Miquel Ricart, d’Alcàsser al Raval, el pou que no s’acaba mai

“Digues al Rubio que vaja on hi ha el plat i la maneta de la moto, i que duga els dos sacs de dormir i els Kellogg’s i la llet que hi ha damunt la nevera. Tan aviat com puga.” Aquest és el missatge amb què Antonio Anglés delatava, potser sense saber-ho, el seu col·lega Miquel Ricart, conegut com el Rubio. L’adreçava a la seua germana i el va deixar enregistrat al contestador automàtic de sa casa el dimecres 27 de gener de 1993, poques hores després de la troballa dels cossos de les tres xiquetes d’Alcàsser en una partida de la Romana. La Guàrdia Civil ja era al pis i s’hi va quedar a esperar Miquel Ricart, que va arribar-hi més tard, aliè a tot, amb una bossa de taronges. El van detenir allà mateix i va començar a habitar un pou.

D’Anglés no en van saber mai més res. Trenta anys després, continua essent un fugitiu. De Miquel Ricart, el Rubio, n’acabem de tenir notícies aquesta setmana, quan el van detenir en un narcopís del barri del Raval de Barcelona. Al carrer de l’Aurora. Feia poc més de dos mesos que hi treballava com a encarregat de vendre droga a la menuda, com a treballador d’una xarxa de traficants. Els consumidors hi anaven a qualsevol hora del dia o de la nit en cerca de dosis. Els veïns el veien poc. Ricart els havia dit que era camioner i que per això passava temporades fora. La realitat és ben bé una altra. Ara els veïns saben que és un dels dos assassins de les xiquetes d’Alcàsser i un calfred els ha recorregut l’espinada.

Un fantasma que torna

Als veïns d’Alcàsser també. Un calfred i el ressò dels fantasmes que tornen una vegada i una altra. Fa poc més d’un mes van reviure l’aniversari redó d’aquell divendres del 1992 en què Ricart i Anglés van arreplegar Toñi, Míriam i Desiré quan feien autostop per anar a la discoteca Coloor de Picassent. No hi van arribar mai. Els dos col·legues les van segrestar, les van violar i les van matar. Van amagar els cossos a la partida de la Romana, a Llombai, a pocs quilòmetres del poble, i van continuar fent vida normal.

José Gil, que era el psicòleg municipal quan van ocórrer els crims, ha explicat a VilaWeb que aquesta notícia ha tornat a remoure tots els fantasmes de les famílies. “No els ha caigut gens bé tornar a tenir notícies de Miquel Ricart. A més, Fernando García ha emprat aquest fet per a tornar a atiar les teories de la conspiració. A ell li ha anat bé per a poder tenir rellevància”, diu. Fernando García és el pare de Míriam, continua fent ús de les xarxes socials per a mantenir viva aquesta teoria de l’existència d’alts mandataris espanyols que van ordenar l’assassinat de les tres adolescents per a eliminar la prova de les seues perversions.

En llibertat i anònim d’ençà del 2013

El judici contra Miquel Ricart es va celebrar l’any 1997, enmig d’una expectació mediàtica mai vista. A Ricart el van condemnar a unes quantes penes que sumaven cent setanta anys de presó. En va passar vint-i-un reclòs a la presó d’Herrera de la Mancha, a Ciudad Real. Els familiars de les xiquetes volien que li aplicassen la doctrina Parot, és a dir, que la reducció de la condemna per bon comportament i altres beneficis penitenciaris s’aplicàs sobre el total dels anys a què un pres és sentenciat, i no sobre el màxim legal de permanència en un centre. Va ser l’associació Clara Campoamor qui va interposar el recurs davant l’Audiència de València i l’Audiència el va acceptar. Però el Tribunal Europeu dels Drets Humans va desactivar aquest mecanisme i Miquel Ricart va eixir en llibertat el novembre del 2013. L’altre horitzó era el novembre del 2023, quan hauria complit els trenta anys d’internament, que és el màxim que permet la llei.

En eixir de la presó, hom el va poder veure molt més corpulent que no era quan el jutjaven. Anava vestit amb una caçadora esportiva blanca i un passamuntanyes li cobria tot el rostre. Ningú no va saber com era la cara de Miquel Ricart vint anys després d’haver comès els crims, ni si tenia cabells o era calb; o si portava ulleres; o si li faltaven peces dentals. Però amb els gests i la manera de caminar es podia intuir la mateixa altivesa que va manifestar durant la detenció i els dies que va durar el judici.

La pau destorbada a Alcàsser

L’eixida en llibertat de l’assassí i violador va tornar a destorbar la pau a Alcàsser. Van córrer tota mena de rumors sobre el parador de Ricart. La història es repetia i les faules que es contaven augmentaven la psicosi entre les famílies que van tornar a prendre precaucions extremes amb els fills petits. Es va arribar a dir, fins i tot, que l’havien vist en un parc observant les criatures, i moltes més afirmacions que ningú no va poder confirmar.

El fet cert és que no hi ha cap constància fefaent que Miquel Ricart tornàs a Alcàsser. Mentre va ser a la presó, cap membre de la seua família no el va visitar. Ni tan sols la seua filla, que tenia tres anys quan va cometre els assassinats, no ha volgut saber mai res de son pare.

Tot i no tenir cap deute pendent amb la justícia, segons algunes informacions periodístiques, després d’eixir de la presó Ricart no ha trobat la manera de refer la seua vida. Segons que sembla, ho ha intentat a Jaén, Còrdova, València i Madrid. A la capital espanyola fa un any el van identificar en una casa ocupada de Carabanchel. Però això no es va saber. També ha passat uns quants mesos a l’estat francès i a Girona.

El Rubio no tenia ni el coeficient intel·lectual ni els recursos de supervivent que tenia el seu col·lega Antonio Anglés. Ricart ara té cinquanta-tres anys. La seua imatge resta molt lluny de la corpulència i altivesa que exhibia en eixir de la presó ara fa nou anys. Tots aquests anys en què s’ha hagut de guanyar la vida i el més que probable consum de substàncies estupefaents li han marcat el rostre i la mirada.

Sense l’anonimat que l’emparava

Ara tothom coneix la nova imatge d’un Miquel Ricart que fins dilluns passava desapercebut enmig del tràfec diari del Raval. Ningú no el coneixia i ningú no l’identificava amb el triple assassí. Ara ha perdut aquesta impunitat. El pou s’enfonsa encara més. “Això no li serà gens bo, els veïns ja el rebutgen i quan la gent el reconega pel carrer tornarà a rebre l’odi de tothom”, reflexiona el psicòleg, que recorda que no ha reincidit en un delicte sexual, sinó que ha caigut en l’única forma de vida que li permeten les escasses eines que té.

Després de declarar davant el jutjat d’instrucció número 18 de Barcelona, la jutgessa n’ha decretat la llibertat provisional. Cada quinze dies haurà de comparèixer al jutjat. S’haurà d’identificar amb nom i cognom. La causa que li han obert és per un delicte contra la salut pública. Ni ell ni l’altre detingut dilluns no han declarat durant les diligències.