Miquel Pueyo: “ERC no havia d’investir Salvador Illa i Foc Nou ho diu amb claredat”

Miquel Pueyo (1957), ex-paer en cap de Lleida, ara professor a la Universitat de Lleida, fa trenta-sis anys que milita a ERC. Veu veterana, el senyor Pueyo parla en aquesta entrevista per Zoom amb VilaWeb del seu suport a la candidatura Foc Nou, d’Helena Solà i Alfred Bosch. I de la importància que dóna al fet que fossin contraris, com ell, a la investidura d’Illa. Per Pueyo, el PSC de Salvador Illa i el de Pasqual Maragall s’assemblen com un ou a una castanya. Pueyo també alerta dels perills que ERC afrontarà després del congrés.

—Heu escrit que donareu suport a Foc Nou. Per què?
—Foc Nou em sembla l’alternativa més coherent i raonable de les que es plantegen.

—Quin pes doneu al fet que Foc Nou siguin els més contraris al pacte amb Illa a l’hora de donar-los suport?
—És un element que per mi és important. No he amagat mai que vaig votar contra aquest pacte d’investidura. Crec que Esquerra no havia d’investir Salvador Illa, i Foc Nou ho diu amb claredat. I a la vegada no proposa en cap moment un trencament unilateral, però sí que té un nivell d’exigència molt alt. Sabem per l’experiència d’aquests últims anys que la confiança en les promeses del Partit Socialista s’ha d’exercir des d’un nivell d’exigència molt elevat.

—Quina diferència hi ha entre el PSC del Maragall i el PSC d’Illa?
—Doncs s’assemblen com un ou a una castanya. El perfil d’un Pasqual Maragall i el perfil d’un Salvador Illa, en tots els sentits, ètics i estètics, són molt diferents. És evident que el Partit Socialista d’avui està molt més alineat amb el PSOE que no ho estava el Partit Socialista d’abans.

—Quin pes doneu a l’afer dels cartells?
—Amb tot el respecte i afecte pels meus companys: les dues candidatures que neixen de l’actual direcció del partit a vegades analitzen el declivi del partit des del 2019 o els esdeveniments desagradables, com els cartells o el ninot, com si no haguessin tingut res a veure amb la gestió del partit. La gestió taca i, de la mateixa manera que hom pot vantar-se d’haver fet determinades coses, també ha d’assumir les responsabilitats. El que no pot ser és que ens trobem en una situació en què sembla que cap de les quatre candidatures hagi tingut res a veure amb la gestió del partit d’aquests últims anys, perquè això no només és incoherent, sinó que no té gens de sentit ni credibilitat.

—Frase vostra: “Hem caigut en l’error de desplaçar l’anàlisi de classe i la confrontació nacional per una retòrica d’identitats cada vegada més petites.” Què voleu dir?
—És el mateix error que han comès els demòcrates dels Estats Units. És el mateix error que va obrir la porta a la presidència de George Bush fill. És el mateix error que va obrir la porta a la primera presidència de Trump. Està molt bé solidaritzar-se amb identitats molt definides, però si no conservem objectius transversals comuns des del punt de vista de les expectatives de l’esquerra (el preu de l’habitatge, els salaris dels joves, etc.) ens equivoquem. Perquè aleshores tenim tota una sèrie de tribus més o menys satisfetes, però no tenim una transversalitat social que posi l’accent en allò que deies. Algú m’ha preguntat últimament, escolti, vostè creu en la lluita de classes? Doncs, mira, la lluita de classes ja s’ha solucionat i l’ha guanyada l’oligarquia. És claríssim. Per tant,

crec que sí, que hem estat ingenus. I posaré un exemple que potser no s’acabarà d’entendre o no sé si agradarà: en lloc de debatre interminablement sobre la legitimitat d’ocupació, els tipus d’ocupació, ens havíem d’haver centrat en el dret a l’habitatge d’una manera plena i clara. En lloc d’haver fet múltiples tallers sobre la sororitat, crec que ens havíem d’haver posicionat d’una manera molt més ferma i més transversal contra la violència de la societat patriarcal. I diria que tant els demòcrates als Estats Units com els independentistes a Catalunya, en els últims anys, no hem perdut cap oportunitat de perdre oportunitats. I això és greu.

—Comenteu, si us plau, la idea de Gabriel Fernàndez, de Foc Nou: Esquerra ha de vigilar de no convertir-se en uns Comuns amb barretina.
—En política, a vegades, una bona frase sintetitza un parell d’hores de discurs. Aquesta tendència a les identitats fragmentades, i aquest afebliment de què és la confrontació entre la nació catalana i l’estat, en part ho compartim amb els Comuns i la barretina seria un vernís de caràcter nacional. Jo he governat amb els Comuns a la Paeria de Lleida, són molt bona gent, amb uns valors extraordinàriament interessants, però a l’hora de la veritat els falta, a vegades, el coratge d’assumir determinades contradiccions i d’assumir el fet que una societat ha de tenir uns objectius comuns que ens permetin de destriar, per exemple, entre els qui estan a favor de l’emancipació nacional i els qui no. O aquells que estan a favor d’una societat més justa, o que la gent jove tingui un futur, i aquells altres que el seu plantejament no hi té res a veure.

—Com heu vist l’estratègia del junquerisme d’eixamplar la base acostant-se molt al PSOE?
—El concepte d’eixamplar la base sempre ha de ser positiu. Una de les primeres preguntes que un s’ha de fer en política és què vol fer. Expressar-se o convèncer? Crec que hem de convèncer. Però també depèn del que consideris base o no. Jo m’he mogut amb molta naturalitat –i crec que l’Oriol [Junqueras] també– en societats que són diverses, i amb persones que d’entrada podries pensar que no són la teua base. Un cop dit això, em sembla evident que del 2019 cap aquí, els resultats d’Esquerra Republicana van davallant. I davant aquest fet la política és tossuda. Admiro moltes coses de l’Oriol, però també crec que totes aquelles persones vinculades més directament al procés del Primer d’Octubre s’haurien de plantejar la necessitat de deixar pas a unes altres opcions.

—Dieu que patiu per què pot passar al postcongrés. Per què?
—Perquè tinc una certa experiència en algunes ximpleries que s’han produït en la història d’Esquerra Republicana. Generalment, ximpleries més emocionals que estrictament polítiques. I com que l’afer dels cartells no s’ha pogut, o volgut, aclarir abans del congrés, si l’ha de clarificar la direcció entrant, faci què faci pot semblar que fa alguna mena de purga. Per tant, o hi ha molta generositat i molta intel·ligència en el postcongrés per part de tothom, o correrem uns riscos que ja hem viscut en unes altres etapes. Crec que és un luxe que no ens podem permetre.

—Sempre es posa de model la transició que va fer el senyor Puigcercós, que bàsicament va consistir a no romandre a fer trinxera i oposició dins el partit. I cercar feina fora. Aquesta mena de transició seria possible, ara?
—Que de tots els secretaris generals i presidents d’ERC, a banda dels que són difunts, l’únic que continuï dins Esquerra sigui en Joan [Puigcercós] dignifica la seva posició o el seu llegat, sigui quina sigui la seva posició actual. M’ha fet molta pena cada vegada que hem perdut pel camí llençols, persones, aportacions. El retorn a la meva professió ordinària m’ha donat una perspectiva molt saludable i fins i tot ha contribuït al meu propi equilibri personal i polític. A la vida hi ha alguna cosa més que les vint-i-quatre hores de política institucional.

—Les eleccions d’Esquerra són de dues voltes. Si Helena Solà (Foc Nou) no passa a la segona volta, qui votareu?
—El vot, gràcies a Déu, gràcies al diable, és secret. La meua missió i voluntat és profundament integradora. No expressaré públicament aquesta posició, en principi.

—Ho dic perquè un ocellet m’ha dit que entre les candidatures de la Nova Esquerra Nacional i de Foc Nou hi ha un pacte tàctic: si jo no passo a la segona volta, vota’m. Si tu no passes, et votaré.
—No m’ho han dit. Jo sóc un soldat d’infanteria. I no tinc cap vocació de convertir-me un condottiero de la política de partit.

—Si guanya Foc Nou, quina mena d’ERC m’he d’imaginar? Una que retirarà tot el suport parlamentari a Illa i causarà eleccions anticipades? O quina?
—L’experiència de les persones que hi ha a Foc Nou, començant per l’Alfred [Bosch], farà que no ens convertim de sobte en un partit estripat. Nosaltres hem parlat sempre de revisar profundament els acords que hi ha. Però és evident que si et prometen un concert econòmic, igual que en el seu moment es va prometre una taula de negociació o, per exemple, la rodalia continua sent una merda, doncs aleshores sí que crec que t’has de plantejar d’explicar a la ciutadania que som en aquesta situació i farem això o allò altre.

—Veig que teniu una cita de James Joyce penjada al despatx de la universitat: “Els errors són portes per a noves descobertes.” Seria un bon resum d’Esquerra Republicana.
—Doncs sí. I fins i tot de la meva vida.

—Voldríeu dir res que no us hagi demanat o subratllar una idea ja expressada?
—Que els partits polítics són artefactes que en aquests moments no viuen el millor moment, ni aquí, ni en tota l’Europa occidental, ni als Estats Units. A classe tinc un grup d’alumnes, uns 80 nois i noies, entre 17 i 20 anys, que fan comunicació política. I anàlisi i creació de continguts en xarxa. No n’hi ha ni un que compri un diari en paper durant la setmana. Ni un. I dos, el seu interès per la política entesa com a política de partits, la política institucional, etcètera, és molt relatiu. Això vol dir que són egoistes? No és veritat. Aquests nois, aquestes noies, són els que tiraran endavant el país. I he de dir que en el fet personal puc ser més o menys pessimista, però en el fet col·lectiu, obligatòriament, des del principi, sempre m’he sentit un optimista històric.