Miquel Roca Junyent, el príncep

Fa uns quants dies, després de saber-se la sentència del cas Nóos, Miquel Roca Junyent va atendre la premsa i va dir que la infanta estava satisfeta i que ell estava levitant. En aquesta mateixa compareixença, i mentre devia voletejar per l’aire fruit de la seva satisfacció, ens va engaltar una altra frase: ‘Amb aquesta sentència es demostra que la justícia és igual per a tots els ciutadans.’ Levitar no sé si levitava, però a la resta de mortals ens va ensorrar més que no ho estàvem.

Ja sabeu qui és, Roca Junyent, oi? Amb la seva ponderació i la seva educació proverbial ha arribat a escalar les més altes muntanyes: pare de la constitució espanyola, aquesta bíblia dels preceptes intocables; prohom de Convergència, mà dreta durant tants anys de Jordi Pujol; president del MNAC; membre del consell executiu d’Endesa i dels consells d’administració d’ACS (l’empresa de Florentino Pérez) i d’Aigües de Barcelona; membre del patronat de diverses fundacions (Abertis, Dalí, Barcelona Cultura…). De segur que em deixo coses. Quan Eugeni d’Ors va escriure, l’any 1911, que la cosa més revolucionària que es podia fer a Catalunya era tenir bon gust em sembla que estava pensant en un tipus com Roca: la seva revolució sempre ha estat personal, tenir privilegis ell i els seus, i a la resta, que els bombin. Això sí, sempre amb una elegància de gentleman anglès.

La justícia és igual per a tots els ciutadans, es va atrevir a afirmar. Es va deixar de matisar que, en tot cas, és igual per a tots els ciutadans que siguin de primera, filles i cunyats de reis, banquers, polítics i sequaços de polítics, policies  que preserven l’ordre de tots ells i un llarg etcètera. Mentre ell levita, la constitució que ell va ajudar a perpetrar i de la qual se sent tan cofoi empara la impossibilitat que els catalans decidim el nostre futur, tal com abans havia permès l’estafa que va suposar la injecció de diners públics als bancs privats mentre tanta gent no podia pagar la hipoteca. Però és que, més greu que tot això, mentre ell defensava la filla del Borbó i se sentia tan alleujat per la resolució judicial, el sistema que el fa levitar havia condemnat a tres anys i mig de presó el raper mallorquí Valtònyc, acusat d’injúries a la monarquia espanyola. I diu que la justícia és per a tothom. Jo no levito gens ni mica.

Roca Junyent és un tipus que alguns catalans han pres per un dels seus. Us en recordeu de l’operació reformista que va engegar, amb la qual volia ‘catalanitzar Espanya’? Aleshores, el vaig batejar amb el nom de Miquel Rocambó Junyent, perquè les similituds amb Cambó, aquell ‘catalanista’ que va apressar-se a posar diners a l’exèrcit de Franco, em semblaven notables. Ara podem dir que el senyor Roca ha millorat l’espècie: protector de la monarquia, de l’Espanya de les desigualtats socials, de la justícia aristocràtica, de la democràcia de castes. Encara hi ha algun babau que es pensa que tot ho fa per aconseguir la independència de Catalunya. Quin riure!

Roca, l’advocat d’èxit, com el membre de tants consells d’administració d’empreses poderoses, és una representació moderna del príncep de Maquiavel: l’ètica mai no ha comptat per ell, només els resultats que el beneficien. Ho deia Maquiavel: faci el príncep tot allò que sigui necessari per a vèncer i mantenir l’estat, i els mitjans que utilitzi sempre seran considerats honrats i seran aplaudits per tothom. Aquest és Roca Junyent, el príncep que levita sobre les nostres misèries.