Miquel Gil: “S’han acabat les facilitats i el suport a la música en valencià i la gent té por”

Demà ix a la venda el nou disc de Miquel Gil. Es titula Viatger, però no té res a veure amb aquell Viajero que va publicar l’any 1988 quan era Terminal Sur. Amb tot, sí que hi ha el mateix desig d’explorar, de no parar quiet i de descobrir. En aquest disc hi ha lletres pròpies, un romanç tradicional i un poema de Teresa Pasqual. Hi ha, també, un homenatge a Joan Baptista Humet que no és sinó un autohomenatge que es fa Gil perquè aquell Navarrés que cantava Humet és el mateix Navarrés que ell ha trepitjat a cor què vols. Fent la cabra, diu. I, és clar, tot el disc va dedicat a la memòria de Manolo Miralles, ànima d’Al Tall i gran amic de Miquel Gil que va faltar el mes de juliol.

Fem l’entrevista a casa de Miquel Gil, a Catarroja. Una habitació, potser la més menuda, li fa d’estudi. Allà compon, canta i mescla. Tot i que hi ha molta tecnologia, el disc s’ha fet a mà, de manera artesanal i l’ha confeccionat amb els companys de viatge amb qui fa anys que explora les fronteres de la música tradicional, que no vol dir folklòrica.

Viatger es presenta el 9 de març al Teatre Principal de València en companyia de Pep Gimeno, Botifarra; la Maria; Vicent Torrent; Noèlia Llorenç, Titana i Borja Penalba. El dia 15 serà a Barcelona, dins la programació del Tradicionarius, i preveu d’actuar a Manresa, entre més cites programades.

—Què hi ha en aquest Viatger del Viajero de Terminal Sur?
—No tenen res a veure. Aquell Viajero contraposava el viatger al turista. Eren aquells tòpics. Eren temps en què començava a cotitzar-se allò que en diem diversitat, aquella Ràdio Mutikulti alemanya, la multiculturalitat que ara està molt kaput… En el cas d’ara, he furtat el títol d’un llibre que es titula La viajera de noche, de Laure Adler, i Viatger parla d’això que ara en diuen edatisme, que és fer-se vell. Són reflexions personals en què dius, la kriptonita era la soledat. No et rendesques en aquest món dictat per l’imperi de la joventut, el postmodernisme i totes aquestes històries. Fins i tot, quan passes de la quarantena ja et volen arraconar en un geriàtric. I dius no, no et rendesques. Queda clar que ja no som tan guapos com ells, però tenim moltes coses a dir. Hi ha l’experiència acumulada. Les societats civilitzades, tribus originàries americanes, tenen en gran consideració el fet de tenir aquesta experiència. Eixa és la diferència. Fa trenta anys feies el turista i viatjaves molt, i ara tens una altra perspectiva.

—Hi ha tota mena de cançons, en aquest disc.
—He anat fent a mesura que m’anaven colpint coses. Rocío Márquez, les xiques d’un grup de Barcelona que es diu Tarta Relena, la Nervo… quasi tot dones. Musicalment, m’han anat colpint molt i crec que m’han provocat les ganes de fer el disc. Diu Nelo [Alfonso], el còmplice, que aquest és un disc conceptual, que no sé què vol dir, però cada cançó és filla d’una situació. Hi ha dèries infantils, com “Sa serena”, que em du al grup Uc, d’Eivissa. “L’hereu Riera”, que no li dic així, perquè li tinc molta mania, què dimonis fas ballant a la plaça si la teua parella s’està morint? M’ho pots explicar? Per això l’he titulada “Cecília”. Hi ha històries més personals, com “Nineta”, que és un bressol, amb rítmica andalusina amb una textura electrònica per baix, que és un camí que naix al port de Catarroja i acaba en el Tancat de l’Olla. Allà hi ha un replanell que és on vaig a cridar. Tinc problemes per a endevinar la tessitura bona perquè a casa m’entra vergonya i no llance la veu. Me’n vaig allà i només estan al cas les fotxes… Hi ha un tema que férem en les Vetllades Literàries amb Teresa Vilardell i Marc Vilanova, per l’Any Llull, amb Pere Arquillué, i l’he refregit, perquè allò era pràcticament una improvisació.

—Una frase del full de promoció del disc: “Està fet a mà bit a bit”. Però no és la primera volta que feu servir la tecnologia per a fer un disc.
—No. Jo vinc dels Atari, Spectrum, Comodore, Comodore Amiga. Vinc del pre-Midi. Sempre hi ha hagut tecnologia. Per exemple, a la cançó “Un silenci”, d’Orgànic, si aguantes fins al final i apuges el volum, t’apareixerà un sample de Led Zeppelin baixat quatre vegades de velocitat. Va creant una seqüència rítmica per baix i només és present si apuges molt el volum… Jo treballe en aquest espai, i quan acumule quaranta hores o cinquanta de faena, ho pose en un llapis de memòria i camine cent metres al Nemus, l’estudi de Nelo Alfonso, i continuem treballant. A Tobal Rentero, li enviem una premescla i una guia de què volem. Ell ho treballa a Elx i ens ho torna… Ha estat un sistema de treball així. Tenia ganes de treballar més aquestes textures. Escoltar més gent et motiva i et fa tenir ganes de posar-te en marxa.

—Per a fer el disc vàreu convocar un Verkami que es va completar amb molt pocs dies.
—Sí. Vàrem plantejar un objectiu fàcil perquè no teníem ganes de gaire gresca. Tot l’entorn del disc és molt artesanal. Un micromecenatge l’has de cuidar, has d’anar posant-hi coses i mantenir-lo actiu, i jo en aquell moment havia de preparar un directe, fer partitures, guions, assajos, tenia moltes coses a fer. Al remat, en dos dies o tres vam assolir més de la meitat de l’objectiu.

—Al Teatre Principal presentareu Viatger amb un grup d’amics.
—Hem de buscar recursos. Jo no ompli el Principal amb facilitat. I ve la Maria, que és una de les últimes novetats que ha produït aquest país i, possiblement, una de les primeres produccions de la càtedra de música tradicional del Conservatori de Catarroja amb Xavi de Bétera. Ve la meua Noe, Noèlia Llorenç, Titana, amb totes les aventures que tenim compartides. Ve el meu cap, Vicent Torrent, que sempre serà el meu cap. I el meu Pepe Botifarra. I Borja Penalba, que vindrà a tocar la guitarra. Vull dir que ens ajuntem unes quantes persones cadascuna d’un pelatge.

—Com a curiositat, expliqueu-nos com ho feu per posar música a un poema que no és vostre.
—A mi m’és més fàcil arrancar si em marques el territori. Si arriba Pep Tosar i em diu té, “La rosa de paper”, i estem en un context que parlem d’Estellés i em vas tancant els marges, em va millor, perquè, com diu Lluís Puig, pegue més voltes que un gos. Per prendre una decisió, pegue moltes voltes. Si em tanques el territori em resulta més fàcil. En el cas del poema de la Teresa Pasqual, quan el llegesc veig que m’interessa i pose una sèrie de plantejaments teòrics. Per exemple, aquells dies havia escoltat molt les Tarta Relena, com et deia… Sóc molt anàrquic. La cançó “Viatger”… Escolte massa country, era amb Johnny Cash en vena i Allison Krauss i va eixir eixa americanada. No l’ensenyava a ningú perquè la lletra em feia molta vergonya. La vaig ensenyar a Nelo i em va dir que estava molt bé, i al meu fill també li va agradar. I Nelo la va organitzar. Sense adonar-me’n jo havia fet “La casa del sol ixent”… I Nelo la va posar al lloc.

—En una entrevista que us férem fa un parell d’anys, ens parlàveu del vostre interès per experimentar creant NFT. Com va quedar la cosa?
—El tema es va desinflar perquè era molt feixuc. Calien unes inversions i tot això, però d’allà naix aquest disc. Preparant un parell de temes per transformar-los en NFT que al final no es van definir, vam acabar fent aquest disc.

—Heu citat la Maria, que és una veu nova, però ara el context és la baixada de persiana de molts grups i també cantants de referència. A què ho atribuïu?
—És que això ha passat molt en la música valenciana. Es planteja una política de creació d’estrelles i moltes voltes no hi ha consistència. Tu mires l’escena jazzística dels Estats Units i, literalment, la gent es mor damunt l’escenari. Ací sembla que siga per anar fent durant quatre o cinc anys, abans de tenir xiquets, i quan en tens, ja s’ha acabat, perquè no t’interessen el cubatet i la nit ni viure la llegenda del rock and roll. Coses que a mitjà termini podrien ser interessants desapareixen. Hi ha grups que no tindrien cap problema a tenir una trajectòria. Vull recordar Los Planetas, per exemple, o Rosendo. D’altra banda, Josep Nadal, de la Gossa, prepara un projecte com a Pep de la Tona… Són “malos tiempos para la lírica”…

—Políticament, dieu?
—Tot allò que s’havia plantejat els darrers anys de suport a la música en valencià, les facilitats a l’hora de muntar infrastructures, els assajos, les gires… Tot això sembla que ara desapareix del mapa i la gent té por.

—Si aquest és un dels motius, és justament el contrari d’allò que passava en unes altres èpoques, quan venien mal dades i la gent reaccionava amb la música o el que fos.
—Ara vindrà la reacció. Enric Tàrrega sempre deia, anem de camal ample a camal estret i sempre hi ha un xicotet canvi, i eixe canvi és l’evolució. I jo me’n recorde molt, d’aquesta reflexió, del camal ample i el camal estret.

—Ara som en un camal estretíssim.
—Ara es va estretint d’una manera increïble. Hi ha gent que no ha viscut aquells vint-i-quatre anys que vam passar i que només ha viscut aquella alegria del 15-M i tornem a trobar-nos en el carrer i tornem a pensar que no sé què. I realment arriba un moment que podem, i arriben vuit anys que, potser… Potser no ho han viscut i tenen por. De tota manera, crec que és una barreja de tot. De gent que es cansa, no ho sé…

—Això de les cancel·lacions que veiem aquests dies era esperable? Us imaginàveu que podria passar?
—Vàrem estar un poquet confiats. Confiàvem que no arribaria el tsunami. Primer, el tsunami general d’allò que diuen Europa central, d’Hongria, de Polònia, que no arribaria, perquè, potser, ells tenen la referència dels anys quaranta, que és la referència nazi, i nosaltres tenim la referència dels anys setanta amb Franco. O siga que pensàvem que eixe camal ample a camal estret no arribaria i va arribar. I al País Valencià tot ha anat per un grapat de vots perquè potser ho donàvem tot fet, que no passaria res, i ha passat.

—Tornant a les cancel·lacions, n’hi ha prou, de reacció?
—No. Encara estem adormits. Tot necessita el seu temps. Quan t’adones que el Camacuc ha desaparegut de no sé quina biblioteca, dius, el Camacuc? Que és això que ara en diuen cultura blanca. Vos el carregueu? I fa falta temps per a la reacció. Ja anirem reaccionant. Encara tenim usos i costums que vénen de vuit anys enrere. Sempre pensem que està tot guanyat, i no. Quan creus que tot s’acaba, que deia Raimon, tot torna a començar.

—Ara omplireu el Teatre Principal, que aquests vuit anys ha estat l’escenari d’espectacles i de concerts de músics en català. Temeu que aquesta porta també es tanque?
—Sí. Crec que ara vivim de les restes de programacions. En termes del món agrícola, queden les escorrenties. La séquia anava plena i han tallat en el cap de la séquia i ara queda l’escorrentia. I la Conselleria de Cultura tornaran a ser els festers del poble, com ho han sigut durant vint-i-quatre anys, i tornarem a organitzar-nos. La cosa fa més de tres-cents anys que dura. Tampoc no s’ha de ser tan pessimista. Ens l’engolim amb creïlles, l’urna mana. I és una onada. Qui ens havia de dir que Israel seria absolutament d’extrema dreta, que Itàlia tindria un govern que tal, que França seria a punt de caure, que a Anglaterra hi hauria el que hi ha, li diuen d’una altra manera, però és el que hi ha… És mitja Europa, per no dir Europa sencera. Parlàvem al principi de Ràdio Multikulti, de tot aquell moviment de la diversitat europeu. Tot això s’ha esfumat.

—Sou a punt de fer cinquanta anys en la cançó. Sou de mirar enrere?
—Viatger. És Viatger. Mira, “Cuixart 75” [ensenya un cendrer de ceràmica], ací va començar tot. El Secretariat de l’Ensenyament de la Llengua, això que ara és Acció Cultural, va fer una sèrie de beques per a anar a Prada, a la Universitat Catalana d’Estiu. I jo hi vaig anar amb el Centre Excursionista. I allà vaig conèixer Vicent Torrent. Jo era el de Catarroja que tocava la guitarra per a Pi de la Serra i començàrem a quedar… I d’allí arrancà Al Tall i, jugant jugant, són cinquanta anys de l’“Obriu cabretes”, i la “Cançó de la llum”… És una vida.

—Si no haguéreu coincidit amb Vicent Torrent, amb aquell punt que teníeu, potser us hauríeu convertit en un cantautor rocker.
—Sí, jo a Al Tall era el rocker d’Albal, perquè abans vivia allí. Jo sóc molt híbrid. Sóc un joter rar. Al final hibrides. En la música, distingesc entre bona i dolenta. No hi ha més. I sí, no veus que a la mínima estic en els entorns digitals i tecnològics? No tinc gaire interès en el folklore.

—Distingiu molt entre música folklòrica i música tradicional.
—El folklore és una cosa del segle XIX, quan no hi havia ciències socials, i una altra cosa és això de la musicologia, de la utilització en el futur d’eixe patrimoni immaterial que és la música. A mi no m’interessa plorar, amb tot el respecte al moviment museístic. Si ens és útil a la societat per a mirar el futur, crec que és el que ens interessa. No perdre les arrels i no perdre la identitat en un món que era global i que ara no sé si continua essent-ho. No diluir-se tant que no sabem ni qui som, ni d’on venim i on anem. M’interessa molt la música tradicional per a agarrar impuls per a plantejar el futur, no per a plorar ni tenir atacs d’enyorança.

—Fareu res especial per aquests cinquanta anys?
—M’agradaria anar deixant una certa empremta. Ací, a l’ordinador, en una carpeta que anomene “caixó de sastre”, hi ha unes catorze o quinze hores d’enregistrament. Hi vaig contant anècdotes i vaig parlant. No sé què en faré. Potser li done forma de llibre. També volia recopilar alguna cosa, però són més de dues-centes cançons. He donat voltes a fer uns unplagged com feia l’MTV… No ho sé. Vaig acumulant-ho.

—Parlàveu fa un moment de Lluís Puig, que continua a l’exili.
—Ell és el culpable de tot aquest món meu. Gràcies a ell em vaig poder plantejar de reprofessionalitzar-me. Jo treballava en un estudi de gravació darrere de produccions musicals, fent molt de doblatge, però ni pensament de tornar a ser professional de la música. I va ser gràcies a Lluís i a l’entramat que capitanejava.

—Us veieu, ara?
—De tant en tant vaig allí, al poble on viu, i fem torrades de xulles, perquè ja se sap, tot el tema valencià. Un dia d’aquests hi pujaré, li portaré el disc i arreglarem el món una estoneta i xerrarem. És increïble que continue a l’exili, i ara els volen penjar terrorisme. Mare de Déu! Primer era sedició, ara terrorisme, la pròxima serà balladors de garrotin… No canvia el nazionalismo español, amb zeta, no canvia. Amb toga i sense toga. Continuarem! Fa tres-cents anys! Tenim bons escriptors, tenim bons músics, tenim bona gent.

—Aquest és el missatge del viatger?
—Sí. Ítaca continua ací. El viatge és la cosa interessant, i no l’arribada, i crec que tenim una societat ben parida. Amb gent bastant educada. Podem millorar en moltíssimes coses, però tampoc cal que ens posem tan exquisits.