Miquel Puig: “Prou de crear llocs de feina!”

Miquel Puig i Raposo (1954) és l’actual secretari d’Afers Econòmics i Fons Europeus del govern català, després de deixar el càrrec de regidor d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona. Aquest economista, que durant anys va treballar de director general i secretari general en diversos governs de Jordi Pujol i ara es troba a l’òrbita d’ERC, també és un lúcid autor de llibres d’assaig, el darrer dels quals és La ciutat insatisfeta (Ara Llibres), publicat fa setmanes. En l’obra fa una dissecció dels desafiaments de la ciutat: des de l’energia a l’economia i a la política. VilaWeb va entrevistar el senyor Puig fa uns quants dies per parlar de la seva obra, i ens va citar a la Zona Franca, prop del seu despatx, a tocar de WallBox, l’empresa tecnològica catalana, metàfora de l’economia a la qual Puig creu que Barcelona s’encamina: una economia que no aporti més llocs de feina, sinó més bones feines.

—Primer de tot, com valoreu els resultats electorals i qui voldríeu que fos batlle de Barcelona?
—No respondré a aquestes preguntes.

—Durant la campanya, de quins temes del vostre llibre heu vist que els candidats parlessin poc?
—Crec que s’ha parlat massa poc de l’economia de la ciutat (el que en dic “de què ha de viure Barcelona”), i del model del transport col·lectiu de futur. Són dos assumptes cabdals sobre els quals em temo que ens falta molta informació i molt debat. I crec que el silenci sobre l’educació –en què l’Ajuntament de Barcelona té moltes responsabilitats– ha estat clamorós.

—Frase del vostre llibre: “Barcelona és el projecte més gran que té Catalunya”.
—Això és un fet, però passa que de vegades s’oblida. Vicens Vives ho afirma, no d’aquesta manera, però sí amb una gran contundència. I després hi ha aquella frase coneguda, d’algun dels prohoms del catalanisme de principi del segle passat, que deia que Barcelona és el que ens ha salvat del provincianisme.

—També parleu de les dues visions de la Catalunya-ciutat. Quines serien?
—Tots els habitants de Catalunya, hi visquin o no hi visquin, han de tenir les comoditats, les oportunitats, els serveis, dels que viuen en una gran ciutat. No ha d’haver-hi cap poble que no tingui un telègraf, la carretera, la biblioteca. Aquesta és la visió de la Mancomunitat, diguem, d’una Catalunya que es manté rural, encara. I l’altra visió seria que les nacions serveixen per a fer ciutats, perquè les ciutats són les que col·loquen un poble a la lliga mundial. Segons la categoria de la ciutat, aquest poble jugarà en una lliga o en una altra. Catalunya ha volgut jugar a primera divisió. I fer país és fer Barcelona. Seria la visió de Maragall. Jo diria que hi ha una tensió i de vegades guanya l’un i de vegades guanya l’altre. En general, ha guanyat Maragall. La voluntat fèrria, sostinguda, persistent, dels catalans de fer una gran ciutat és indubtable.

—Frase “Ens ha fet mal el pas de burgesos a rics.” Què voleu dir amb això?
—Els burgesos són innovadors. La viabilitat de la seva empresa depèn de la tecnologia. Per tant, són dinàmics, malgrat tota la mala fama que els atorguessin els marxistes –no pas Marx, perquè Marx fa l’elogi més gran que es pugui fer a la burgesia: “La burgesia ha transformat el món, la burgesia ha creat riquesa, la burgesia és creativa, és dinàmica, és innovadora, és progressista.” En canvi, les famílies que s’han venut una fàbrica i s’han comprat uns quants immobles a Barcelona ja no innoven. Viuen de renda. Els rendistes són conservadors. Individualment, poden ser el que siguin, però com a col·lectiu han passat de ser innovadors a ser conservadors.

—Molt interessant el capítol sobre els introvertits i els extravertits.
—Els economistes en diuen activitats de mercat i activitats de no-mercat. Les activitats de mercat són les sotmeses a competències internacionals; les de no-mercat, no. Per exemple, aquest bar on som de la Zona Franca, no és sotmès a competència per part d’altres països. Les fàbriques, sí. En totes les anàlisis d’economia regional es distingeix l’una cosa i l’altra. Jo a això hi faig punta i ho aplico a la ciutat. La prosperitat de Barcelona depèn d’aquelles activitats (i són ben poques) amb què Barcelona competeix amb el món. Barcelona depèn dels extravertits, d’aquells que competeixen a fora.

—Per què?
—Perquè si una ciutat no és competitiva, el seu sector extravertit decau. Es tanquen les fàbriques de la ciutat, es tanquen els hotels, i els altres, com aquest bar, acaben marxant. Flix és una població que depèn d’una fàbrica. A mesura que aquesta fàbrica ha anat tancant, el poble ha anat quedant buit, sense treballadors que facin el cafè. I el cafè tanca. Si volem una ciutat competitiva, hem de tenir en compte que allò que ha de ser competitiu –jo dic pròsper– són les seves activitats extravertides. Això és l’única cosa important. Fàbriques, la indústria. I, per tant, que les botigues obrin el diumenge o no, és poc important. Tot Occident intenta reindustrialitzar-se, perquè ha arribat a la conclusió que la prosperitat de la gent depèn de la capacitat de pagar bons sous. I això és la indústria ho fa.

—Frase del llibre: “La ciutat dels 15 minuts és una collonada.”
—Sí, és una collonada. A veure, és una collonada en l’accepció de la persona que cito, un assessor de l’alcaldessa de París, que defineix la ciutat dels 15 minuts com la ciutat on la gent es diverteix, compra, dorm i treballa, anant a peu o amb bicicleta o amb patinet a 15 minuts. Això és una collonada. Això és matar una ciutat. Això és no entendre que una ciutat és complexitat. No pots pretendre que la vida dels individus quedi circumscrita a un barri i prou.

—És aquesta idea de convertir Barcelona en poblets petits units.
—És una utopia clàssica de l’esquerra radical. Lenin diu allò que l’esquerranisme és una malaltia infantil. L’esquerra radical tradicionalment és antiurbana. La ciutat els molesta perquè la veuen artificial. És l’esquerra que enyora la naturalesa i té una arrel rousseauniana. L’home era bo. Si a l’home li treus la civilització, el que apareix, el que emergeix, és un ésser bo.

—Un bon salvatge.
—Un bon salvatge, exacte. I això és una constant en tota l’esquerra utòpica. Voldria una ciutat de papallones, arbres, horts urbans, autosuficiència energètica. Això és una solemne collonada.

—Per què no podem treballar a quinze minuts de casa?
—Home, a veure, afortunat si pots. Però no podem pretendre que en una ciutat tothom ho faci. Perquè això és ridícul. Una ciutat és complexa, i has de tenir un districte tecnològic, un hospital d’alta complexitat, un laboratori de no sé què… I això ha d’estar escampat per tota la ciutat. I si és una ciutat gran, estarà molt escampat. I la gent anirà d’un lloc a un altre. I tot això per dir que la mobilitat és important. És molt bonic i desitjable i necessari que hi hagi menys cotxes al carrer. Però la mobilitat és important. Per tant, l’has de garantir d’una altra manera.

—La solució del canvi climàtic és eliminar cotxes. I vós dieu que no. La solució al canvi climàtic és que els cotxes siguin elèctrics.
—Em sembla evident.

—“La reducció dels cotxes no és d’esquerres ni de dretes.” Les esquerres i les dretes, tots dos, l’han volgut. I de fet, poseu l’exemple que el primer va ser un de dretes.
—Enric Masó. És el primer que limita els cotxes, que crea una illa de vianants, això que ara se’n diu superilla. Enric Masó, va ser alcalde de Barcelona en temps de Franco.

—Si ho he entès bé, us agrada la reducció dels cotxes, però no els motius. Que no hi hagi tants cotxes serveix per a viure millor, però no per al canvi climàtic.
—No és provat que serveixi. Si fas restriccions en aquest carrer, és possible que vagin per un altre on hi hagi congestió i la congestió és més contaminant. Jo dic que s’ha d’anar amb peus de plom. Amb prova i error. Prova i error. I no s’ha de tenir manies amb la prova i error. Funcionen? Les consolides. No? Les elimines. Si converteixes Consell de Cent en una illa de vianants amb ciment, i d’aquí a tres mesos, tant de bo, descobrim que, efectivament, ha estat un encert, que tot funciona, perfecte. I si no, canvia-ho. I tothom, de dretes i d’esquerres, anirem en aquesta direcció, perquè és allò que els alemanys en diuen el Zeitgeist, el signe dels temps. Anirem en aquesta direcció. Menys cotxes.

—”Barcelona serà autosuficient energèticament?”
—No, és impossible. Una ciutat no pot ser-ho.

—I aporteu xifres.
—Un 10%. Barcelona, anant molt bé, amb xifres oficials de Barcelona Regional, organisme de l’ajuntament, pot crear un 10% de l’electricitat que consumeix. L’altre 85%-90% ha de venir de fora. Moralment, estàs obligat a posar tantes plaques solars com puguis aquí. I als terrats de la ciutat. Fes-ho, perquè el 85% del consum es fa aquí. Però quan la Generalitat diu “el Proencat ha de posar plaques solars”, vol dir la ciutat necessita que es posin plaques solars al camp. Perquè la ciutat tota sola no pot.

—Treure la sal de l’aigua de la mar us agrada, però consumeix massa energia, dieu. Hem de fer una altra cosa.
—L’aigua de mar es pot dessalar. No és un procés ni complicat ni gaire car. Però té dos inconvenients. Una, necessites 3 quilowatts l’hora per transformar dos metres cúbics d’aigua salada en un metre cúbic d’aigua dolça i un metre cúbic de salmorra. I, en un context en què no tenim electricitat verda, no és una bona idea. El segon inconvenient és que aquest metre cúbic de salmorra és molt contaminant.

—D’on traiem aigua, doncs?
—Transvasaments, no. Ni en vol la Unió Europea, ni en vol la gent de l’Ebre, i depenen de l’estat. Fixa’t: tradicionalment, hem agafat aigua del riu, l’hem utilitzada i l’hem llençada al mar. Agafo, consumeixo, llenço. Això és de rics. Després van dir: “L’hem d’agafar, consumir, depurar, i llavors llençar-la.” Això no és de rics, això és de milionaris. I després van dir: “Ara farem una altra cosa. Ara agafarem aigua de mar amb un cost tremend, la convertirem en aigua potable, la usarem, la tornarem a netejar i l’abocarem al mar.” Això ja no és de rics, això és de rucs. Doncs això és el que volem fer ara.

—De fet, també es vol agafar l’aigua de les clavegueres i tornar-la a entrar.
—Ja ho fem. L’aigua que surt de la depuradora del Llobregat, s’aboca més amunt d’Abrera, on hi ha la planta potabilitzadora, i es torna a recollir. Res de llançar-la al mar. El que està pendent de fer ara és la depuradora del Besòs, bastant més gran que la del Llobregat. I això és el que s’ha de fer. És exactament el mateix procés que treure la sal del mar, sols que en comptes de consumir 3 kWh en consumeixes 0,3, 0,5, 0,6.

—Frase: “La solució a l’habitatge es diu àrea metropolitana.”
—La solució a l’habitatge es diu ferrocarril. A Barcelona hem de fer dues coses. Primera, deixar de ser desenvolupistes. Deixar que la nostra política estigui orientada a crear llocs de feina. Prou. Prou de crear llocs de feina! La meva generació continuarà pensant a crear llocs de feina. És un error. L’atur era un problema dels anys vuitanta, noranta, dos mil, quan hi havia atur i no se sabia què fer amb la gent. S’ha acabat, aquest problema. Cada any es jubila més gent que la que entra.

—No hi haurà desocupació?
—N’hi haurà menys. Ara l’atur és un producte de la falta de formació. Hi ha un 10% d’atur, i el problema és que aquest 10% no està format. Les empreses no troben gent. L’única cosa que serveix és formar-la. Hem d’oblidar el mantra del més. Hem de deixar de ser desenvolupistes. Això és absurd. Més feina! Més turistes! Més turistes vol dir més cambrers per a atendre’ls. I on els posem els turistes i els cambrers? On els posem? De les deu zones més denses d’Europa… vuit són aquí! És una cosa absurda. El que s’ha de fer a Eivissa és tancar habitacions. Reduir l’oferta. Aquí, igual. I, per una altra banda, la solució no és construir més, que és el que promet tothom, perquè en una ciutat tan densa, tu no has de construir més. En l’habitatge tampoc la solució és més. La solució és construir ferrocarrils. És la tercera vegada que a Barcelona s’ha presentat aquest problema. Quan Barcelona era la ciutat més densa, segurament del món, el 1850, la solució què va ser? Enderrocar la muralla. Després vam enderrocar la muralla de Collserola, diguem, fent un túnel, i el metro. Ara hem de fer això mateix a 100 quilòmetres al voltant de Barcelona. Una xarxa de trens regionals. Que la gent pugui viure a Vilafranca del Penedès o Igualada i treballar a Barcelona amb normalitat.

—I això perquè m’assegura que el pis d’Igualada no s’encarirà?
—Sens dubte, el pis d’Igualada s’encarirà, però el de Barcelona s’abaratirà.

—S’abaratirà? Fa molts anys que els preus no baixen…
—Molt bé, suposem que no baixa, perquè Barcelona és molt atractiva internacionalment. Però la qüestió és que el ciutadà pugui triar, tingui accés a un habitatge més barat. Que no es trobi obligat a viure-hi, a Barcelona, perquè és on treballa. Amb trens bons pot viure a Terrassa, per exemple, que ha estat una gran vàlvula d’escapament per la pressió dels immobles a Barcelona. Això, ampliar-ho.

—Construir més no seria la solució?
—Sí, però fora, lluny. Aquí no tenim espai. Necessites tren.

—I amb el tren necessites estat, que no en tenim.
—Sí, això és veritat. Però també necessites idees clares. Amb el llegat olímpic, la ciutat es va transformar, es van aconseguir diners, però no es va fer ni un metre de ferrocarril, ni un pis de protecció oficial. O sigui, compte, que som hereus de les nostres idees. Ara sí que estem preocupats per Rodalia. I per molt que ens queixem ara, d’aquí a deu anys tindrem un bon servei de rodalia. Però no necessitem només un servei de rodalia. Necessitem un regional.

—Al final del llibre parleu de les sortides que té Barcelona. Dieu que la sortida pot ser província, redempció o capitalitat. M’estalvio província i redempció, que serien les opcions centralistes i federalistes, i anem a la capitalitat. La solució de Catalunya és ser capital. La vostra opció.
—El que fem els catalans des de fa molt de temps és mantenir Barcelona com una capital. Que Barcelona sigui una ciutat científica, ara és un consens de tots els partits polítics. S’ha d’apostar per la ciència. Que si els ICREA, que si els centres CERCA, perquè hem entès que la lliga que juguem i a què aspirem, i en què podem guanyar, o com a mínim competir, és la lliga científica. La nova indústria basada en el coneixement. Fa vint anys, o trenta, dèiem que Barcelona volia ser una ciutat financera. No ens en vam sortir. Ara això és el nostre futur. WallBox. O ser la ciutat de la salut tecnificada. Curació del càncer, trasplantaments, fer teràpies avançades. No esperem a veure què faran a la Clínica Mayo o a l’Hospital de Cleveland. No. Pensem a veure si nosaltres ho podem fer. I això dóna bones feines.

—El vostre llibre m’ha fet pensar, però la part final no la veig clara. La vostra opció per la capitalitat, dieu, implica una altra vegada el matrimoni entre els catalanistes, els independentistes, amb la classe dirigent econòmica. Per què creieu que pot funcionar això?
—Perquè no hi ha cap més remei. És inevitable. Tots dos es necessiten.

—I que el pont aeri, diguem, es torni a enamorar de Junts i d’ERC?
—Sí. Penso que Esquerra intenta fer-ho. No pretenc que tothom hi estigui d’acord. És un llibre no sé si polèmic, però que pretén que la gent pensi. Si cal, que digui que no hi està d’acord. Jo penso que aquest és un matrimoni inevitable. La metàfora del Sánchez-Llibre anant als Lledoners crec que està bé. És metàfora del retrobament.

—La tesi del llibre és que l’any 2000 la classe econòmica va fer un pas més que Pujol i tot. Prou de peix al cove. En volem més.
—Això ho diu Manuel Pérez, al seu llibre La burguesía catalana, sí, i ho recullo.

—I allà comença un camí, que acaba amb l’atonyinament del Primer d’Octubre. Com hi reacciona la classe dirigent econòmica? Calladeta.
—Com sempre. Ho sé. Però el matrimoni, el primer matrimoni d’aquestes dues classes, va ser al principi del segle XX, amb el tancament de caixes. La petita burgesia es revolta contra els increments d’impostos (per finançar la guerra de Cuba, molt encoratjada per l’alta burgesia industrial) Es revolta contra això i es troben. Aquest estat no funciona, diuen, i, en canvi, aquests catalanistes són il·lustrats, són educats. Al cap de quatre dies, però, amb la vaga de la Canadenca, ja van dir “compte!”, i sobretot amb el cop militar, encara més.

—Per tant, per què em vull casar amb aquesta gent, si quan hi ha problemes se’n van?
—Per què no tens cap més remei. I a més, perquè la història mai no es repeteix.

—Aquests aniran a remolc, com a molt. Haurà de ser un altre actor que tiri el carro. Aquests pujaran al cavall guanyador.
—És possible. És possible. Hauràs de procurar ser cavall guanyador. Però és igual, si tu vols construir un país, l’has de construir amb tothom. També i molt especialment amb els que fan negocis i creen riquesa. Sóc conscient que és un final discutible, però crec que és bo que els nostres polítics reflexionin, sobretot els catalanistes d’esquerres, sobre com pensen muntar aquest país, i per mi requereix fer aquesta aliança.

—Hi ha gent que us diria: “No, és més interessant tenir aliança amb els sindicats i que ens aturin el país el dia que toqui.”
—Jo penso que totes dues coses són imprescindibles.