Miquel Iceta, el madrileny

Miquel Iceta (Barcelona, 1960), amant del poder, ha tastat la seva medicina i ha vist com el poder de Madrid el feia caure de candidat a la Generalitat a les eleccions del 14 de febrer. Ell, que sempre ha estat partidari de la subordinació del PSC al PSOE, ara l’ha patida en carn pròpia. L’home que el passat 6 d’octubre declarava que es veia més bon candidat que Salvador Illa ha vist com Ferraz triava Salvador Illa, el ministre espanyol de Sanitat. Miquel Iceta, ànima de soldat, ha acceptat la decisió com si fos pròpia, en un discurs fet ahir al consell nacional del PSC, tot i que la decisió és de Pedro Sánchez. Les enquestes internes del PSOE, diuen, marcaven més vots a favor d’Illa que d’Iceta, qui ha acceptat la decisió. Perfecta imatge d’un home que des de l’inici de la seva carrera política ha optat per mantenir fidelitat al poder. Amb només disset anys, i ara en té seixanta, Miquel Iceta ja ho tenia clar. Madrid és casa seva, no tant per espanyolista com per centre de poder.

Així, mentre una part dels catalanistes del PSC començaven a militar en el partit de Pallach, catalanista i socialista, un adolescent Miquel Iceta de disset anys va començar a militar directament als socialistes del madrileny Tierno Galván, el PSP, branca catalana. I després va passar a les Joventuts del PSOE. En el famós matrimoni de la transició dels socialistes, PSC-PSOE, Miquel Iceta formava part del PSOE. Els Maragall, del PSC. Si finalment a Miquel Iceta el nomenen ministre d’Administració Territorial, com s’especula, alguns diran que Miquel Iceta se’n va a Madrid. No és veritat. A Madrid, Miquel Iceta hi és des del començament, i amb només trenta anys era director del Departament d’Anàlisi de Felipe González, on va aterrar el 1991 per viure a prop del poder.

La subordinació catalana al PSOE que il·lustra la tria d’Illa queda resumida en una frase de Miquel Iceta el 2017, en plenes tensions pel procés independentista, quan el PSC i el PSOE van signar un nou acord de col·laboració entre els dos partits. Un acord que enterrava per sempre el grup propi a Madrid, i que encara subordinava més el PSC al PSOE. Sortint de la reunió, Miquel Iceta va declarar: “Jo vull més PSOE a Catalunya i més PSC a Madrid.” Avui ha tastat aquesta medicina, i ha tingut més PSOE a Catalunya.

Educat als Salesians de Sarrià, de família de botiguers i comercials, branca industrial basca, conduint un Golf amb vint-i-pocs anys i dient penjaments de l’URSS. Un convergent català? No. És Miquel Iceta, com revela ell mateix en aquesta entrevista biogràfica publicada fa poques setmanes a Crític. De família benestant, i d’intel·ligència admirada per rivals, Iceta té un caràcter amb alts i baixos, i força independent. “Els Maragall els veia membres d’una elit de la qual ell fugia, i dels capitans del PSC, Balmón i companyia, en quedava lluny per formació, intel·ligència. Miquel Iceta, en el fons, ha anat bastant per lliure”, diuen fonts properes.

Sense carrera universitària acabada (ni Químiques ni Econòmiques), la carrera política de Miquel Iceta és la d’un soldat dins l’exèrcit del PSOE. No ha fet res més en sa vida. I és un exemple clar de membre de la generació Tap. De joves, ja hi eren. I encara no se n’han anat: militant amb disset anys; quadre del partit amb vint-i-quatre, regidor de Cornellà amb vint-i-set, on va anar a viure per estar a prop d’un món obrer que no coneixia a casa. Quatre anys després, passa a tècnic a Madrid amb Felipe González, dels trenta-un als trenta-cinc, i és diputat a les corts espanyoles amb trenta-sis anys. Diputat al Parlament de Catalunya dels trenta-nou anys als cinquanta-dos, primer secretari del PSC amb cinquanta-quatre anys, candidat a president de Catalunya als cinquanta-cinc i cinquanta-set. I ara, amb seixanta anys, no repetirà per tercer cop, i és possible ministre a Madrid. Fa dos anys, va estar a punt de ser president del senat espanyol, en una operació finalment frustrada de retorn a un Madrid que en el fons no ha deixat mai. “Pocs catalans coneixen la política espanyola com ell, i entenen la trama i les relacions que ha bastit ell. Té agenda i contactes. Tants o més que a Barcelona”, afirma un conegut de Miquel Iceta.

Miquel Iceta és l’home capaç de defensar un referèndum d’independència al començament del procés i negar-lo poc després. De formes suaus, i punyalada a l’esquena, l’any 2006 va ser ponent de l’estatut, primer, per la banda catalana, i retallador de l’estatut, després, per la banda espanyola. És famosa l’escena dels negociadors catalans de l’estatut del tripartit quan van veure que un Miquel Iceta fregant els cinquanta anys seia a la taula… per negociar per la part espanyola. “Durant la comissió al congrés espanyol va ser brutal veure’l com retallava”, recorda un testimoni directe. “En èpoques bones, un plaer de conversa. En dolentes, pot ser terrible, demolidor, quasi sàdic en l’enfrontament”, rebla. Poc després, el PSOE liquidava, per catalanista, Pasqual Maragall, i presenciant la caiguda i promovent-la allà el teníem, Miquel Iceta, i José Montilla per substituir-lo, enterrar la via catalanista del PSC i optar novament pel poder. També és seva l’aposta per Pedro Sánchez dins el PSOE, veient-lo guanyador contra el poder de Prisa i Felipe González. Nas, Miquel Iceta també és nas.

Però no sempre guanya. El 2011, intenta convertir-se en primer secretari del PSC, però es retira per manca de suport i guanya Pere Navarro. La solitud de la qual parlàvem, i que és poc evident. És quan sembla que un Miquel Iceta de cinquanta-un anys passa a un segon pla, se’n va a dirigir la Fundació Campalans, el centre d’estudis dels socialistes, i té previst d’encarar una tranquil·la i ben pagada part final de la seva vida com a eurodiputat. Però el procés català arriba abans que la seva jubilació daurada, i el soldat del PSOE es troba que el 2014, amb cinquanta-quatre anys, ha de substituir Pere Navarro com a secretari general.

Aleshores, Miquel Iceta, l’home de partit, figura més propera a Arzalluz (poder a l’ombra, fils dins el partit i discursos brillants) passa a ocupar el primer pla. D’aparell, a candidat. I sota el seu mandat, retorn als orígens de Miquel Iceta: veiem la reorientació d’un PSC massa allunyat del poder del PSOE, i fa el viratge cap a uns posicionaments clarament unionistes, fins a l’extrem que ha participat sota la seva batuta en manifestacions amb Vox, Ciutadans i Societat Civil Catalana; adeu, PSC ambigu. El seu PSC ha justificat el 155, s’ha negat a visitar els presos i ha dissenyat l’estratègia de cercar el vot fronterer amb Ciutadans i donar per perdut el vot catalanista. En el binomi PSC-PSOE, torna a ser PSOE. I opta per fugir cames ajudeu-me de qualsevol tensió amb Madrid. “El seu càlcul és que la tensió fa que el votant del PSC fugi cap a ERC, o Ciutadans. Es queden buits al mig. Iceta vol calma, la necessita com l’aigua.”

Miquel Iceta, home de discurs brillant, conversa àgil, té la virtut de guanyar debats i perdre eleccions. Tothom en destaca la intel·ligència, però amb ell de candidat a la presidència de Catalunya, secretari general del PSC i sota la batuta d’allunyar-se del catalanisme, els socialistes han tret els pitjors resultats de la seva història. El PSC catalanista de Pasqual Maragall va arribar al 37,8% del vot el 1999. Miquel Iceta ha estat candidat l’any 2015 (12,7%) i el 2017 (13,8%). Els pitjors resultats de la història del PSC en quaranta anys. El 2012, Pere Navarro (14%) i el 2010 José Montilla (18%) van treure més bons resultats. Sempre es podrà dir que sense ell hauria estat pitjor, que deixa el PSC en bona posició a les enquestes, i que la calma que ell voldria, el primer que la fa saltar pels aires és el seu estimat PSOE i la petició de dotze anys de presó que el govern de Pedro Sánchez va demanar per Oriol Junqueras, via advocacia de l’estat, i de més de deu anys per a la resta de consellers, que seien a pocs metres de Miquel Iceta al parlament català.