23.03.2017 - 22:00
|
Actualització: 24.03.2017 - 16:48
Serà la segona o la tercera mort de Miquel Grau. O potser la quarta. Totes les morts són una mort i són una anomalia. Miquel Grau el van matar el 6 d’octubre del 1977 però no es va morir fins el dia 16. ‘Per cridar vull l’estatut’, canta Al Tall, i ‘per guanyar la llibertat’. El soterrar de Miquel Grau va ser una manifestació multitudinària. De ràbia continguda, i de por. Molta policia, amb uniforme i sense, que va voler segrestar el taüt (també ho conta el tema d’Al Tall amb lletra d’Enric Ortega). I després, l’oblit. Que és una manera sorda de morir. El mantell de silenci que origina oasis d’ignorància i propicia acords i pactes i repartiments de poder i de beneficis. Són les anomalies que punxen.
Miquel Grau tenia vint anys i era militant del Moviment Comunista del País Valencià. El 6 d’octubre de 1977 participava amb uns companys en una enganxada de cartells a la plaça dels Estels d’Alacant per convocar a la manifestació del 9 d’Octubre. Volem l’estatut, era la consigna. Algú els va llançar dues poalades d’aigua, fins i tot un test. Sense punteria. El maó, sí. El maó que els va tirar Miguel Angel Díaz-Panadero Sandoval, de dinou anys, militant de Fuerza Nueva, va colpir el cap de Miquel Grau. El van traslladar malferit a la Casa de Socors i després a la Residència Sanitària, on va estar en coma fins el 16 d’octubre, que va morir.
Díaz-Panadero Sandoval, que va declarar que no suportava veure els cartells que demanaven l’estatut en aquell edifici, es va lliurar a la policia el dia 11 d’octubre. La seua família estava molt ben relacionada amb el règim franquista, que havia estat molt generós i els havia donat diverses concessions de gasolineres. Encara ara ell mateix continua, amb als seus germans, com a conseller de l’empresa Estaciones Sandoval, SA. El nomenament és de març del 2015.
L’any 1978, l’assassí de Miquel Grau va ser jutjat culpable d’homicidi consumat i condemnat a dotze anys i un dia de reclusió. L’advocat de l’acusació va ser Juan Mari Bandrés. L’any 1979, el Tribunal Suprem va desestimar un recurs de Díaz-Panadero i va ratificar la condemna. Amb tot, el ministre de Justícia d’Adolfo Suárez, Íñigo Cavero, va signar el mateix any un decret pel qual commutava la sentència de dotze anys i un dia de presó per una de sis anys i un dia. Un mig indult encobert.
Lluny de ser una condemna, els anys que va passar a la presó van ser per a Miguel Angel Díaz-Panadero la llavor de la seua futura vida professional. Va estudiar-hi dret i, segons que sembla, va gaudir de tota mena de privilegis i avantatges.
No els va arribar a complir, els sis anys, i el 1982 va eixir en llibertat. Miquel Grau es tornava a morir. I l’anomalia esdevenia normalitat.
La vida de Miguel Angel Díaz-Panadero Sandoval continuava envoltada de violència i de gent de l’extrema dreta. Mai no n’ha renegat. Una seua cosina es va casar amb José Fernández Cerrá, un dels tres assassins dels advocats d’Atocha. Díaz-Panadero Sandoval és el procurador en els jutjats de València N. P46250000437 i Fernández Cerrá ara és propietari de diverses empreses a Alacant. L’oasi de l’oblit.
El juliol del 2015, poc després del canvi, l’Ajuntament d’Alacant va concedir a Miquel Grau la Medalla d’Or de la ciutat a títol pòstum i va decidir d’instal·lar una placa commemorativa a la plaça dels Estels, el lloc on va caure per culpa d’aquell cop de maó. Tantes vegades ha mort Miquel Grau, que a principi de gener d’enguany ho va tornar a fer quan algú va destruir aquesta placa.
I avui a les onze es tornarà a morir. Amb testimonis i per ordre judicial. Serà quan els funcionaris municipals retiraran el nom de Miquel Grau del carrer que li va ser dedicat i tornaran a posar-hi el de García Morato, un militar i aviador revoltat que va participar en la guerra del 1936-39 en el bàndol franquista i que és considerat un as de l’aviació espanyola, és a dir, que té acreditat l’abatiment de cinc o més avions enemics. La normalitat de l’anomalia.
Aquest és el moment en què l’operari que retira la placa de Miquel Grau i hi posa la de García Morato.
Vídeo de Vicent Iborra
