Miquel Puig: “Amb els fons UE hem de fer un salt tecnològic”

Miquel Puig (1954) acaba de ser nomenat pel govern català president del Catalunya-Next Generation EU (CONEXT CAT-EU). Aquest comitè d’experts ha d’aconsellar el govern sobre la millor manera de promoure i identificar projectes empresarials per accedir als fons covid-19 de la UE que, amb aturada a Madrid, podrien arribar a Catalunya. A l’estat espanyol li poden arribar a caure 140.000 milions d’euros, destinats a projectes lligats a la transició digital i la transició ecològica. Puig ho compara amb el Pla Marshall. En aquesta entrevista ens aclareix algunes males interpretacions (com ara que els fons europeus a Catalunya seran bàsicament per a les pimes), creu que de diners n’hi ha tants que el problema serà de projectes, no de diners, i ens parla amb coneixement de quins paràmetres i sectors pensa que hi podrien accedir. VilaWeb va entrevistar ahir per Zoom el senyor Puig, ara regidor d’ERC a Barcelona a temps parcial, i amb una llarga trajectòria de gestor públic.

—Els fons europeus a Catalunya han d’anar a pimes de menys de 300 milions?
—Això és un error, que surt de l’article del diari Ara ‘Objectiu: fer arribar els fons europeus a les pimes catalanes‘. Si es llegeix curosament, es veurà que la foto de l’article és meva, però qui respon les preguntes és el senyor Coello. El senyor Coello és un membre molt destacat d’aquest comitè, i considera, i ho comparteixo, que és important que aquests fons no beneficiïn tan sols les grans empreses, sinó també les petites i mitjanes. Però ni jo ni el comitè no hem circumscrit els fons a mitjanes o petites empreses. És una mala interpretació. Aquest comitè és per a assessorar la Generalitat sobre la millor utilització d’aquests fons en tots els àmbits: gran empresa, mitjana empresa, empreses emergents. Aquí hi són tots.

—Els fons europeus que arribin, els decideix Madrid o Brussel·les?
—Brussel·les transferirà els fons que li demani el govern espanyol, en un màxim de 140.000 milions. Que són molts diners. Molts diners. I l’administració central els administrarà com cregui oportú, amb el control de la UE. Al pressupost del 2021 ja hi ha assignació dels primers 27.000 milions. I Pedro Sánchez ha dit, i els papers que circulen així ho corroboren, que la meitat seran administrats per les comunitats autònomes. Uns 70.000 milions.

—Deixeu-me que sigui mal pensat: ara el govern espanyol donarà la meitat dels diners a les comunitats autònomes?
—No ho sé. Ja ho veurem. Però crec que això és bastant poc important. Comprenc que al govern de la Generalitat li importi molt. Però a Catalunya això no li ha d’importar tant. Allò que compta és que es facin projectes importants per a Catalunya. Si ens toquessin per població, seria el 17% de 70.000. I si el repartiment és competitiu, Catalunya pot obtenir més del 17%. Per què no? En recerca, per exemple, Catalunya obté més del 17%.

—Sí, però en recerca decideix Brussel·les, no Madrid.
—Sí. Cert. Cert. Però jo no actuaré de polític en aquest cas. Assessoro el govern, i la nostra funció és que ho administri la Generalitat, o l’estat central, aquests projectes és important que es facin. Direm al govern: utilitza la teva habilitat, ajuda a fer que es presentin, encoratja els empresaris, la col·laboració público-privada, però aquests projectes s’han de fer. Això és important.

—La gent es pensa que aquests fons seran ajudes per al bar de baix, castigat per la covid. I no. Van lligats al canvi climàtic i la digitalització.
—Es diu Next Generation per a preparar les economies europees per a la següent generació.

—I això no té res a veure amb la covid-19.
—La covid-19 ha proporcionat l’excusa. Amb la covid-19 s’han trencat dos tabús. Fins ara la UE recaptava diners i els gastava. Ara s’endeuta. Per primer cop la UE s’ha endeutat. 750.000 milions. No havia passat mai. El segon tabú és que la UE no permetia, ni ho feia, transferència directa de diners públics a empreses privades. Les regles són molt estrictes. Però França i Alemanya ja feia temps que deien que s’havien de posar diners públics a la indústria, per a poder competir amb els Estats Units i la Xina, en qüestions d’alta tecnologia i armament. La covid-19 ho amplia. Situació excepcional, mesures excepcionals: endeutem-nos, i que part dels diners públics vagin a empreses privades. Amb els fons UE hem de fer un salt tecnològic. Però aquests fons no són per a pagar els ERTO, lucre cessant dels restaurants, no.

—Quins serien els vostres consells, des del comitè, a les empreses que vulguin fons?
—Aquí hem de buscar tres paràmetres: és un projecte que augmenta la productivitat del país? Dos: augmenta la resiliència de les empreses, és a dir, ajuda que siguin resistents a les crisis econòmiques? I tres: és un canvi que ens fa més sostenibles? Aquests són els tres paràmetres amb els quals hem de jutjar els projectes. I no podem sortir d’allò que diu la UE: projectes de transició digital i de transició ecològica, amb una línia implícita, que és la reindustrialització.

—Turisme, afectat?
—No és el sector clarament objecte d’aquests ajuts, no.

—Quins sectors ho són?
—La UE posa molt d’èmfasi en la rehabilitació d’edificis. S’ha de fer un gran esforç per a rehabilitar edificis. I fer-los més sostenibles energèticament. Producció d’energia neta. Mobilitat, cotxe elèctric, hidrogen. Ara, el gran desafiament és la indústria. Canviar el model productiu.

—Per exemple?
—Aigua. Hem de resoldre la falta crònica d’aigua a la conca mediterrània, que s’agreujarà amb el canvi climàtic. Això vol dir dessalinització o reutilització de l’aigua. I que l’aigua de la depuradora torni a la xarxa. Agroalimentari: s’ha de gastar menys aigua i generar menys recursos. La ramaderia ha de resoldre el problema dels purins definitivament. No pot ser que continuem fingint: la major part dels aqüífers catalans són contaminats. Això és insostenible. Ho hem de resoldre ara. Hem de procurar que es generi tecnologia i produir cotxe elèctric i sostenible, perquè una part molt important de les fàbriques de l’automòbil són amenaçades de mort. El motor elèctric és molt més senzill de fer que la combustió. Sobrarà capacitat. Serà la nostra? En medicina tenim una gran concentració en recerca i s’ha de construir una indústria sanitària entorn de la utilització de les dades anonimitzades per a atendre i curar millor. Una indústria al voltant de la robotització de l’assistència sanitària. Tenim l’oportunitat d’entrar en el món del maquinari, dissenyant el xip europeu que vol la UE. Hem de defensar la indústria basada en la ciència. Aquesta és la clau. I podem fer-ho, perquè fa anys que hem generat un dels ecosistemes més importants d’Europa en interacció indústria i ciència.

—Digueu-me una xifra: quants projectes creieu possibles? Deu? Cent? Quin volum de projectes es podran presentar?
—Faltaran projectes. Aquesta és una idea important: en faltaran. Al govern central ja s’ha instal·lat la idea que serà impossible de gastar-se els 140.000 milions. De moment, només se n’han demanat 27.000 milions per al primer any. 72.000 són subvenció, i 68.000 préstecs. Dels de préstec no se’n parla, i es diu que no tenim capacitat per a tornar-los. A Nadia Calviño, la idea d’augmentar el deute li fa por. Els 72.000 regalats, entesos, i si els administrem ja farem prou. Pensem que els projectes seran supervisats per Europa, no poden ser qualsevol cosa. Entre que els projectes seran exigents i que la capacitat per a gestionar des de l’administració és limitada, s’ha instal·lat la idea que no es gastaran tots. És a dir, que faltaran projectes. A Catalunya no li diran: només et toca el 14% perquè la resta ja està. No. No anirà així.

—Veig que no patiu, pels diners, tot i que depèn del govern espanyol.
—El problema no seran els diners. Seran la falta de projectes. O que nosaltres no fem els deures.

—Aquests diners s’invertiran en la transició digital de les empreses. Si les empreses són més digitals, voldrà dir que tindran més màquines i menys treballadors. Donarem diners per perdre llocs de feina. Pot passar?
—Sí. Si parlem de digitalitzar és això que dieu. Il va de soi. Obvi. Si dic digitalitzar, ja sabem què vol dir. Si dic productivitat, vol dir produir més amb menys hores. Ara, l’alternativa és pitjor. Si ets poc productiu el final resultant és que la fàbrica se’n va al Marroc. Has de ser més productiu que els marroquins.

—Passem a l’Ajuntament de Barcelona. Aquesta experiència, com us va? Us la passeu bé?
—No. No per la senzilla raó que a mi m’agrada estar al govern, no a l’oposició. Jo no sóc un polític, sóc un gestor. M’agrada això. Em vaig apuntar a aquesta llista perquè pensava que podríem guanyar, i podria gestionar. De fet, vam guanyar. Passa que no vam governar. El meu objectiu era participar en el govern de la ciutat. A l’oposició hi participes molt indirectament. Jo no volia això. I, de fet, per això he mantingut la feina a jornada completa. Dedico a l’ajuntament una part del temps petita del meu horari. Ara m’he deixat convèncer per coordinar aquest grup que em portarà molta feina entre ara i el març.

—Feina remunerada?
—No. Ni l’Ajuntament ni el CONEXT no són feines remunerades. Jo em guanyo la vida com a director general d’un consorci d’universitats. Totes les públiques i dues de privades són integrades en un servei de serveis comuns. Comprem junts energia, equipament informàtic, material de laboratori, gestionem infrastructures de telecomunicacions comunes, biblioteques i activitats de recerca comunes. Infrastructura.

—He vist un piulet vostre a Twitter. Aquest:

A mi en passava el mateix i per això vaig actuar en conseqüència https://t.co/MSaRGe5nNf

— miquel puig (@miquelpuigrapos) September 23, 2020

—Això sí que ho sostinc. Efectivament, ERC, salvant totes les distàncies, fa el paper, ocupa l’espai que ocupava Convergència al principi. ERC en aquests moments és l’independentisme no gesticulant. Curiosament. Jo m’hi sento còmode, en aquesta decisió que ha fet ERC de dir: en el pla nacional som independentistes, però diem que això no passarà demà passat, i que no podem fer veure que la meitat de Catalunya, la no independentista, no existeix. I en l’eix esquerra-dreta, esquerra moderada.

—Res a afegir?
—M’agradaria emfasitzar que l’economia catalana i espanyola reben un cop molt dur. Que en sortiran molt empobrides, que les administracions en sortiran molt endeutades, i que aquesta oportunitat de la Next Generation és única, extraordinària. La meva generació ja no en veurà cap com aquesta. És vital que l’aprofitem. És lamentable que el debat polític no vagi entorn d’aquest tema. És com si a l’època del Pla Marshall els alemanys no n’haguessin parlat i s’haguessin dedicat a les baralles entre socialdemòcrates i demòcrata-cristians per la darrera remodelació del govern. No copsar l’oportunitat històrica que representa això, i la necessitat que ho fem bé, és un gran error.