Miquel Gil enllesteix el nou disc

Miquel Gil escalfa motors per presentar nou disc el 21 de març al Palau de la Música de València i el 22 de març al Centre Artesà Tradicionàrius de Barcelona. També el presentarà a Xàtiva i previsiblement a Saragossa i a Madrid, entre més.

Geometries (Temps Record, 2019) és en procés d’enregistrament i producció. Serà el cinquè disc del músic de Catarroja (Horta Sud) en què l’arrel mediterrània pren el protagonisme, una línia de treball que va engegar a Orgànic (Sonifolk, 2001) i que va continuar amb Katà (Galileo MC, 2004), Eixos (Temps Record, 2006) i Per Marcianes (Temps Record, 2011).

És un treball polièdric que mostra cares diverses. Totes les cançons segueixen una estructura clàssica però incorporen textures i sonoritats noves damunt melodies d’arrel tradicional. Entre més, hi sonaran albades de Castelló barrejades amb albades de l’Horta, una copla, una peça d’aires mallorquins, un u i un copeo de Bocairent, a alta velocitat. Fins al moment, n’ha avançat els senzills ‘Canvi de Clima‘, un fandango, i ‘Llei Horària’, que parteix d’una havanera.

El retorn que s’ha fet pregar

Fa vuit anys que Miquel Gil no publica cap disc tot sol. Explica que estava aclaparat per la dinàmica laboral que havia portat. Feia àlbums i actuacions sense parar i necessitava un descans, anar més enllà d’interpretar els discs i els repertoris d’alguns altres projectes. ‘Fins i tot va arribar un moment, fa un parell d’anys, que em vaig plantejar tancar la marca i dedicar-me a fer músiques d’encàrrec’, diu.

En aquest impàs ha treballat en projectes de tota mena: Ha participat en la banda sonora del documentari El arquitecto de Nueva York, guardonat al Festival de Canes i al Festival de Nova York. Ha fet doblatge i locució, ha cantant per a teatre i en sintonies de programes de televisió com ‘Cosins Germans‘ o ‘Bambant per casa‘, el programa d’À Punt que va conduir amb Pep Gimeno ‘Botifarra’ i que tot just prepara segona temporada amb Carles Dénia. A més, va fer quaranta anys de carrera amb l’espectacle ‘Matèria’ el 21 de novembre de 2014 a l’auditori de Torrent.

Malgrat aquesta activitat, no ha parat de crear. De fet, ha generat algunes de les idees, lletres i cançons que formen part de Geometries. Gil explica: ‘Fa un any vaig agarrar la carpeta de l’ordinador “Caixó de sastre” i em vaig trobar més de trenta idees. Vaig obligar Gusmà Gil, el meu fill, Borja Penalba i Miquel Gironés que s’ho escoltaren per ajudar-me a seleccionar. Necessitava saber què agradava i què no perquè, fins i tot, va arribar un moment en què havia com perdut el nord.’

Un disc amb poetes actuals

El disc inclou poetes que ja havia musicat algunes altres vegades, com ara Vicent Andrés Estellés, Anna Montero, Teresa Pasqual o Enric Casasses, l’autor de la reconeguda L’amor és Déu en Barca, de qui destaca la capacitat extraordinària de generar imatges potents, gairebé cinematogràfiques. A més, musicarà Imma Máñez, Begonya Pozo i Rosa Roig per primera vegada.

Aquesta selecció l’ha feta seguint el mètode de treball anàrquic que el caracteritza: No cerca res en especial. Tan sols llig i pren atenció a les sensacions que li proporcionen certes paraules i imatges suggeridores i, finalment, imagina les possibilitats musicals. No debades és un lector fervent de poesia. Moltes de les seues cançons han nascut arran de les recomanacions poètiques del bibliotecari de Catarroja, Ramón Guillem, i dels llibres que li envien els mateixos autors.

Explica que llig el diumenge al matí, en tranquil·litat: ‘Llegir poesia és una activitat molt plaent, em deixa les revolucions baixetes, al contrari que la novel·la, que me les apuja. Ho faig després d’haver desdejunat, sense pressa. Lliges, relliges, acabes penjat en la poesia i quan te n’adones ja és hora de fer el dinar.’

Alguns avançaments

El títol del treball prové de la poesia ‘Geometries domèstiques’ de Begonya Pozo, que es refereix a les cares diverses de totes les coses i ressalta que la violència només en té una.

El disc parla d’amor, desamor, llibertat i compromís. Hi destaquen les dues cançons sobre amor adult, ja publicades, amb lletra d’Enric Casasses; una poesia de Joanjo Garcia, musicada per Borja Penalba, que parla de Joan Peiró i de la seua època des de l’anarcosindicalisme. I, també, una d’Imma Máñez extreta del primer poemari en solitari Totes les meues dones, un treball que parla d’amor i de caràcter íntim i personal.

Però Gil n’ha agafat una poesia i en fa una lectura particular que lliga amb la violència del Primer d’Octubre: ‘La poesia té això, que és ampla i diversa i cadascú la veu com vol. Jo era a Catarroja davant la tele, en estat de col·lapse. Veia l’atonyinament i la vaig llegir en tota la ràbia, en tota la frustració i mala hòstia. Llegia “Terra, serem terra i ho serem tot” mentre veia tot allò. Tot encaixava, veia la gent als col·legis, fent guàrdia de nit i agafats de les mans, aguantant marea, mentre els corrien a hòsties i llegia “Les mans entrellaçades parint carícies noves de nit”.’

Sonoritat de marca 

Miquel Gil és una de les veus més inconfusibles dels Països Catalans. Els seus discs personals comparteixen una sonoritat pròpia, com es veu a les cançons ‘Línia de flotació‘, ‘L’amor és Déu en barca’, ‘Tinc una pena‘, ‘La Cileta‘ i als temes ‘Katà‘, ‘Primavera‘ i ‘Com més‘, que exploten l’essència d’un motiu musical que fa de leitmotiv dels seus discs, en xicotetes variacions.

Geometries gaudeix del multiinstrumentista d’arrel Eduard Navarro, amb el percussionista David Gadea, el guitarrista Antoni Porcar, el cantautor xativí Abraham Rivas al piano, la flauta i les veus, i el baixista Gusmà Gil dels Sva-Ters. A més, hi col·laboren els cantants Mireia Vives i Pep Gimeno ‘Botifarra’, el bateria Víctor Traves i la violinista Marta Margall.

Però al darrere de tots hi ha el productor, guitarrista i compositor Borja Penalba que, entre més, és coautor amb Lluís Llach de la banda sonora original del film Salvador, dirigit per Manuel Huerga.

No és la primera vegada que Penalba produeix Gil. Ho va fer al disc Eixos i a les versions de ‘I si canto trist’ i ‘La casa que vull’ de Lluís Llach, ‘El drapaire’ de Serrat i en algunes seqüències del film 3D Flames.

Explica que treballar amb Gil és una gran responsabilitat perquè és una veu carismàtica que es reconeix de seguida: ‘Fer i produir cançons amb aquesta mena de veus demana anar amb cura per no cansar l’oient i causar-li esgotament. Has de variar molt els recursos, fer que passen coses, canviar i distribuir intensitats, dinàmiques, timbres i ornaments.’

Apunta que els arranjaments tenen una homogeneïtat estilística de resultes de la pròpia veu del cantant i dels instruments utilitats. Però que alhora proporcionen un món diferent per a cada cançó i hi inclouen tocs irreverents que sorprendran.

Compartint l’arrel

Miquel Gil és un músic avesat a l’experimentació, a la divulgació de la música d’arrel i a generar aliances entre músics i estils d’ençà que va començar. Declara que s’ha criat tocant Creedence i recriat cantant jotes, que sempre ha estat un músic obert a més mons.

Entre més, ha publicat el directe En concert (Galileo MC, 2006) amb Savina Yannatou, Primavera en Salonico i l’Orquestra Àrab de Barcelona, i també els discs Terregada i Lo riu. Cal dir, tanmateix, que va començar amb Buscando tu olor (Seminola, 1997) i va continuar amb projectes experimentals com Terminal Sud, en què lligava les arrels valencianes amb el pop.

Hem fet una selecció d’algunes col·laboracions que reflecteixen el seu tarannà obert i inquiet. Hi ha cançons de Pepet i Marieta, Projecte Mut, La Cobla la Flama de Farners, Marina Rossell o Seguridad Social:

Explorant els límits de la tradició

Però si hi ha un fet que defineix el cofundador dels mítics Al Tall és que participa en projectes arriscats, eclèctics i sorprenents, acostant-hi l’arrel i posant sobre la taula el valor de la tradició.

Sempre ha estat obert a investigar les possibilitats del seu cant mediterrani. Compositors diversos l’han fet servir per a transformar-lo en una cosa nova. La seua veu ha sonat a composicions electroacústiques, interpretacions i molt més.

Una de les col·laboracions menys conegudes i demostratives va ser amb el catedràtic de composició Marc Garcia, de Castelló de Rugat (Vall d’Albaida), aleshores estudiant de l’Esmuc. Plegats van fer un treball de música contemporània on què la improvisació prenia el protagonisme a partir d’unes pautes musicals puntuals. La veu i un vibràfon s’entrellaçaven, cercaven noves sonoritats.

Amb l’anglès Marc Almond i el grec Spyros Kaniaris, que hi aportava el toc mediterrani, també va anar molt més enllà de la lògica musical estàndard, ara a partir de sons electrònics. Amb els reconeguts Amores Grup de Percussió va fer un dels papers protagonistes de l’opereta El Mal Vino l’any 2014. I va cantar a l’espectacle ‘De l’udolar i altres músiques’, del prestigiós compositor, musicòleg i campaner valldalbaidí Llorenç Barber.

A més de tot això, s’ha acostat al jazz amb discs com Miquel Gil & Manel Camp Trio amb David Pastor. Va participar en la producció ‘Llull, vetllades literàries’ amb l’actor Pere Arquillué. Ha participat en el projecte Xiromita Trad Project del dolçaina d’Obrint Pas, Miquel Gironés, i en espectacles com ‘En picassent, senyores‘, ‘Reviscola Tio canya‘ de la falla Arrancapins, ‘Cante al plaer de viure’ del Taller de Músics de Barcelona, ‘Notícia del Regne de Mallorques‘ d’Alba Guerrero, el grup flamenc Salpicao o l’exitós ‘Nus’, que recorre el país amb Pep Gimeno ‘Botifarra’.

Miquel Gil és un artista polifacètic i polièdric. Conclou: ‘Veus uns camins i altres i vas per tots. M’agrada aquest món del “saltimbanquiseme”. Eixos moments d’estrès, tenir eixa sensació addictiva i gratificant que està molt bé. Aquí és on estic còmode, eixe és el territori que m’agrada, el d’anar buscant complicitats. La música és això, eixe és exactament el seu territori, el de la llibertat.’