15.11.2019 - 21:50
‘A més a més, el que penso jo d’això és que no cal que hi hagi cap poeta nacional. Hi ha molts poetes. Tots són nacionals. Jo no sóc diferent de cap. No em fa cap il·lusió que em diguin poeta nacional. Poeta i prou.’ Miquel Martí i Pol contestava així a Mònica Terribas en una entrevista feta a Televisió de Catalunya el 1993. Poeta i prou, tal com es definia també a si mateix Robert Graves i com es pot llegir a la senzilla làpida del cementiri de Deià on està enterrat l’escriptor britànic.
Doncs bé, el poeta i prou hauria fet noranta anys aquest 2019, i per celebrar aquest aniversari l’editorial Sembra Llibres ha publicat la biografia Miquel Martí i Pol. Somiar el demà, escrita pel periodista Hèctor Serra Cubilles, una biografia en forma de llarg reportatge que inclou una gran quantitat de documents sobre l’autor d’Estimada Marta: fotografies, poemes autògrafs, contractes de treball, cartes… Tot, per a confegir una biografia moderna que té la finalitat d’acostar el personatge a les generacions més joves i, a la vegada, redescobrir-lo per a tots aquells que des dels anys setanta s’han emocionat amb els seus poemes.
Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, 1999-2003) va ser un poeta extraordinàriament popular, tot i que l’èxit no li va arribar fins als anys setanta, quan ja feia vint anys que havia rebut el premi l’Ossa Menor (l’actual Carles Riba) amb Paraules al vent. Era 1953 i Martí i Pol tenia només 24 anys.
Hèctor Serra fa un recorregut cronològic i descobreix alguns moments claus de la biografia del seu homenatjat: el naixement en el si d’una família catòlica i conservadora d’Osona, l’asfixiant postguerra civil franquista i el moment clau en què, a catorze anys, s’estronca la seva possibilitat formativa i comença a treballar com a escrivent a la fàbrica la Blava, que el 1959 va inspirar un dels seus poemaris més aclaparadors, La fàbrica. No el publicà fins al 1970 per la pressió familiar, que el va obligar a guardar aquells versos espantada per la possibilitat que Martí i Pol pogués perdre la feina. Com diu en un dels poemes, ‘estigueu-ne segurs: s’apropa el dia/ que tots tindrem una ànima metàl·lica’.
El pas per la fàbrica i una tuberculosi pulmonar a dinou anys va causar un progressiu allunyament de Déu. També ho va fer la coneixença de Josep Maria Castellet amb motiu del premi de 1953. Qui, a la llarga, seria el factòtum d’Edicions 62 li va passar tot de llibres, des de novel·les imprescindibles fins a textos de teòrics del marxisme que van influir directament en el seu pensament. Miquel Martí i Pol va esdevenir un activista cultural de primer ordre amb amics importantíssims com Emili Teixidor, amb qui s’havien conegut ja a l’escola del poble, i va anar derivant cap a postures polítiques cada cop més agosarades fins a la militància al PSUC, que va abandonar arran de les ingerències de Santiago Carrillo i el Partit Comunista Espanyol després de les primeres eleccions democràtiques de 1978.
Martí i Pol explicava el 1994: ‘L’autodidactisme no m’ha fet mai vergonya, però sempre m’ha fet una certa por, potser perquè un dels meus esports preferits és l’autoanàlisi i, en practicar-lo, m’esgarrifo davant la quantitat de buits de coneixement que no sé com omplir. Bons amics meus, amb carreres universitàries, m’han assegurat i tornat a assegurar que els estudis dits superiors no solen pas aportar aquests coneixements substancials que jo trobo a faltar, ni tampoc formació, almenys entesa com aquella agilitat d’esperit que proporciona confiança en un mateix, accentua la llibertat i facilita la comprensió i la convivència. Segurament és tal com ells diuen, però sempre els he diguem-ne envejat el saber i sobretot el mètode, la disciplina que han adquirit.’ Potser és cert que el poeta de Roda de Ter no tenia aquests recursos, però s’ho va fer venir bé per escriure més de 1.500 poemes, una xifra realment impressionant. Tot i això, en molts casos, se li va penjar la llufa de literat no acadèmic. Serra destapa en la biografia un aspecte menys conegut de Martí i Pol: el seu vessant com a traductor del francès que aprèn tot sol la llengua –hi arriba a través de la música de la cançó– i que va representar una interessant font d’ingressos.
Martí i Pol fou un dels grans precursors de la poesia social en català amb els reculls El poble i La fàbrica a final dels anys cinquanta, però no va ser fins al grup de poesia del Mall que va arribar la descoberta per al gran públic, i després, per mitjà d’Edicions 62. Com explica Àlex Broch: ‘El gruix de la seva poesia va tenir un impacte molt més assenyalat en les generacions posteriors que no en la pròpia.’ Un poeta ben compromès amb el país que el 1978 va refusar el Premio Nacional de Poesia del govern espanyol, que ell considerava infiltrat d’elements franquistes reciclats.
Sense cap mena de dubte, l’altre gran punt d’inflexió que destaca Serra en la biografia és el moment en què a Miquel Martí i Pol li diagnostiquen esclerosi múltiple. Era l’abril de 1970 i només tenia quaranta-un anys. Passats uns primers moments de desesperació i tancament en ell mateix, el poeta accepta el nou estat i ‘arriba la vitalitat i l’enteresa per fer-hi front i la lluita entusiasta per la vida, el país i les paraules’, segons Serra. Això es va traduir en un text fonamental i imprescindible de la literatura catalana contemporània, el poemari Estimada Marta, que es publicà el 1978 i que evocava una relació amorosa entre un home i una dona amb una forta càrrega sexual. Més de 100.000 exemplars venuts el converteixen en un dels llibres més venuts de la poesia catalana.
I tanmateix, també va ser aquest el moment en què Miquel Martí i Pol va esdevenir un referent imprescindible per al país, un poeta polític que es va sumar al poeta sentimental i al poeta social que ja havia excel·lit. El llibre de Serra incideix també en aspectes com la fascinació que sentia el poeta per Andorra, la devastació que va ser la mort de la dona, Dolors Feixas, i la trobada d’un nou amor en la figura de Montserrat Sans, els canvis de domicili, les trobades amb escolars, com la figura del poeta es va anar engrandint a marxes forçades i la lluita contra la mort, sempre present i amenaçadora.
Serra també explica la prolífica relació entre el poeta de Roda de Ter i el cantautor Lluís Llach i ho atribueix al fet que es van trobar dos moribunds. El 1992, a Lluís Llach li havien detectat un melanoma maligne i li donaven un any i escaig de vida. Va ser quan els dos homes encetaren una magnífica col·laboració poètica i musical que encara va engrandir més la figura del poeta. Va ser simbiòtic. I encara s’hi va sumar Josep Guardiola, aleshores joveníssim i un ídol com a jugador per a l’afició blaugrana, que sempre ha fet bandera del seu amor pels versos de Martí i Pol. Reconeixements com la Medalla d’Or de la Generalitat i noves consideracions sobre la seva obra, com les paraules de Marie Claire Zimmermann, professora de la Sorbona: ‘Partint d’un espai català, Martí i Pol dibuixa una poesia universal en la qual el lector d’arreu hi penetra netament perquè hi figuren els elements essencials que sabem identificar’.
El biògraf hi afegeix: ‘Miquel Martí i Pol és un gran poeta en un país de grans poetes […] a banda de la gran qualitat humana de la seua poesia, en el rodenc conflueixen algunes ensenyances biogràfiques que el connecten de totes passades a un públic majoritari. Hi ha, d’una banda, el seu defensat arrelament a la vila nadiua. També el seu reeiximent com a home de lletres sense cap més llicenciatura que els estudis primaris. La defensa a ultrança d’una classe social, l’obrera, i un país oprimit, en un context, a més, de majories convergents. El trànsit d’una malaltia que posa cap per avall la seua existència i que alhora esdevé l’impuls vital per guanyar-li el pols. El somriure davant tots els contratemps.’
Així doncs, Hèctor Serra ens convida a somniar el demà de la mà de Miquel Martí i Pol, un home que simplement volia ser poeta.
