15.07.2020 - 22:00
|
Actualització: 15.07.2020 - 23:03
A Miquel Pueyo (Lleida, 1957) li toca de viure una de les pitjors setmanes com a paer en cap de Lleida. Un brot de coronavirus ha colpit la capital del Segrià i set poblacions més de la comarca, fet que ha dut el govern a decretar mesures de confinament especials per a aquesta àrea. Si la setmana passada els casos confirmats eren 381, dimarts ja eren 539. La preocupació sanitària creix alhora que els comerços i establiments han d’afrontar una segona aturada econòmica de conseqüències incalculables.
—La situació a Lleida és molt greu. Com viviu personalment aquests dies?
—No he parat de treballar des del dia 14. Vaig continuar anant a l’ajuntament perquè hi havia personal treballant i l’alcalde hi havia de ser. No he parat cap dia. He de confessar que en algun moment m’he sentit trist, frustrat. És com ens sentim una part important dels ciutadans de Lleida i probablement del país. Passa que quan tens més responsabilitats, en aquest cas en l’àmbit local, aquesta tristesa o aquesta frustració en l’àmbit personal té una altra dimensió.
—I trobar-vos amb retrets al carrer.
—Bé, quan tens una responsabilitat pública saps que alguna vegada, poques, algú et felicitarà o et criticarà. També us he de dir que aquests dies m’arriben molts missatges amistosos de molta gent que es posa a la meva pell. La situació forma part de la quota que una persona amb representació política ha d’estar disposada a assumir. Tant si em sembla proporcionat com si no. Avui he anat a tombar per l’eix comercial del centre de Lleida, i he parlat amb comerciants que estaven enfadats. L’alcalde és la representació política més visible i la gent necessita trobar uns referents directes als seus problemes. Els governs estatal o de la Generalitat paren més lluny.
—El nombre de casos ha pujat d’un 41% en una setmana. Relaxament de la gent o falta de control dels positius?
—Penso que hi ha una mica de tot. Per una banda, i ho he demanat públicament, a Lleida han faltat més recursos en l’anàlisi epidemiològica i de rastrejadors. Probablement també falta més personal en l’assistència primària, i ho continuo demanant. Després, hi ha la temptació de cercar un culpable o un col·lectiu culpable, i això ho hem d’evitar perquè, primer, seria injust; i segon, seria imprecís. Nosaltres sabíem que la campanya de la fruita –que origina una gran mobilitat de gent que no sempre viu en les millors condicions de salubritat, espai i distància–combinada amb l’impacte de la covid-19 seria un desafiament difícil d’afrontar. I, per una altra banda, els epidemiòlegs valoren si hi ha un cert impacte de la revetlla de Sant Joan. I una última cosa, he demanat a la regidora de Joventut que analitzin els espais del carrer on es troben joves i adolescents, punts on coincideixin per xerrar, per fumar o per fer altres coses. Han analitzat vint-i-vuit punts i en vint-i-cinc no es mantenen les distàncies.
—L’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat va assenyalar que la població més afectada pel brot eren els joves, amb una edat de vint a cinquanta anys. Teniu un perfil dels col·lectius més infectats?
—Si hagués de fer un càlcul aproximat, diria que hi pot haver un terç relacionat amb l’activitat d’escorxadors, centrals fructícoles i recollisa de fruita; un altre terç de persones de quinze anys a vint-i-nou; i un altre terç variat. No vull criminalitzar ningú. En una reunió avui amb el president Torra i més consellers, he suggerit de fer una campanya adreçada als joves, amb una certa credibilitat, recordant la necessitat de prendre aquestes mesures. Tot i que entenc que a quinze anys et sents immortal, és un impuls biològic poderosíssim. Per tant, s’ha de saber fer perquè aquí tenim una debilitat innegable.
—Primer el govern va dir que es feia confinament domiciliari, després la jutgessa ho va impedir i finalment s’aprova un decret llei però s’assenyala que no és un confinament domiciliari. Ha faltat concreció del govern?
—Hi ha hagut, per tots plegats, govern i sistema judicial, un grau de nocturnitat inacceptable. No pot ser que dilluns ens aixequéssim amb unes restriccions anunciades que no es podien complir, que avui la resolució del jutge sigui a les tres de la matinada i la resolució definitiva de la Generalitat es publiqui a les quatre de la tarda. La incertesa: això desorienta la gent. La meva posició, la del delegat del govern a Lleida i del president de la diputació, sempre va ser que tornar a un confinament domiciliari seria una destralada per al que queda del nostre sistema econòmic. A Lleida, entitats del comerç i restaurants calculen que aquest nou model de confinament, sumat als efectes del confinament de la primera fase, pot arribar a fer desaparèixer un 30% dels establiments petits i mitjans d’hoteleria i restauració. És un dilema complicat. Els comerciants estan molt nerviosos. Et diuen que volen viure i tenir salut, però que si no tenen possibilitat de guanyar-se la vida, quina vida més penosa. Si he de prendre partit, sempre donaré prioritat a la salut i la vida. Però s’ha de saber ser sensible a l’estat d’ànim de la ciutadania, i aquí hi ha una barreja de frustració i irritabilitat.
—L’hospital perilla de saturar-se?
—Al centre d’urgències i atenció primària em diuen que hi arriba gent de quaranta o cinquanta anys, amb símptomes importants i els hospitalitzem. Per tant, poca broma. Torna a haver-hi defuncions. Per les xifres que m’han passat aquest matí, amb els dos hospitals públics que tenim i les tres clíniques privades, a més del pavelló esportiu preparat per a convertir-se en espai sanitari la setmana vinent, l’espai no em fa patir. Em fa patir més la fatiga del personal. Vénen d’uns mesos d’una feina titànica.
—La Generalitat us ha promès de fer efectiu el pla de xoc econòmic, amb transferències directes en alguns sectors, que heu demanat?
—Sí. La Generalitat ha promès, de moment, un pla de xoc que serien quatre milions d’euros destinats essencialment al sector del comerç i la restauració, i dos milions i mig destinats als municipis per les despeses relacionades amb la covid-19. D’entrada és una mostra de compromís perquè parlem d’uns diners que haurien de ser a la butxaca de la gent durant el mes d’agost, però segurament serà una línia que acabarà resultant insuficient. S’ha de fer una valoració de l’impacte global que tindrà tot plegat i després ja es demanarà més si cal.
—Després de ser escollit paer en cap vau posar molt d’èmfasi a resoldre el problema dels temporers, però ha tornat a arribar la temporada de la fruita i el problema ha tornat a esclatar com cada any. Què ha passat?
—A la paeria ens hem trobat amb dues coses. Primer: no hem estat capaços, o no hem tingut el temps o els recursos suficients, per a crear una estructura que no fos provisional per a acollir un cert nombre d’aquestes persones que acaben arribant a Lleida. Segon, aquesta gent ha arribat, i ens ha sorprès molt, durant l’abril i el maig, quan teòricament tothom estava confinat. No podíem anar de Lleida a la Pobla de Segur, i a Lleida han arribat autocars des d’Andalusia, des de Canàries i fins i tot de fora l’estat. Hi ha hagut una actitud, una no-actuació, molt sorprenent de l’estat.
—Encara n’hi ha que dormen al carrer.
—Acollim 189 persones en uns pavellons. I pel que em diu la Guàrdia Urbana, n’hi ha una vintena que dormen al carrer. Nosaltres tenim capacitat per a acollir-ne uns 250. Per tant, a aquestes persones els proposem d’anar a dormir en aquests pavellons, i ho fem amb mediació. Perquè no és obligatori anar-hi. Alguns no volen per les raons que siguin.
—Col·lectius antiracistes denuncien que alguns particulars no volen llogar pisos a temporers i alguns hotelers també van refusar d’acollir-los. Són actituds racistes, des del vostre punt de vista?
—Vau publicar una entrevista dura, però que si es llegeix atentament té una gran part de realitat, a en Frances Serés. Ell és de Saidí i autor d’un llibre molt recomanable que es diu La pell de la frontera. Hi descriu tot un seguit de coses que passen en una frontera. La gent pensa que les fronteres són espais impenetrables i, ben al contrari, és on precisament passen moltes coses. Aleshores, seria tan injust de dir que Lleida és una ciutat profundament racista o que el pagès és un actiu social racista, com també seria absolutament injust de dir que a Lleida, igual que a Barcelona o a Oslo, no hi ha pulsions racistes. El racisme té a veure amb la por, el desconeixement, la pobresa. Aleshores hem d’evitar que aquestes pulsions creixin, combatre-les i afrontar-les. No és fàcil, però és impossible de fer una bona anàlisi de la campanya de la fruita a Lleida, sense una perspectiva –us ho diré amb franquesa– d’esquerres. Al final, quan observes tot això que passa a Lleida a l’estiu, no és una peculiaritat local. S’hi escenifiquen les grans pulsions d’un món hiperglobalitzat amb un sistema econòmic que cada vegada fa més difícil la supervivència del petit o mitjà propietari de terres i que, a més a més, necessita aquest flux de persones expulsades del seu continent que s’han de guanyar la vida. Si s’analitza bé, al Segrià i a Lleida no és que es pugui veure un exotisme local, sinó la transposició a l’àmbit local d’uns fenòmens globals de gran intensitat i que tenen a veure amb la lluita entre un model de grans empreses i uns models on la situació del petit propietari i del petit recol·lector no són tan allunyades com podria semblar.
—Aquestes pulsions racistes que dieu, sobre el cas dels hotels o els pisos, com es poden eradicar?
—Aquí hi va haver de tot. Hotels que no volien que tota la seva clientela tingués el seu perfil, i alguns altres que des del principi van acollir temporers. Per combatre el racisme cal una combinació de polítiques amb educació i sobretot –n’estic molt convençut– de la mediació. Els diners que enguany l’ajuntament ha gastat pal·liant els efectes de la campanya de la fruita d’aquestes persones que s’han quedat sense treballar són els que hem destinat a mediació. A més són diners que van a través d’entitats del tercer sector i que nosaltres, cada vegada més, procurem que siguin per a persones que, per llengua o proximitat, poden entendre’s amb molta més facilitat amb els qui han arribat.
