Miquel Puig: “Els salaris no pugen perquè sobren treballadors”

L’economista Miquel Puig i Raposo (1954) ha escrit el llibre de divulgació econòmica Els salaris de la ira (la Campana) per provar d’entendre per què els salaris fa quaranta-cinc anys que s’han estancat. Puig explica que la raó principal és que vivim en societats amb un excés de treballadors, cosa que causa sous baixos: perdem poder de negociació perquè sempre hi haurà algú disposat a fer la feina sense tantes condicions. Al llibre, aporta solucions –més sector públic, apujar el salari mínim– amb una mirada d’economista que ha deixat de creure a cegues en el liberalisme i els seus postulats. Però Miquel Puig, que ha passat de ser de CiU als noranta, a ERC ara, també s’atreveix a proposar debats incòmodes per als partits d’esquerres. Explica que una de les conseqüències de tenir molta immigració són els salaris baixos. VilaWeb va entrevistar telefònicament el senyor Puig dijous al vespre i aquesta n’és l’entrevista.

—És un llibre escrit per un ex-liberal que ha deixat de ser-ho? Un home que abans creia unes coses, i ara, unes altres?
—En part, sí. Faig un repàs de coses que creia i que he deixat de creure. Per exemple, jo creia que el salari mínim no servia de res, que l’ascensor social sempre funcionava, i els de baix sempre anirien a millor. Ara, tampoc no crec que sempre sigui veritat que l’empresa privada serà més eficient que no la pública. O que l’alliberament dels lloguers hagi estat una cosa positiva per a les societats. O que les societats multiculturals puguin ser estables. He deixat de creure en tot això.

—El moment eureka del llibre, quin seria? Quan descobriu una cosa que us ho gira tot?
—El moment eureka sobretot és quan miro, per enèsima vegada, el gràfic que mostra productivitat i salaris. Veig que és el fil conductor de tota la història: els salaris no han pujat de fa quaranta-cinc anys. La productivitat creix, els salaris, no. I això ho relliga tot. És important saber per què ha passat.

—I per què ha passat?
—Els salaris no pugen perquè sobren treballadors. I si sobren treballadors, perds força de negociació per a demanar bones condicions. Molta gent vol tenir feina.

—I per què sobren treballadors, ara?
—Pel canvi tecnològic, que destrueix molts llocs de treball i deixa gent sense feina. Excés de treballadors. O el comerç internacional. O la immigració, que fa que entri molta més mà d’obra, i fa que certs salaris baixin. I tot això em sembla que és trivial. Fàcil de veure. Però, sorprenentment, aquestes idees no són comunes, i l’ortodòxia no les accepta. Em semblen elementals.

—Al llibre, expliqueu que el fenomen no és nou. Quan a les fàbriques van deixar de treballar-hi nens, o quan les guerres mataven joves, faltaven treballadors i, aleshores, els salaris pujaven. Falten treballadors, salaris amunt. En sobren, avall.
—Efectivament. És el segon moment eureka del llibre. Ja havia passat. Adam Smith, De Ricardo i Stuart Mill van viure en una glaciació salarial. De fet, quan Adam Smith explica que els salaris havien pujat al llarg del segle, s’equivocava. No era veritat. El llibre és fruit de moments eureka com aquests.

—La tecnologia no tan sols origina un excés de treballadors sinó que allarga l’horari laboral. Aquesta idea que expresseu és contraintuïtiva.
—Contraintuïtiu, però ja ho deia Marx. I no el Marx revolucionari, sinó el que observa què passa a la seva època. L’allarga perquè la tecnologia empitjora la força negociadora dels treballadors. Quan la tecnologia origina un excés de treballadors, la capacitat negociadora empitjora. Ho veiem amb les plataformes informàtiques, els riders: treballen en règim autònom, i tantes hores com faci falta.

—Cavalls de batalla del llibre: el salari i la productivitat no van de la mà. Prou de mentir-nos.
—És una mania professional. Sóc economista acadèmic, he donat classes i, per nosaltres, és dogma de fe, ortodòxia, que la productivitat determina el salari. I que no pot ser ni més alt ni més baix que la productivitat. S’ensenya a les facultats i molta gent ho té interioritzat. És una de les tesis del llibre. Miro de defensar que hi ha moltes feines arreu del món en què el salari no depèn de la productivitat. Poso l’exemple dels treballadors de McDonald’s. Són exactament igual de productius a tot arreu del món, perquè fan el mateix, de la mateixa manera, però tenen un salari molt alt a Dinamarca, i molt baix a Texas. La mateixa feina, salaris diferents. I una altra idea que defenso és que no hi ha feines menys productives que unes altres. Un escombriaire no té menys productivitat que un agent de borsa. Totes dues coses són necessàries. No es poden comparar. O un bomber d’aeroport. Pot no apagar mai cap foc. Tan sols hi és per si de cas. Quina és la seva productivitat? Els salaris de cada país no depenen de la productivitat, sinó de la capacitat de negociació dels uns i dels altres.

—Si uns quants tenen el salari estancat i els directius el tenen disparat, tal com passa, dieu que és important políticament. Que la desigualtat importa. Per què?
—Perquè els humans som fets d’una pasta que ens importa molt allò que tenim, i allò que tenen els altres. En una societat molt desigual, la democràcia no pot ser estable perquè la gent no ho tolera. Les desigualtats del segle XIX i principi del XX van causar molta inestabilitat política, que es va anar resolent gràcies a dos factors: el sufragi universal i mesures que milloraven condicions econòmiques dels de baix. Ara, comencem a tenir la mateixa desigualtat que fa cent anys, però el dret universal ja el tenim. No podem dir que la democràcia plena ho resoldrà. I els demagogs d’avui ja no diuen que cal aconseguir el dret de vot per a millorar. Diuen, d’una manera o una altra, que ens hem de carregar la democràcia.

—Com Trump.
—Claríssim.

—Tot i que vós, de Trump, n’expliqueu que el tractat que fa amb Mèxic s’ha d’elogiar en un aspecte: obligava els mexicans a donar bons sous i permetre els sindicats. Si no, competia de manera desigual amb els Estats Units.
—Efectivament. Si hem de ser honestos, hem de donar la raó a Trump quan diu que els acords de lliure comerç d’Obama i Clinton van perjudicar la classe obrera dels Estats Units. Classe obrera que va votar Trump al cinturó industrial. Si volem salvar la democràcia, tesi del llibre, hem d’entendre que hi ha una gent que vota Trump perquè està enfadada amb la societat i té raons objectives per a estar-ho.

—Com se soluciona? Com es fa perquè no sobrin treballadors?
—Diverses idees. Una, fent créixer el sector públic. És inevitable que creixi. És el sector que històricament ha estat el gran creador de llocs de feina. Aquí s’ha fet càrrec de la sanitat, educació, cures. Hi ha molta gent que se’n queixa, però ha originat una enorme estabilitat social. Ha donat feina a moltíssima gent. Mai no hi ha una solució única, però aquesta és clau. La segona és ser més curosos amb el comerç internacional. Ser més curosos amb la immigració. O tant com ara. Reconèixer que s’ha de restringir la immigració.

—L’anàlisi crítica, no racista, sobre les conseqüències de la immigració és difícil de trobar a les esquerres.
—A la socialdemocràcia nòrdica ja ha arribat. Al llibre cito la primera ministra de Dinamarca, dirigent del partit socialdemòcrata, que va guanyar les eleccions amb una plataforma que donava suport a les mesures molt restrictives a la immigració fetes pel govern anterior, en què hi havia l’extrema dreta. Va prometre que les mantindria. Ara és al govern. I les manté. Això que passa als països nòrdics arriba als centreeuropeus, poso d’exemple alguns diputats de Die Linke i França Insubmissa, amb veus minoritàries, que diuen que la immigració fa baixar els salaris. Al món mediterrani encara no ha arribat.

—Una altra solució per a tenir bons sous?
—Apujar el salari mínim. O reduir la jornada laboral. Però no hi crec gaire, en la reducció.

—Per què?
—De què serveix reduir la jornada laboral dels soldadors si sobren conductors de cotxe? El repte serà què fer-ne quan arribin els cotxes sense conductor.

—Com veieu la renda garantida?
—Mala solució, perquè, i torno a Marx, el treball dignifica l’home. La gent no solament té dret a una renda, sinó a guanyar-se-la. L’estat ha de proporcionar l’oportunitat de guanyar-se-la. I, a la pràctica, és feina garantida a salari mínim.

—Creieu que el sistema s’ha de reformar o canviar de dalt de baix?
—No hi ha res més revolucionari que la reforma. L’única manera de progressar és a còpia de reformes. Les revolucions sempre acaben amb un bany de sang. A la llarga, vas més a poc a poc que no amb reformes. Rússia ha tingut dos canvis de dalt a baix, l’un, per a implantar el socialisme, i l’altre, el capitalisme. Si ho haguessin pogut fer per reformes, haurien anat més de pressa.

—Els poderosos fan servir l’economia i els economistes d’excusa per a ocupar territoris i dominar societats. Abans feien servir la religió i els capellans.
—Sí. Bastant cert. Una part de veritat. A la contraportada del llibre dic: “Els economistes seríem menys arrogants si assumíssim que les nostres idees rarament triomfen si no resulten útils als que manen.”

—Els salaris de la ira. Gran títol.
—És meu, el títol. No de l’editorial. Però l’editorial va fer una feina impressionantment bona: agafar la primera versió del llibre i dir-me: “Això no és publicable.” Cosa que em va obligar a fer una segona versió en què apareixen uns quants moments eureka. I també el títol. Els salaris de la ira és un homenatge a Steinbeck i el seu Els raïms de la ira.