28.03.2017 - 02:00
Sí, és ben cert: la néta del dictador Mussolini és ara eurodiputada, i també la del darrer primer ministre de l’Alemanya nazi, Lutz Schwering von Krosigk. Hem d’admetre-ho: una bona part dels noms clau dels darrers governs de les tiranies soviètiques s’han resituat en les noves i precàries democràcies, convenientment disfressats. A la Unió Europea no li resulta tan senzill desempallegar-se de les pàgines més terribles de la seua història; hi ha resistències ferotges perquè –per molt que vulguem negar-ho– aquells règims eren una màquina opressora, sí, però també tingueren el suport d’una part de la població… I, no obstant, hi ha una clara determinació de posar fi a tot allò, d’evitar qualsevol revisionisme còmplice i d’eliminar de l’espai públic les referències a aquells totalitarismes de l’horror amb l’ajuda de tots els mecanismes legals possibles. Cal convertir en una anomalia indesitjable qualsevol reivindicació d’aquells sistemes, cal aïllar a qui se’n mostre partidari i avançar amb fermesa en el camí del canvi, perquè qualsevol feblesa pot tornar a despertar el monstre. Fins i tot els partidaris més acèrrims saben que no poden fer pública la seua posició i opten pel subterfugi o el transvestisme.
Però a l’estat espanyol l’anomalia es converteix en normalitat, per raó del dogma de la Santíssima Transició, que estableix que cal oblidar les responsabilitats de la dictadura franquista i tolerar una presència dels seus referents en els àmbits públics, discreta però constant, com un record permanent d’aquell període i, sobretot, com un reconeixement als vencedors. Que un jutjat obligue l’Ajuntament d’Alacant a retirar d’un carrer el nom de Miquel Grau i a restituir-hi el d’un aviador franquista, o a canviar el de la plaça de la Igualtat pel de la División Azul només té un lectura: els que guanyaren la guerra civil i imposaren una dictadura banyada en sang, els que tornaren a guanyar la transició i imposaren el seu dogma de silenci i permissivitat, tenen a disposició un aparell legal per a continuar fent la seua voluntat. I ho volen deixar ben clar, per si a algú li passava per alt. Un aclariment que a la vegada és una amenaça: que ningú no oblide que Miquel Grau, aquell que va ser assassinat pel fet de demanar l’estatut d’autonomia per al País Valencià, està en el bàndol dels perdedors, i que aquell grup que se’n va anar a servir el III Reich, la División Azul, en el dels guanyadors. La presència al carrer –absolutament impossible en qualsevol altre estat europeu– d’aquesta exaltació feixista és un instrument magnífic per a advertir els ingenus: alerta què feu, que això de la democràcia –d’aquesta particular democràcia– té uns límits.
Si el PP –el partit més votat de l’estat– impulsa accions com aquesta i es nega a condemnar el règim franquista és perquè les seues figures fundadores en provenien i perquè, òbviament, no se’n sent tan llunyà ideològicament. De manera tàcita –o explícita, com en aquest cas– per a una bona part de la societat espanyola el franquisme ha de tolerar-se, perquè proporcionà creixement econòmic i ‘estabilitat’. Tertulians de televisió, personatges simpàtics en comèdies de cine o opinants enginyosos, contribueixen a edulcorar una de les dictadures més sagnants de la història universal i a mantenir-ne una versió esbiaixada.
I, essent així les coses, Miquel Grau ha de morir tantes vegades com calga, fins que l’oblit se l’enduga. I els altres, els altres han de continuar ocupant l’espai que mereixen, en places i carrers. De tant en tant, calen episodis com aquest d’Alacant per a recordar com estan les coses i per a evitar de caure en el parany d’una autocomplaença que ens converteix en còmplices.
