Miquel de Palol: “Si tu vols un estat, has de ser una nació”

Miquel de Palol (1953) ha vist com la seva primera novel·la, la monumental El jardí dels set crepuscles (1989), publicada quan tenia trenta-sis anys, ha agafat nova vida trenta anys després. Traduïda a l’anglès i elogiada al New York Times el 2023, va pel camí de la segona edició als Estats Units i aquí a casa la reedita en català Navona. El visitem a l’Eixample barceloní, on ens rep en una casa colgada de llibres, i fem un petit repàs de l’original biografia de Miquel de Palol, pare d’en Pere i la Clàudia, autor d’una obra ingent de quaranta llibres, i arquitecte poc conegut durant vint anys.

—El pare es diu Miquel, el fill es diu Pere. El pare es diu Pere, el fill es diu Miquel. A la vostra família, quant de temps fa que ho feu?
—El primer Miquel de Palol era flequer. El seu fill és Pere de Palol, poeta de la Renaixença. El seu fill, Miquel de Palol, poeta de Girona, el meu avi. El seu fill, Pere de Palol, que es va dedicar a l’arqueologia, el meu pare. Després vinc jo, Miquel. I el meu fill es diu Pere de Palol, i es dedica a la poesia.

—I si ell té un fill, li posarà Miquel?
—Això li ho has de demanar a ell.

—Els Palol són gironins. Però si us demano d’on sou, què responeu? De Valladolid, de Girona, de Barcelona?
—No em sento d’enlloc. Perquè a mi em van portar a Valladolid que tenia quatre anys. Hi vaig estar fins als disset. Són els anys de formació. Jo sóc catalanista i sóc independentista. Però hi ha una part de la meva substància emocional allà. A Valladolid hi vam anar perquè el meu pare va guanyar una càtedra i li va tocar Valladolid. Era professor d’arqueologia. Els pares ho veien com un exili, però els meus somnis feliços passen a Valladolid. Hi tinc grans records. Hi tinc amics.

—Amics de la Castella comunera?
—Sí, la Castella comunera… però a la meva època tots érem fatxes. Les pinyes al pati del col·legi eren per si eres requetè o falangista. Jo era dels nyèbits, dels escanyolits, i em recordo agafat així per les solapes, amb l’altre amb el puny aixecat, dient, tu ets requetè o falangista? Jo no sóc res, jo no ho sé.

—L’avi, d’Acció Catalana. I el vostre pare?
—El meu pare era fill d’un republicà, d’un catalanista represaliat, amagat i perseguit. El pare semblava que no tenia dubtes de quina adscripció era. Però, és clar, el meu pare va fer una carrera universitària, una carrera acadèmica, una carrera professional, i va haver de conviure amb el règim. Era un col·laboracionista? Ideològicament, no, però en la pràctica, sí.

—I la mare?
—La meva mare estava una mica au-dessus de la mêlée. Amb aquestes coses no s’hi ficava. Sí que recordo que hi havia discussions molt fortes sobre la qüestió catalana a Valladolid. Ells dos amb la gent, amb els indígenes, amb els val·lisoletans que tenien aquest discurs que encara ha sobreviscut, i que sobreviurà. La meva mare també era universitària. També era arqueòloga. I ara penses: i per què la catedràtica no era la meva mare, en lloc del meu pare?

—Per què feu arquitectura quan torneu a Barcelona?
—Tenia la vana pretensió de fer com Foix, el pastisser; com l’Spinoza, polidor de lents, de tenir una feina. Una ocupació que tingués una certa dimensió intel·lectual i artística, però dedicar-me a la poesia. I això va ser un fracàs. Va haver-hi un moment que em vaig adonar que jo no podia fer les dues coses. Totes dues coses volen o tota la dedicació, o cap. Jo em prenc la carrera amb una certa laxitud, i en el moment en què ja toca posar-s’hi de debò, vaig deixar la pedra per la lletra. Això és l’any 1990. I això també és un procés, que m’adono que la poesia no és el medi adequat per a les coses que jo vull dir. I aleshores és quan em poso a escriure novel·les.

—Com podríem resumir el Miquel de Palol arquitecte? Quins edificis heu fet?
—N’hi ha uns quants per l’Empordà, però no n’hi ha cap de notable. Amb el meu soci vam fer un xalet a Banyoles i la casa del fotògraf Josep Tobella a Horta també la vam fer en aquells temps. I després reformes, arranjaments, façanes. No he fet cap catedral, ni cap edifici de l’òpera, ni cap cine, ni cap cosa d’aquestes.

—Comenceu a publicar poesia a vint anys. A trenta-sis, publiqueu una novel·la de nou-centes planes.
—Sí. Però continuo fent llibres de poesia. I també tinc l’afició d’apuntar-me a la tradició originària de la poesia, d’incloure poemes a dintre de les novel·les. O sigui que jo no he abandonat la poesia.

—Publiqueu El jardí dels set crepuscles a trenta-sis anys. I ara, que en teniu setanta-un, una crítica al New York Times ha donat una segona vida a aquest llibre. Heu dit que el Miquel de Palol que va escriure el llibre ja no sou vós.
—Les meves cèl·lules són diferents,  sóc un altre. Mira, m’he dedicat a escriure com una forma de diari, des dels disset anys. Moltes vegades he anat a buscar coses, per recordar. I no reconec res. Hi ha gent que apareix al dietari que no sé qui eren, i gent que jo pensava que hi eren, que no hi són, allà.

—I el llibre, tampoc no és el mateix?
—Com que s’ha anat traduint, diguéssim que me l’he anat refrescant a la memòria. S’ha traduït ara a l’anglès, però abans al francès, italià, alemany, neerlandès, castellà.

—Dustin Illingworth, periodista del New York Times que el va elogiar el 2023, ha ajudat a disparar vendes?
—A veure, disparar… Afavoreix. El meu editor anglès diu que prepara una nova edició. Cosa que, tenint en compte que són els Estats Units, doncs no està malament. I també ha provocat que Navona el reediti aquí. Un dels arguments de l’Ernest Folch, que és l’editor, era que tota la gent que ara té vint, trenta, quaranta anys no el coneixia, el llibre.

—El jardí, primera novel·la. Però heu publicat moltíssims llibres.
—Uns quaranta. Passa que hi ha llibres de contes, hi ha novel·les curtes, que no en fan ni cas.

—Quantes hores treballeu cada dia?
—Semblarà molt pretensiós, però jo diria que totes. Totes perquè el cap va sempre. I mira, això és un invent fantàstic [mostra el mòbil], perquè ja no prenc notes. Ara faig notes de veu. Pot ser una idea, pot ser una paraula, pot ser un paràgraf sencer, pot ser un article. De vegades els articles surten així.

—I amb què escriviu?
—Tinc un Mac que és sota de tots els trastos.

—Oh! I el telescopi que teniu! Què hi heu mirat, amb aquest telescopi?
—Les estrelles, els planetes, els cúmuls estel·lars i les galàxies. Des d’aquí a Barcelona no, però tenia una casa a Agullana que abans de vendre-la hi anava (la meva àvia era d’Agullana, de can Gepic). Els planetes, com el seu nom indica, són errants, van per l’el·líptica. Els més macos i més grossos són Venus, Júpiter i Saturn també; passa que Saturn té un any molt llarg i no sempre el pots veure. Júpiter té una cosa molt bonica que són els quatre satèl·lits galileans, que van canviant, van girant contínuament. Després hi ha les conjuncions, quan s’ajunten tots. Que simplement vol dir que nosaltres ens posem en línia amb ells. Ells no s’ajunten, ni res, ells fan la seva.

—A banda els planetes, què més mireu?
—Pots desdoblar estrelles, això és molt bonic. Hi ha estrelles que nosaltres, a ull nu, en veiem una, però amb el telescopi en veus dues, o tres, o quatre, o més. I de vegades d’aquestes dues n’hi ha una d’un color i una d’una altra. La constel·lació del Cigne, que és una constel·lació que la començarem a veure ara, és una constel·lació d’estiu. I aleshores hi ha cúmuls estel·lars, cúmuls galàctics, com el doble cúmul de Perseu, que són grapats d’estrelles, grans de sorra allà ficats, això és una cosa extraordinària. Hi ha Orió, hi ha el Trapezi, que és el que penja de l’espasa d’Orió. Hi ha moltes coses, i la gran galàxia d’Andròmeda, que es veu a l’hivern.

—Aquí en aquest pis, colgat de llibres, què hi guardeu?
—Hi ha molt clàssic [grecs i llatins], hi ha novel·la, hi ha força assaig, hi ha poesia, hi ha un apartat de literatura catalana, tinc també força literatura espanyola, inclosa la sud-americana, i tinc força literatura francesa, anglesa, italiana, alemanya i russa.

—Escriviu res, ara?
—Escric en col·laboració amb un musicòleg, un llibre sobre la recepció de Bach al llarg dels anys. I, amb el meu soci d’arquitectura, un llibre sobre l’actualitat de l’arquitectura, que pots arrencar en el romànic i en el gòtic, i passa pel modernisme, el noucentisme, el GATCPAC, el Grup R, i l’escola de Barcelona, on som en aquest moment. I les influències que ha tingut la globalització, l’ecologisme, la informàtica en l’arquitectura actual a Catalunya i fins a quin punt es pot continuar parlant d’una arquitectura catalana, d’una arquitectura tècnicament caracteritzada com a catalana. Intentem veure d’on venim i on som en aquest moment.

—Heu aconseguit de viure d’allò que volíeu, que és  la decisió que vau fer l’any 1990 deixat l’arquitectura.
—Posats a contar-ho tot, em vaig fumant el patrimoni, també. Només amb el que escric no viuria. Que no s’enganyi ningú.

—“Em vaig fumant el patrimoni.” Ja tinc titular.
—Ha! No, si us plau, posa’n un altre!

—Quina relació hi teniu, amb la ciutat de Barcelona?
—Bastant dolenta. Amb el barri hi tinc molt bona relació i de tant en tant vaig a mar. A nedar al Bogatell. I a les nits, quan baixa una mica la calor, o a l’hivern, me’n vaig a caminar per la part de baix de la Diagonal fins al Fòrum. Aquell tros de Barcelona, jo el trobo absolutament inhòspit, salvatge i perillós. Hi ha molts cabrons, i no m’estic de dir-ho, que van amb patinet i amb bicicleta per dintre el passeig. Jo ja sé com moriré. Jo moriré amb el cap obert per un d’aquests que van amb els patinets.

—Ofegat a l’aigua del Bogatell, no.
—A veure, jo sóc un nedador que se’n surt. He travessat el Bòsfor i els Dardanels nedant. Són vuit milles nàutiques, uns 14-15 quilòmetres. Per un costat Istambul, i el mar Negre, allò és el Bòsfor, aquell canal és el Bòsfor. Hi ha un altre estret, que és on hi ha Troia, que són els Dardanels. El Bòsfor és un canal que es pot fer bé perquè és un tros bastant llarg, i calmat, i travessar Istambul nedant és una cosa que no té preu. Però amb els Dardanels has d’anar a totes perquè si no se t’emporta el corrent i vas a parar a Míkonos. I no és pla.

—Quines batalles èpiques que heu llegit en aquests llibres passen en aquests mars?
—En aquests mars hi ha la guerra de Troia.

—Heu nedat dins el llibre.
—Vaig aprofitar-ho per anar a Troia, sí. És una mica decebedor. Tens tota la imatge de la Troia homèrica i ara, de fet, està per veure que sigui Troia.

—Aquesta decepció a mi em va passar amb Betlem.
—És un dels llocs on abans de tornar-me un vell que no pugui anar pel món m’agradaria anar.

—Betlem?
—Jerusalem.

—Que teniu família jueva?
—Que jo sàpiga, no… Vull dir, nosaltres vam perdre la tradició, que tant la família del meu pare com la de la meva mare tenen antecedents jueus. Ho sé perquè això em va arribar sobretot pel meu avi, que la seva última obra de teatre es titula Jueus. El meu besavi era un jueu de Malgrat de Mar. I ells sí que van mantenir la tradició. Però la religiosa ja l’havíem perduda.

—Heu acabat amb Jordi  Graupera a Alhora donant-los suport. I abans per on heu passat?
—Per enlloc. No m’he sentit mai còmode amb cap formació política. Vaig estar molt a prop del PSUC. Però a mi al PSUC hi havia una cosa que em molestava profundament, que era el dogmatisme. Nosaltres estem en possessió de la veritat i no et desviïs ni un mil·límetre perquè ets un revisionista, que era un insult d’aquella època. Jo venia dels falangistes i que em fessin cantar amb el braç alçat, i banderes al vent a Valladolid. No havia sortit d’un model impositiu per anar a parar a un altre model impositiu. Després em vaig sentir una mica més a prop d’Esquerra Republicana, m’he sentit a prop de la CUP, però si hem de dir la veritat quan veus que els disbarats els fan els que estan més a prop teu, dius: escolta, nois, que us donin pel sac. Penso que el procés ha fracassat per la gent d’aquí. Són els d’aquí els que ho han fet molt malament. La cosa ha fet la fi del cagaelàstics per falta de coratge, per dir-ho d’una manera elegant, i la falta de consistència col·lectiva, de determinació i d’una base de principis. Si tu vols un estat has de ser una nació. Per ser una nació has de ser un país. Si vols ser un país, ho has de demostrar amb els teus fonaments culturals i identitaris. I d’entrada que no et faci por el concepte d’identitat. Oh, identitat és una cosa classista, és una cosa elitista, és una cosa xenòfoba… No, no. La identitat tu l’has de tenir si és que pretens tenir tot allò. Si no, doncs deixem-ho córrer, tornem a ser quatre províncies que ens deixin ballar sardanes, publicar un llibret en català i ja està. La independència, un estat, una estructura estatal ha de reposar sobre una identitat col·lectiva. Si no, no es farà mai.