Miquel Martín: ‘Encaixar? No m’ha preocupat mai’

La novel·la La drecera va ser finalista del premi Just M. Casero l’any 2018. Va ser una deliberació del jurat molt renyida, però al final, aquesta obra no va guanyar. Tanmateix, a voltes, unes situacions adverses ens en porten unes altres de positives. Perquè La drecera, aleshores, va arribar a mans dels editors Aniol Rafel i Marta Rubirola, de Periscopi, i de seguida la van acollir al seu catàleg i s’hi van posar a treballar. I un dels membres del jurat que l’havia defensat, Josep Maria Fonalleres, en va escriure un epíleg. Avui, La drecera ha encaixat en un catàleg especialitzat en ficció, marcat per la novel·la internacional, on es troba acompanyada d’autors d’aquí com Manuel Baixauli, Joan Benesiu, Miquel Berga i Marta Orriols. I això ha fet que novel·la i autor facin un salt endavant.

Perquè Miquel Martín (Begur, 1969) no és un escriptor que acaba d’aparèixer de la nit al dia. Fa vint anys que publica. Entre més, ha publicat les novel·les L’estratègia de la gallina (Columna, 1999, Finalista Premi Ramon Llull); Cabells de medusa (CCG Edicions, 2007); El riu encès (El Cep i la Nansa, 2017). També diversos volums dedicats a llegendes populars de mar i de muntanya publicades a Edicions Sidillà, i diversos estudis sobre la poesia de Joan Vinyoli, de qui és un estudiós.

—Trobeu que publicar a Periscopi aquesta darrera novel·la és entrar a una nova etapa, fer un salt?
—Trobo que Periscopi s’ha guanyat un prestigi que és molt merescut, i ho puc dir des de dins, perquè treballen molt bé. I sí que és fer un salt, perquè sé que potser molta gent m’ha descobert a partir de La drecera, pel fet d’haver estat publicada a Periscopi, que té un ressò major. Però alhora, jo ja fa vint anys que escric i publico, i he anat fent un camí per arribar a aquí. Molts lectors estan contents per mi i em diuen: ‘Portes molts anys picant pedra i ara és com fer un salt important, que se’t reconegui la feina i la qualitat.’ Ha estat un camí llarg, fent passets curts, però molt sòlids. Jo sempre he tingut clar cap on anava i quina mena de literatura volia fer. Que la literatura és un compromís, que s’ha de treballar molt el text, que s’ha de ser rigorós, que s’ha de tenir consciència de la llengua i visió literària de la realitat. I tenia el convenciment que aquest reconeixement arribaria.

—El valor de la vostra literatura és la importància de la construcció d’un estil propi, amb una llengua neta, rica, diàfana. És una literatura amb molta llum. Creieu que heu construït el vostre estil a partir de la barreja d’una literatura popular nascuda del relat oral i la poesia de Joan Vinyoli, de qui sou un estudiós?
—És una suma de diversos factors. Primer, d’aquesta concepció de ser escriptor i de tenir la voluntat d’un estil literari. Com deia Rodoreda, hi ha qui el troba de seguida, hi ha a qui els costa més i n’hi ha que no el troben mai. Trobar un estil i una literatura que et diferencia, que és una mirada cap al món a través de les paraules, només s’aconsegueix a través del coneixement de la llengua. Jo l’he adquirit a través de la cultura popular, d’escoltar la gent del poble, com parlen els pescadors, com parlen els pagesos, com parla la meva mare, que és un goig, que parla un català riquíssim. I també per la lectura, pels qui m’han precedit: Vinyoli, que és una de les meves passions, i en general pel fet de ser lector de poesia. És que els poetes són essencials pels escriptors. Jo trobo que es nota molt quan un novel·lista ha llegit poesia i quan no n’ha llegit. Perquè té un registre lingüístic, té una visió de la llengua, té una capacitat metafòrica, la seva prosa té una llum… I tot això ha anat conformant el meu estil.

—Llegir poesia és important, però llegir Vinyoli deu marcar d’una manera especial.
—Vinyoli és un autor potentíssim, amb una gran autenticitat. Perquè la poesia de Vinyoli és una poesia molt vital en un doble sentit: parla d’allò que és més important de la vida, de les grans preguntes i dels grans neguits, perquè Vinyoli, malgrat que a la vida té unes grans dificultats, celebra el fet de viure. Però, per a mi, més enllà de la seva poesia, d’una qualitat indiscutible, Vinyoli és també el seu tarannà. Ho va passar molt magre a la seva vida, la seva obra no es va reconèixer, es va ignorar i obviar, i fins al final de la seva vida no se li va reconèixer. Per això, en moments durs de la meva trajectòria, quan veia que feia una feina molt seriosa que no tenia el ressò que jo pensava que havia de tenir, em deia: ‘Pobre Vinyoli, això li passava a ell.’ No és que m’hi vulgui comparar, però em donava uns certs ànims. Al final, la qüestió és creure en allò que fas, fer-ho amb seriositat i tenir una mentalitat forta per tirar endavant.

—No fer concessions, suposo.
—I no fer concessions. Això és important. Vinyoli en una de les últimes cartes que escriu, dirigida a la seva germana, ho diu així, literalment: ‘Jo no he fet concessions.’ Si fas concessions, estàs perdut. Si no fas concessions, quan el reconeixement arriba, ho fa amb tota la solidesa.

—Abans ho dèieu, que fa vint anys que escriviu. Les novel·les que heu publicat fins ara, a més de la voluntat d’estil i de no fer concessions, tenen algun altre element en comú? Hi ha un univers o una temàtica que sigui una constant en les vostres novel·les?
—Ara, mirat amb la perspectiva del temps, sí que hi ha aquesta consciència de la importància de la llengua, que és la que ens comunica amb el món, que és molt important, perquè és un reflex d’allò que vivim. I també he vist que hi ha molta presència de la natura, de la importància del paisatge i de la natura: pertànyer a una terra, formar part d’un entorn natural, aquesta mirada cap al paisatge que ens envolta, perquè el paisatge és part de nosaltres. En el cas de La drecera, hi ha la transformació del protagonista, que és un infant que es fa gran, però també hi ha la transformació del seu entorn.

—Clar, vós sou nascut i viviu en un poble de la Costa Brava, Begur, on els estralls urbanístics els heu viscut en primera persona. He vist el final d’un paradís perdut.
—Sí i d’una manera molt accelerada. La generació que ara tenim entre quaranta i cinquanta anys som l’última generació que hem viscut el paradís que dius. Perquè els canvis d’aquests últims vint-i-cinc o trenta-cinc anys han estat molt grans i molt accelerats. I la destrucció ha estat molt bèstia. Som l’última generació que encara hem viscut aquesta barreja que tenia l’Empordà tan especial entre el mar i l’interior, entre la pagesia dels masos i els pescadors. Som l’última generació que hem pogut baixar a una cala pràcticament deserta i agafar musclos a la roca, caçar un pop i fer un arròs a la sorra. O anar-te’n al bosc, trobar bolets i fer una graellada de carn amb bolets allà mateix. Això avui és impensable. El mar s’ha quedat sense recursos, musclos pràcticament no en tenim, perquè la pressió urbanística ha estat immensa i s’han comès unes barbaritats molt i molt grans.

—A més de viure-ho, potser fins i tot ho heu combatut.
—Sí, ni que fos a través de la literatura. La literatura també és una mena de resistència, una mena de lluita. Serveix per a ser crític. Que quedi clar que jo no he volgut mai fer pamflets, que jo faig literatura i faig ficció, però a través de la ficció sí que proposo al lector que reflexioni. I potser a través de la ficció el lector s’adona d’aquestes barbaritats que dèiem, d’aquesta pèrdua del patrimoni natural, d’aquesta destrucció del paisatge, de com ens hem anat allunyant de la natura. Abans teníem una relació íntima amb la natura i l’hem anat perdent. I pel camí hem perdut també el llenguatge que permetia aquesta relació. Hem perdut paraules, refranys, dites, expressions. Hem perdut una riquesa lingüística molt lligada al camp, a la pesca, a les feines d’una masia.

—I uns gests que eren l’expressió d’unes maneres de treballar i de fer. Gràcies a la vostra literatura i a la d’alguns altres en podrem conservar la memòria, si més no.
—Això deia jo en un article on parlava d’una d’aquestes barbaritats que s’han fet a sa Riera, una de les platges de Begur, que al final només ens quedarà la literatura per a recordar com era aquest paisatge i aquesta natura.

—En aquest sentit, com es va cuinar La drecera? Hi havia aquesta voluntat, de deixar testimoni d’un paisatge que ha anat desapareixent?
—La idea inicial de La drecera era mostrar la transformació interior d’un nen, aquests tres o quatre anys que conformen el pas de la infantesa a la pubertat. Són anys de descoberta, d’incertesa i de perplexitat. Però clar, en el moment que situo el nen en un entorn que és el de l’Empordà, també he de retratar tot aquest ambient. I això em va portar a fer el retrat d’una època, el retrat d’un paisatge i dels canvis que ha sofert aquest paisatge. Va venir una mica tot lligat. Ara, el nen és el pal de paller de la novel·la, juntament amb un altre personatge essencial, que és en Pitu, el masover del mas Bou, que representa l’últim supervivent d’aquesta vida vinculada al camp i a la masoveria. Quan desapareix aquesta gent, desapareix tot un món. És un petit homenatge a la gent que ens ha precedit, també.

—En aquesta novel·la el punt de vista és rellevant.
—Sí, és un dels elements bàsics de la novel·la. Fonalleras ho explica perfectament a l’epíleg. Era un dels reptes: la novel·la s’explica en primera persona, de manera que jo havia d’assolir la veu del nen, però alhora no podia ser realment la veu del nen. S’havia d’explicar en un llenguatge que fos creïble, però alhora, podent-ho mirar des de fora. És un equilibri molt difícil, que fins que no el vaig trobar, no vaig trobar el to, que és essencial perquè la novel·la funcioni.

—I també és interessant el ritme que conferiu a la novel·la. Creeu una cadència lenta, que va fent, que va conduint el lector per la història, sense grans estridències que facin de motor per avançar.
—Sí, tot i que el ritme de la novel·la no és el mateix al principi que al final. Al principi, el nen és molt nen i el ritme és molt lent, perquè els nens tenen una concepció del temps i de l’espai diferent de la dels adults. Però en el moment que el nen es transforma, per les coses que li passen i el sacsegen, quan entra a la pubertat, s’accelera tot, i l’última part de la novel·la és molt més ràpida i els capítols són molt més curs. Això és intencionat, perquè volia que el lector entrés a poc a poc dins d’aquesta atmosfera i hi quedés embolcallat. No és una novel·la d’acció, sinó de descobriment interior. Vull que el nen t’agafi de la mà i et porti pel seu interior.

—Hi ha molta subtilesa en allò que es va narrant.
—És una de les coses que vam parlar més amb els editors. Hi ha gent que ha fet servir la paraula ‘delicat’. Sí, és una novel·la molt delicada, molt subtil, en què les coses van arribant al lector d’una manera molt pausada, sense que se n’adoni pràcticament. Com diu Fonalleras a l’epíleg: ‘Però quan l’acabes, tens una sensació de plenitud. Precisament perquè tot t’arriba amb subtilesa, t’arriba amb més força, encara que sembli una contradicció.’

—La novel·la retrata molt bé la burgesia industrial rica, classista, aviciada, sense valors, sense escrúpols, sense cultura, sense voluntat d’anar endavant pel bé comú. Segurament és un dels drames recents d’aquest país.
—Sí, també hi pot haver aquesta crítica històrica i gairebé política darrere la novel·la. És un dels elements clau del perquè la vaig voler escriure. De com aquest nen (que els seus pares treballen per una família rica) té accés a aquest món dels rics, però no el pot assolir. Hi ha gent que m’ha dit que li ha impactat la imatge del nen quan és a la piscina, mentre el seu pare la neteja, i que s’hi voldria banyar, però ho té prohibit. Al principi, el nen està enlluernat pel luxe dels rics, però a poc a poc s’adona que tot és mediocritat i aparença. És tot pobresa, al cap i a la fi. I entén que la riquesa és poder estar amb els seus pares, compartir estones i aprenentatges amb en Pitu, el masover del mas veí, anar amb bicicleta amb els amics, l’amistat… A la novel·la es mostra com els rics tenen la consciència que tot es tapa amb diners, que qualsevol cosa es pot comprar amb diners, fins i tot la voluntat de les persones. La concepció tan burgesa que els diners són l’única cosa que importa.

—Tot i utilitzar un ritme lent, val a dir que hi ha una sèrie d’escenes que connoten la novel·la. No les desvetllarem, però sí que podem dir que el final és una d’aquestes escenes, de gran potència, i que és una metàfora del llibre.
—És curiós, el final, perquè jo el tenia molt clar i havia de mantenir el to de la novel·la, no podia ser un final espatarrant, amb una gran sorpresa. Només diré que conté una sensació de plenitud.

—La novel·la té un aire costumista. Teníeu por que no encaixés en el context literari actual?
—No m’ha preocupat mai, això. Escrius sobre allò que tens necessitat d’escriure. No has d’estar pendent de modes ni de més elements que no siguin les necessitats literàries que tens. Això també li va passar a Vinyoli, que feia una poesia que no estava de moda en aquell moment i això va fer que el menystinguessin i l’obviessin. De tota manera, penso que aquesta idea de la identitat personal, del creixement, del descobriment, és un tema atemporal. Hi ha gent que m’ha dit: ‘Has fet una novel·la amb molts elements generacionals.’ Home, sí que passa en un moment molt determinat i la gent que tingui la meva edat s’hi veurà reconeguda en aquests elements, però crec que és una novel·la absolutament atemporal, que pot interessar a un lector de qualsevol època i de qualsevol país. Perquè tothom passa per aquesta etapa de desconcert i de descobriment, d’enfrontar-se al món, de tenir unes frustracions, de creixement, de maduresa, que és bàsicament allò que vol mostrar la novel·la.

—Us ho diré d’una altra manera: en les arts visuals, vós seríeu un creador que hauria triat la figuració, no pas l’art abstracta, que és la que predomina avui d’una manera aclaparadora.
—Que vaig una mica a contra-corrent? Potser faig un tipus de literatura que es pot considerar, amb tota mena de cometes, més clàssica. Però, un cop més, en parlàvem a l’inici de la conversa: és una qüestió d’estil. He trobat una literatura que em serveix, que m’interessa i que em permet d’explicar amb la força tot allò que jo vull, allò que m’impressiona i m’emociona. És més important el compromís amb allò que fas, que no pas que allò que fas tingui un encaix o no el tingui. Ja el trobarà, l’encaix, en tot cas. L’encaix és la qualitat. Quan una cosa té una qualitat, s’acaba imposant per la força que té.