01.10.2019 - 21:50
El setembre del 2015 hi havia campanya electoral, una més de les que el poder ens entafora en les nostres vides com a prometença que podem decidir el nostre destí. Suposo que ja sabeu que el supòsit és fraudulent, és a dir, dolent. Els nostres vots només serveixen si s’acomoden a la majoria submisa; en cas contrari, són anul·lats, vilipendiats, criminalitzats, empresonats, exiliats, esbotzats, torturats…
Un dels qui en aquelles eleccions prometia –ho fa des de jovenet, no se li coneix ofici fora de la política, i promet encara– era Miquel Iceta. En aquella campanya, el dirigent del PSOE/PSC, em nego a distingir-lo amb l’adjectiu socialista, massa història de revoltes per a banalitzar-les, va agafar com a assumpte central de les seves arengues que els independentistes l’obligaven a triar entre ser català i espanyol. No recordo si va ser aleshores que Carme Chacón també va aprofitar la fal·làcia i deia que no volia que el seu fill hagués de triar la seva nacionalitat. (És a dir que ja li anava bé que fos espanyol, és clar.)
Iceta anava repetint aquesta cantarella als mítings: ‘No ens facin triar entre Joan Miró i Velázquez, ho vull tot perquè tots som fills de moltes cultures i històries, i fills dels nostres pares, hagin nascut on hagin nascut.’ Dos comentaris es mereix aquell sofisma (argument capciós per fer passar com a veritat el que és fals, diu el diccionari.) El primer és que Iceta, com tots aquests polítics que quan parlen de cultura l’espifien, va ocultar, qui sap si desconeixent la seva pròpia ignorància, qui sap si amb malícia, que els catalans no podem triar entre Velázquez i Miró perquè no en tenim cap dels dos.
Velázquez és al Prado, fruit del poder d’una monarquia que tenia a sou artistes a la seva cort; i Joan Miró és al Museu Reina Sofía. Perquè la Fundació Joan Miró de Barcelona és una entitat privada fruit del desig del pintor mateix de tenir un museu a la ciutat on va néixer, però els seus fons no provenen de l’estat espanyol. Des que va morir l’artista, quan la família Miró ha pagat tributs a Espanya, ho ha fet amb obres que, invariablement, han anat a Madrid. Totes. Igual com el ‘Sofidou’ es va quedar amb les millors obres de Dalí quan es va repartir el llegat de l’artista empordanès i a Figueres van anar a parar les rampoines. Això ja va començar amb els governs socialistes de Felipe González i així ha continuat. Perquè el federalisme sempre ha estat una mentida, una de tantes.
El segon comentari a aquesta demagògica comparació entre Velázquez i Miró ve a tomb d’una falòrnia empastifadora que, per més que la repeteixin, continuarà essent una argúcia política de baixa estopa. Que ell i els seus correligionaris de Ciutadans i el PP, els baluards del 155, es queixin que hagin d’haver de decidir entre Espanya i Catalunya vol dir que no creuen en la democràcia, ras i curt. Mai no s’havien queixat quan les majories les tenien ells i ens imposaven el que volien per la força dels seus vots; quan il·legalitzaven partits polítics i diaris al País Basc per eliminar, no solament opcions polítiques, sinó sobretot ciutadans que votaven el que ells no volien; quan pactaven les coses gruixudes de l’estat amb Jordi Pujol; quan repetien que Espanya és un estat de dret i que s’hi pot defensar qualsevol posició política, però no havien explicat la lletra petita, que es pot defensar de paraula… Quan s’han vist acorralats per la força dels vots d’uns adversaris que posen en joc la seva supervivència, han criminalitzat aquests dos milions de vots, els han vilipendiat, els han insultat i, finalment, els han empresonat o els han exiliat. No trigaran massa a il·legalitzar-nos, siguem dos, tres o quatre milions de persones. Compten amb l’ajuda d’una part del poble català entabanat per la impostura de gent com ell.
La nova cantarella que Iceta repeteix incansablement des del 2015 emfasitza la seva posició antidemocràtica: que Quim Torra i els seus antecessors no governen per a tots els catalans i que, quan ho vulguin fer, ell serà allà per fer el camí junts. Quines penques! Quan ell s’ofereix a governar per tots els catalans, hauria d’especificar què pensa fer amb aquests dos milions de vots independentistes. Ell, barrut i demagog, mai no ha proposat una sortida que no sigui aquella estupidesa que va proferir la seva col·lega, la poc espavilada Dolors Montserrat: que s’havien de fer eleccions continuades fins que els sobiranistes ‘entressin en raó’. Ataca l’independentisme perquè l’obliga a triar entre dues opcions reals, no entre el totum revolutum de les opcions espanyoles que defensen la llei perquè és llei, encara que sigui arbitrària i salvatge.
Miquel Iceta és la personificació dels polítics que despleguen una acció per afavorir-se ells mateixos i el sistema imperant. Si busqueu en el passat, en hemeroteques i la resta, veureu declaracions d’ell en què defensava que Catalunya era una nació, que som una societat on no hi ha cap mena de fractura social, que el pacifisme impera en els ideals independentistes… Però això era quan érem pocs; ara ha canviat d’estratègia; és un escurçó, capaç d’enverinar i enverinar-nos. És capaç de demanar que els partits catalans condemnin una suposada violència de l’independentisme mentre, rialler, es posa a ballar quan la seva guàrdia civil esbotza portes de matinada, s’emporta ciutadans a Madrid i els interroguen vés a saber en quines condicions, els empresona cautelarment i els empresonarà definitivament, i el periodisme servil brama i brama… I ell, infla les galtes i es disposa a llençar el seu verí: que està preocupat perquè el volen fer triar.
