Miquel Pàmies Guitart: “Per la República, alguna cosa he de fer”

Miquel Pàmies Guitart (1921) acaba de fer cent un anys. Aquest barceloní, jubilat l’any 1988, no es perd cap manifestació independentista. Va començar de jove, en ple franquisme, anant d’amagat a llançar flors al monument de Rafel Casanova. La darrera, la de l’Assemblea per a exigir el mandat del Primer d’Octubre. VilaWeb ha visitat el senyor Pàmies a casa seva, a Vilassar de Dalt, per conèixer de prop la vida d’aquest home centenari, tan popular a les manifestacions independentistes. No se’n perd ni una. Ens parla d’una Barcelona de terra d’escudella, amb veïns que no sabien parlar castellà, i els anys d’esperança de la República espanyola que el franquisme va esquinçar.

—Quan vau néixer?
—Vaig néixer el 14 de febrer de 1921. Acabo de fer cent un anys. Quan en vaig fer cent, vaig anar a votar a les eleccions del 14-F del 2021. Vaig fer un vídeo. “Catalans i catalanes, avui faig cent anys i vaig a votar. Que tothom faci igual.” La meva cançó és: “Ara que tinc cent anys, ara que encara tinc força per a poder trencar-ho tot.”

—Ha! Per què aneu a totes les manifestacions?
—Perquè em sembla obligatori. Alguna cosa he de fer per ells. Per la República, alguna cosa he de fer. Menys a la de Madrid, he anat a totes. Era dels qui anaven a tirar flors al monument de Casanova abans que estiguessin autoritzades, en ple franquisme. Tiràvem flors, i sortíem corrents. Tu segurament no havies nascut. La policia darrere l’he tinguda moltes vegades i he tingut la sort que no m’ha tocat mai. Vaig anar a la de Sant Boi, l’Onze de Setembre.

—De què heu treballat?
—Vaig estudiar fins a catorze anys o quinze als Salesians. Després, a l’acadèmia Cots. I a quinze anys em van agafar a una casa de rellotges alemanya, molt bona. Em van servir molt bé. I al cap de poc se’n van anar. Volien que marxés amb ells, però tenia quinze anys i la meva mare no va voler. “On aniràs, a quinze anys?” Després vaig treballar de diverses feines –pastisser, mecànic– i a la perfumeria. Era corredor, representant. Tenia sis persones a càrrec meu. Anava a València, Mallorca, Castelló i Barcelona, Girona, Tarragona i Lleida. Trenta anys de perfumista. Casa Joanic. I els darrers anys, amb el meu nebot amb electrodomèstics, Ufesa.

—Quin any us vau jubilar?
—L’any 1988, a seixanta-set anys.

—A què es dedicaven la vostra mare i el vostre pare?
—El meu pare era pintor i feia decoració. Va pintar el pati dels tarongers de la Generalitat. No el d’ara. El de fa anys. Amadeu Pàmies. Va morir a trenta-tres anys. Jo en tenia quatre. La meva mare, Maria Guitart, era brodadora. Vaig tenir un germà i germana, ara morts. Tinc una filla i un fill. Tres néts i cinc besnéts.

—Heu militat a cap partit?
—No. Sóc republicà, però no he militat. Inclinats a les esquerres. El republicà no ha volgut fer mai mal. Ha volgut ser demòcrata, bo, i ajudar els altres.

—Independentista d’ençà de petit?
—A casa meva sempre n’havíem parlat. Teníem uns veïns famosos, els Eroles. Però no l’Eroles policia. Era família. A casa només es parlava de la República.

—Recordeu la República espanyola?
—Sí. Records gravats. Per exemple, el ciclista Cañardo, amb la bandera republicana i la catalana, pel mig de l’avinguda del Paral·lel, i tot de gent darrere seu. M’ha quedat gravat. O els comestibles que teníem davant de casa. Hi anàvem a comprar. N’hi havia uns que eren catalans, i uns altres que no ho eren. I tenien una guerra entre tots dos. Vivíem al carrer de Manso, 29. Tercer primera.

—L’any 1936 teníeu quinze anys. Vau ser de la lleva del biberó?
—Me’n vaig lliurar. Em vaig quedar aquí.

—Fèieu classes en català, durant la República?
—No. Recordo que la meva àvia no es va poder moure de casa durant tres mesos per culpa del català. Com que aleshores, amb Franco, el van prohibir. Ella no enraonava gens de castellà. No hi havia manera. No en parlava ni una gota. No en sabia gens. I per baixar a comprar a la botiga hi anàvem nosaltres. “Si parles tu, t’agafaran.” No es va moure de casa durant tres mesos: “Nen, vés a buscar això.”

—Del franquisme, què en recordeu?
—Cap cosa bona. Totes dolentes. Vaig anar a Argelers, vaig ser-hi quan Franco ja venia aquí. Saint Cyprien, Argelers i Barcarès. L’entrada a Saint Cyprien va ser molt dolenta. Amb tots els negres amb la baioneta posada. I et punxaven. A la platja, tres dies plovent. No teníem res. Després, a Argelers, hi havia barraques i em van posar a abastiments. A la platja hi havia una tanca de filferro a la sorra. Hi fèiem un forat i la gent sortia a agafar el pa dels camions. I uns algerins molt bons, que ens passaven el pa. I d’allà cap a Barcarès. Finalment, amb uns camions, ens porten de tornada cap a Espanya. A Figueres, deixo la maleta. “Com et dius?” “Pàmies.” S’aixeca, em fot una patacada i vaig a terra. “No”, li diuen, “que aquest té disset anys i el que busquem en té trenta-set. Deixa’l!” Ja treia la pistola. Quan arribo a l’estació de França escric una carta a la mare i li dono a un senyor. Així la meva mare va saber de mi. Sóc viu i m’han portat a Igualada. I així ens vam retrobar.

—Heu vist morir algú?
—Mare de Déu. Al bombardeig de Barcelona, al Coliseum. Vaig veure una persona cremant-se, i no la podia treure.

—Heu tingut de presidents Macià, Companys, Irla, Tarradellas, Pujol, Maragall, Montilla, Mas, Puigdemont, Torra i Aragonès. Quin preferiu?
—Per mi era Macià. Macià era tan bo. Companys, també. Com que sempre hem estat a l’esquerra, hi havia una vinculació amb una cosa o una altra. Però Macià era una bella estampa. Una bella estampa de bondat.

—On vau fer el viatges de noces?
—Vaig fer el viatge de noces al Tibidabo. Anar i tornar. Perquè no hi havia diners. I al cap d’un any, vam anar a Mallorca. I allà vam fer la filla.

—Primer cotxe?
—Un sis-cents. Matrícula B-400418. El primer dia vam veure un cotxe que venia i jo em vaig encongir. M’estrenyia. I la primera bicicleta era un tàndem, i a la filla la dúiem al mig amb una cadireta. I teníem una moto. L’ISO, blava. I el tiet tenia una Sanglas amb sidecar. Anàvem a la caseta de Castelldefels.

—La vostra Barcelona, com era?
—Recordo els crits de “terra d’escudella!”. Un carro amb cavallet. I la gent comprava terra d’escudella, que era com terra per a netejar la pell. O el famós gitano que esquilava els gossos. Passava pel carrer. O el piano del diumenge. Primer, pianola. O el cinema, amb un pianista en directe al cinema Padró. A Barcelona recordo vigilants i serenos i quan venien a cobrar et donaven el confit. Tornaves a la nit a casa, picaves, i ell t’obria la porta de casa. Tenia totes les claus. L’un vigilava i l’altre estava per les claus.

—Heu estat mai a l’estranger?
—Itàlia, a Sardenya. París. I a Bèlgica. Aquest és el principal. De Brussel·les el que sempre m’ha impactat més són les mans de Puigdemont. Quan em va veure, va baixar, i em va agafar les mans i em va dir “moltes gràcies”. Surto al llibre de l’exili. He estat més d’ell que de ningú.

—Què és, aquest cartell?
—La il·lusió de la meva vida.

—Per què la voleu, la independència?
—Per estar més tranquils. Viuríem més bé. La independència no vol dir que hagis de fer mal, al contrari. Ens ajudem els uns als altres. Si a aquell li falta una cosa, ajuda’l, i ell t’ajudaràs a tu.

—Heu passat la covid?
—Sí. I bé.

—Heu estat mai a l’hospital?
—Només operat d’una hèrnia. I aquest Cap d’Any, a l’hospital. Carregat de pit. Tinc un constipat de pit mal curat. A disset anys anava a l’Escola Industrial, hi havia nedadors. Febrer. Un fred que pelava. I em deien: “Tu ets un covard. Un gallina.” I tant em van emprenyar que em vaig llançar a la piscina. La feina que van tenir per a treure-me’n. Era tot una tremolor. Mal al coll, a les cames. I vaig agafar pulmonia. Mal curada.

—Res a afegir?
—La frase que sempre dic: no em penso morir sense veure la República Catalana. Si veig la República, ja em puc morir. Ja em puc morir. Jo em trobo fort. Què puc fer, jo, per la República? Només anar a manifestacions i dir a tothom que la República és bona. Tinc aquesta fe.