferent?
—Molts lectors devien veure un desnonament amb l’ARRO amb molta pintura i una certa violència que hi va haver fa poc. A mi aquella imatge no m’agrada veure-la. No m’agrada veure que hi ha una família que pot quedar al carrer, ni tampoc m’agrada veure com els ARRO, que tothom els veu com enemics, reben no sé quants quilos de pintura perquè fan cas al jutge. Aquí surten indemnes les dues parts del circuit de què ningú parla. Una és l’ordre judicial i els jutjats, i l’altra, que ha fracassat un moment crític intern de tot el circuit, que és que l’administració pública no ha donat l’oferta habitacional. Arran d’aquesta situació hem constituït una mesa amb tothom. Des del TSJ al Síndic de Greuges, els ajuntaments i la fiscalia, per dir-los a tots: per què ens forceu a aquesta situació? El que hem de fer és que hi hagi oferta habitacional i el tema no passi d’aquí. Deixeu que fem la nostra feina només en les ocupacions delinqüencials i mafioses. Amb això tots estem d’acord.

—Desconcerta això que expliqueu i que una solució social es plantegi des d’Interior i, en canvi, no s’hagi fet abans des d’altres àmbits. És sorprenent que això no s’hagi fet fins ara.
—No m’agradaria pensar que es vol aprofitar el moment electoral. Aquest tema, si ens el creiem, no cal que ningú mantingui el seu target electoral per tenir més vots. Si ens el creiem, l’hem de fer ara a l’octubre. No al març quan hauran passat les eleccions. Crec que sóc molt clar, jo em crec això que dic. No vull que hi hagi cap més llançament de gent vulnerable. No perquè no hi vagin els Mossos, sinó perquè no hi hagi cap família perjudicada. Hi ha molta gent que està disposada a col·laborar-hi, però és cert que l’execució d’aquest pla s’encalla més del que voldria.

—Per què?
—Les respostes costen d’arribar d’aquests llocs d’on haurien d’arribar més de pressa. Tinc la voluntat que d’aquí a tres o quatre setmanes això funcioni.

—Els ajuntaments són clau?
—Molt, el 98% ho fa perfectament.

—I Barcelona?
—Barcelona té complexitat, la dimensió, la demografia… També és veritat que té més mitjans. He parlat amb la batllessa sobre aquest tema. No cal dir que té sensibilitat amb això i hem d’acabar de relligar aquesta col·laboració. A l’Hospitalet, Santa Coloma, Terrassa, aquest problema no existeix. Tot fa pensar que tenim un problema aquí, que segur que arreglarem, perquè la batllessa va en aquesta línia, però ho hem de fer de pressa.

—La Generalitat deixarà de personar-se contra independentistes?
—La llei dóna el dret a tenir defensa lletrada no només als mossos sinó a qualsevol funcionari que hagi patit lesions o desobediència o atemptat. Ho pot demanar un mosso que un dia fent la seva feina rep un cop d’un senyor que robava en una botiga, i llavors no es queixarà ningú, perquè són delictes comuns. Veig que no poden deixar de llegir què ha passat aquest poble aquests darrers tres anys i em torno a repetir. Des d’Interior treballem amb la possibilitat de millorar aquestes acusacions. Tots els funcionaris tenen el dret d’exercir-les, però nosaltres tenim l’obligació de ponderar les peticions penals. S’ha donat algun cas en què el funcionari, per la raó que fos, ha exposat que la gravetat que havia patit era tan elevada, que si la pena anava d’un a tres anys, en demanava tres. Això ha fet que es creés aquest rum-rum, que a mi també en molesta. Hi ha hagut un cas en què la fiscalia demanava dos anys de presó i potser el nostre lletrat en demanava més. Ara hi treballem, amb això. Tenim un equip de juristes implicats en aquest treball. Això sí que està molt avançat i depèn molt de nosaltres i no de la mesa. Tindrem un protocol d’actuació diferent que acontenti tothom i que, evidentment, no podrà eliminar el dret dels funcionaris a aquesta defensa.

—Us heu desmarcat de les condecoracions d’ordre públic.
—Sí que me n’he desmarcat. Aquestes condecoracions es feien en el marc del dia de les esquadres. Era un dia molt bonic, era molt emotiu, perquè es condecoren qüestions molt humanes dels Mossos d’Esquadra. Ningú hauria qüestionat cap d’aquelles condecoracions. Jo considero que aquest any no s’havia de fer un acte com els de sempre, a part del tema covid, perquè el que va passar l’any passat mereix un cert dol. He pensat que aquest dol era refredar-ho al màxim. Quan jo vaig entrar aquestes condecoracions ja estaven donades, s’han enviat per correu o per lliurament a la Direcció General. Jo no hi he volgut participar perquè no em sentia a gust en un any de dol. He pretès donar-hi el meu segell.

—I com us expliqueu que els Mossos no donin seguretat al president Puigdemont i que fins i tot els qui ho han volgut fer hagin estat penalitzats?
—Teniu raó, per moltes pressions que rebi al Parlament tinc terriblement clar què ha passat aquest país i no hauria acceptat el meu càrrec si no tingués clar que el president Puigdemont és un ex-president perquè l’han fet ex-president. Si se l’hagués deixat investir telemàticament, com altres, seria president. Però com que és ex-president mereix tenir tots els honors com a tal, ni més ni menys.

—Això implica seguretat?
—Implica que tingui tots els honors.

—Un altre tema calent del vostre departament és la llei que fa el congrés espanyol sobre els bombers.
—El nostre sistema mixt de bombers entre professionals i voluntaris és un referent. Va ser plagiat a França, Alemanya i els Estats Units. El que ha fet Podemos amb aquesta llei, vull pensar que és fruit del desconeixement, perquè a uns els agradarà més i a uns altres menys, però no és un partit recentralitzador. Estic segur que quan el senyor Asens sigui capaç de veure què han proposat farà una esmena perquè Catalunya i el País Basc quedin fora d’aquesta llei. És una llei d’harmonització com la LOAPA. Nosaltres tenim un sistema modèlic i hem de quedar fora d’aquesta llei.

—Amb la covid hi ha menys delictes però, en canvi, sembla que hi ha una percepció de més violència.
—Durant aquest temps he fet visites a ajuntaments de llocs conflictius i rebo molta informació. Els fets delictius han baixat, arran de la situació actual. A Barcelona, si no hi ha turisme, baixen en picat. La percepció és que la violència no s’ha incrementat, però si als carrers hi ha menys gent, és normal que hi hagi una sensació d’inseguretat. Tenim efectius dedicats a les mesures de la covid i tenim menys possibilitats de tenir pel carrer parelles de policia local i mossos d’esquadra, però no hi ha més violència.

—Podem saber més de Miquel Sàmper? Ha sortit molt la vostra faceta d’advocat defensor dels drets civils, però poc de la vostra vida. Els vostres pares van venir de fora?
—Els meus pares ja caminen molt justets per la vida, 92 i 90 anys. Estan malalts. El meu pare, amb Alzheimer controlat, i la meva mare fa tretze anys va tenir una embòlia molt dura. La meva mare ve de Melilla i el meu pare va néixer a les mines de Súria i és català de naixement. La meva àvia va venir embarassada. Ara que traieu els meus orígens m’agradaria explicar una cosa.

—Endavant.
—A mi molts amics meus em pregunten: i tu per què ets independentista? Quan ho vaig explicar a un amic meu es va posar a plorar.

—Per què?
—Vaig poder acomiadar el meu avi just quan es moria, tenia 80 anys. Estava sol amb ell a la Mútua de Terrassa i un minut abans de morir em va dir, literalment: ‘Miguelin, sobre todo, quiere a Catalunya.’ I jo, que tenia divuit anys, li vaig preguntar per què. I em va dir que perquè ell havia vingut d’Andalusia amb una mà al davant i una al darrere i havia pogut educar els tres fills (un, el meu pare) i gràcies a Catalunya els meus pares tenien una casa en propietat, la tia una altra i l’altra tia també. Amb els meus divuit anys, amb un avi que al cap d’un minut se’m moria, vaig començar a pensar en Catalunya com no ho havia fet mai fins aleshores. Per què una persona que no havia parlat mai català, encara que l’entenia perfectament, tenia aquella idea d’agraïment. Estic segur que el meu avi, si fos viu, seria un defensor a ultrança de la independència de Catalunya.

—Sou de Terrassa…
—La meva gran frustració política és haver fracassat en l’intent de ser batlle de Terrassa, perquè tenia moltíssimes coses a millorar, aquesta ciutat. No ha pogut ser. Terrassa és una ciutat que podia ser una capital econòmica a escala europea, perquè era la capital del tèxtil el segle passat i no hem estat capaços de reorientar-ho a la indústria actual. Jo acabo d’aterrar a la política, però no m’agrada que, per mantenir targets electorals, la gent no faci allò que li convé al seu país o a la seva ciutat.

—Fins on la voleu portar, la vostra ambició política?
—Me’n vaig a l’origen dels meus pares que comentàvem abans. Igual que els situava al sud de la península, ara els situaré socialment, i no podien ser més humils, no us ho podeu imaginar. Sé que ara costa de creure, però aquest és el meu origen. Quan vaig acabar la carrera universitària, ja vaig ser el més feliç del món. Era la primera persona de la meva família que tenia estudis universitaris. Quan vaig ser degà dels advocats no m’ho creia. Fa molt de temps que visc de la renda del que he fet. No tinc cap mena d’ambició més enllà de fer bé la meva feina. Ser servidor públic de Catalunya és un honor que no podria pagar. Estic content i a disposició dels meus presidents, del meu partit i del meu país. No sóc ambiciós. Valoro molt el que faig, però també sopar cada dia amb els meus fills i la meva dona.

—Heu dit unes quantes vegades que en Pere Soler és el vostre amic, molt amic…
—Amb en Pere anàvem a la mateixa escola, a cursos diferents, però coincidíem a l’equip d’handbol. Aquí va néixer la nostra amistat. Després vam estudiar Dret tots dos, sempre amb el decalatge d’un any, i l’amistat encara es va fer més gran. També vam tenir un despatx d’advocats junts fins que ell va marxar a Barcelona. He patit molt per tots. Per en Josep Rull, que també és amic meu, també. Però amb en Pere ha estat una situació excepcional. M’ha ajudat molt saber que ell tenia clar que en sortiria absolt.

—En Pere Soler us va aconsellar que acceptéssiu aquest càrrec?
—No. Li vaig dir després, quan ja l’havia acceptat. Aquell dia 3 de setembre, quan es va fer públic, tot va ser molt ràpid. He de confessar que ho vaig consultar només amb la meva família. I entre tots vam decidir que sí. Recordo que una filla meva, que té deu anys, em va dir: però és que hi ha cap possibilitat que diguis que no? Et planteges dir que no al president de la Generalitat? Allà es va acabar la discussió.