Miquel Pairolí, el redescobriment de l’escriptor que seguia la roda del temps

“Entrada de primavera. Plou i plou. Ja fa dos dies que plou. Va caient indolentment i callada una pluja fina que amara la terra, que la fertilitza amorosament. El cel té un invariable color gris perla, matisat per les nuvolades que corren empeses pel llevant. Ara ja és cap al tard i per la xemeneia se sent, espaiat i llunyà. El ressò del vent. Tot s’omple d’una gran sensació de pau, d’una calma serena. Si la vida pogués ésser sempre així, aquest discórrer compassat i ric, íntim i senzill!”

Aquesta que heu llegit és la primera entrada de dietari publicada per Miquel Pairolí (1955-2011) en el llibre Paisatge amb flames, del 1990. El volum, juntament amb L’enigma (1999) i Octubre (2010) conformen el gruix dels diaris de l’autor que ara ha recollit i compilat l’editorial Gavarres. L’escriptor havia col·laborat d’ençà del primer número amb la revista Gavarres, que publica el mateix grup editorial.

Pairolí era un escriptor amb força predicament a les contrades gironines, i la columna d’opinió que escrivia al diari El Punt i que va mantenir fins al darrer moment era de les més llegides del rotatiu. Però a banda del periodista que va passar pel Diari de Barcelona, el Nou Diari, l’Avui i Presència, Pairolí va ser un escriptor notable, amb prop de vint títols ben diversos i quatre novel·les publicades, entre les quals destaca El camp de l’ombra, del 1995. Malgrat haver tingut un èxit relatiu de crítica i de públic, especialment a les contrades gironines, Pairolí mai no va ser un escriptor de grans èxits populars, però sí de gran influència sobre els seus coetanis per la profunditat dels texts i la qualitat de la prosa.

La nova edició dels dietaris és acompanyada d’un pròleg de Vicenç Pagès Jordà en què podem llegir: “Pairolí era afable, però no el vaig considerar mai simpàtic en el sentit superficial del terme. Sostenia les seves conviccions amb una fermesa amable, sense pronunciar una frase més alta que l’altra. Era home de poques paraules, però precises i ben dites. Des del primer dia va encaixar en la idea d’escriptor que jo m’havia format quan encara no n’havia conegut cap: era lent i conscienciós, tot i que no s’estava de deixar caure comentaris càustics o irònics, sempre sucosos. No el vaig sentir mai recórrer a cap banalitat, a cap xafarderia, a cap lloc comú dels que es prodiguen als ascensors i a tants cenacles literaris. Ell o bé feia una glossa concisa o bé no deia res. Tímid o sorrut, reservat o reflexiu, Miquel Pairolí era una de les rares persones del nostre temps que no semblaven sentir-se molestes en el silenci. Ara bé, els breus comentaris que escandia de tant en tant revelaven que estava al cas de tot. Pel que fa a la seva vessant íntima, només la vaig conèixer a partir del que escrivia.”

A banda d’això que explica Pagès, també val la pena de veure què diu Pairolí en el pròleg del primer dietari: “El pròleg és el certificat de defunció d’un llibre. Sigui proemi, justificació, endreça, nota al lector o el que hom vulgui, la seva funció és fer la glossa fúnebre de les característiques, la lloa de les excel·lències o la disculpa de les mancances del cadàver literari, de cos present, que el lector té a les mans. No és novetat que un llibre, un cop arriba a la seva forma de lletra impresa, esdevé per a l’autor carn morta; es converteix en la despulla, més o menys polida i maquillada, d’aquell magma gramatical en evolució que era l’obra quan ell l’estava escrivint. I si l’autor n’ha viscut la creació amb aquella intensitat que aconsellava Carner, les cendres de la lletra impresa contenen també les pols de la seva vida. En els dietaris, aquesta reunió d’obra i existència sol ésser més substantiva que en els altres gèneres literaris i és, a més, particularment explícita perquè, en principi, un dietari és el reflex de la vida de qui l’ha escrit.”

Diferència de velocitat

Tornem per un moment a la presentació de Vicenç Pagès, que ens diu: “Estem acostumats a xerraires que de tant en tant escriuen. En aquest món de tertulians efímers, d’opinadors que s’estimen més parlar malament que callar bé, Miquel Pairolí representava la manera de fer inversa: la del que sap escoltar i després es tanca a escriure sense presses ni angoixes. El recordo a la sala de redacció del Diari de Barcelona, sota la llum blanquinosa dels fluorescents encastats en el sostre fals. Enmig del tràfec, de les corredisses, de la cridòria, de l’atabalament d’una redacció, ell es desplaçava a un ritme propi, gairebé solemne, com si estigués passejant per un camí rural en una assolellada tarda de diumenge. Aquella diferència de velocitat, d’actitud, es manté quan comparem els seus llibres amb els de gran part dels seus contemporanis.”

Els dietaris de Pairolí arriben en un moment en què sembla que hi ha una espècie de febre lectora pels papers íntims dels escriptors: correspondències, dietaris, diaris, biografies i autobiografies fa uns deu anys que tenen una certa volada i èxit editorial. Alguns dels volums que s’han rescatat provenen de l’acadèmia, dels investigadors, de les tesis doctorals; uns altres, de llargs anys d’investigació al voltant dels nostres autors. I sorprèn que aquesta dèria al voltant d’aquesta mena de texts sorgeixi ara que cal pensar què passarà en un futur, quan no es podran editar més, quan hagin desaparegut els correus electrònics, les entrades dels blocs, les publicacions de Facebook i Instagram que en molts casos han substituït els dietaris i les cartes. En aquest moment de creació i publicació instantànies és quan més èxit han tingut aquests papers dels escriptors.

Per acabar, encara una valoració més de Pagès sobre els dietaris de Pairolí recuperats per Gavarres: “El que sobta dels dietaris de Miquel Pairolí és la capacitat d’acostar-se amb curiositat i coneixement tant a la natura com a la cultura. Escriu sobre la boira, la neu, la lluna de novembre, el vol de l’arpella, la flor del presseguer. Escriu sobre el tràmec, la sembra, l’art de la vinya i l’ofici de terrissaire. Escriu finalment sobre Shakespeare i Camus, sobre els estoics i els epicuris. El poder d’observació, la cultura humanística, les arrels a la terra i el llenguatge precís se li desvetllen quan evoca una lectura o una suite, quan passeja per una ciutat o per la riba del mar, quan descriu un camp o un poema. Fill de la seva època, plenament contemporani, segueix la roda del temps.”

En definitiva, tres obres majors per als amants d’aquest gènere, ara aplegades en un sol volum, per a redescobrir un dels escriptors més interessants del país o per a començar-lo a llegir, tots aquells que el desconeixen.