15.04.2022 - 21:30
Miquel Gelabert (Felanitx, 1954) és actor amb una llarga trajectòria. Recentment, ha protagonitzat la sèrie Pep, produïda per IB3 Televisió, en què interpretava en Josep, un senyor malalt d’Alzheimer. Ha estat la sèrie més vista d’IB3 d’aquests darrers deu anys, amb més de 400.000 espectadors. Però entre els seus èxits també hi trobam papers destacats, com ara el de Jaume Estelrich a Ventdelplà. L’artista ha combinat teatre, cinema i televisió durant la seva carrera. Ens citam a Portocolom, el seu municipi natal, en una època en què el turisme encara no l’ha envaït i això, segons que diu, li permet de gaudir del seu poble. Parlam de l’èxit amb Pep, però també de com ha viscut la seva carrera i de qui és Miquel Gelabert fora dels escenaris.
—Com ha estat filmar la sèrie Pep durant les tres temporades?
—El fet de ser en un poble (Montuïri), integrar-t’hi, que la majoria de figurants siguin veïns, veure la implicació de tothom… està molt bé. És cert que l’equip de feina era molt reduït i que, a vegades, les localitzacions eren un impediment per a poder fer bona feina. Això es va notar, sobretot, en la primera temporada. En la segona, va venir la covid i alguns col·laboradors que no van poder repetir. Les seqüències es feien llargues, ens vàrem haver d’aturar una setmana perquè una actriu es va posar malalta… Tot això ho fa molt més difícil, si bé són deficiències estructurals que s’han d’assumir. A la tercera temporada, vam poder acabar bé la sèrie. Ja n’havíem après una mica més i era el final. I amb els actors la química va ser bona. A na Llum Barrera no la coneixia, però a en Toni Gomila, per exemple, sí. I està bé anar trobant gent així i entendre’t, veus que tot d’una et dóna per fer bé la feina.
—Núria Hosta, que també participa en la sèrie com vós, interpretant una malalta d’Alzheimer, diu que el que primer va pensar quan li van oferir el paper va ser que no. Perquè hi ha una fina línia entre fer caricatura i la realitat. Què és la primera cosa que vàreu pensar vós?
—D’entrada, això tan sols és una feina. Però quan t’expliquen que el paper que has d’interpretar és sobre un malalt d’Alzheimer, et preguntes com es tracta i què s’haurà de fer. Tot d’una vaig veure que l’inspirador de la sèrie, David Nadal, té el seu pare malalt i vaig entendre que la història s’adaptaria amb sensibilitat. És a dir, no seria una comèdia sobre un personatge que té Alzheimer i diu dois. No agaf totes les feines. Sigui perquè no paguen bé o perquè no m’agrada la història. Puc fer de dolent, un fill de puta, perquè és part de la meva feina. Però les implicacions són diferents. Per exemple, si em dónes un guió amb una història que és molt guapa i de la qual m’agradaria veure la pel·lícula o ser-ne l’escriptor, em motiva més. Si no m’agrada la història, no entenc on és la gràcia, és absurda o xafardera, no la faig i punt.
—Com vàreu afrontar aquest paper? El vostre personatge parla molt amb la mirada.
—Abans de començar a filmar, em varen assessorar uns experts. També vaig usar la meva experiència amb relacions amb algú que he conegut que pateix la malaltia: he vist què feien, com es movien, com miraven… I la mirada era quelcom molt important, perquè defineix si ara hi és o ara no hi és, el personatge. I com ho faig? La veritat és que no ho sé. La mirada és l’arma més ràpida i precisa, va d’un lloc a un altre segons els interessos, però potser a un malalt d’Alzheimer li anirà d’un lloc a un altre sense motiu. Pot estar molt emprenyat perquè li acabes de fer una putada i, en un moment donat, veure que passa un camell, canviar totalment de registre i oblidar-se de què ha passat fa tres minuts. La clau era entendre tot això, aquesta mena de rol, què havia d’explicar.
—Ho heu aconseguit molt bé, almanco, els espectadors així ho creuen.
—Tres o quatre mesos abans vaig tenir unes complicacions de salut. M’havien de fer una operació i vaig tenir un esglai. Sis mesos de proves, esperant que l’hospital em digués els resultats, em vaig menjar molt el cap. La primera visita a l’especialista em va acollonar. Tot es va allargar. En la segona prova que em varen fer, ja varen observar que no tenia allò que es pensaven en un principi. Per què t’ho explic? Entre tot això, el metge de capçalera em va receptar unes pastilles per a dormir… En prendre-les, un dia, de cop i volta, vaig perdre la consciència: no sabia on era. En aquells moments havia d’anar a gravar una pel·lícula a Madrid i no sabia què fer. Deia que no podia, que necessitava un cuidador, perquè si no cercaria una finestra i m’hi tiraria. Per sort, la meva germana em va dir que o m’havien donat una dosi inadequada o s’havien equivocat amb la medicació. I a partir d’aquí ja es va arreglar. Uns amics em deien que no anés a Madrid, que descansés; uns altres, que sí, que hi ha havia d’anar. Vaig decidir que partiria. I d’estar a sota mínims, acollonat, vaig passar a no estar tan malament. Em va anar de puta mare anar-hi i afrontar-me al meu fantasma de la seguretat circumstancial.
—Voleu dir que us va donar bagatge per a fer el paper, aquesta experiència?
—Tot el procés de saber qui ets o no saber qui ets, de tenir capacitat pròpia o no tenir-ne, em va servir molt com a bagatge íntim. Vaig suar, vaig patir i no vaig plorar gaire, però realment eren llàgrimes tot el que em queia: aquella por, aquella incertesa… Algunes persones que tenen Alzheimer poden saber que estan bé, però que en un futur tendran un deteriorament. I vaig passar pel mateix, d’alguna manera: tenir un problema al cervell i no saber on ets. Quan vaig mirar el guió, ja sabia quines emocions havia d’anar a cercar.
—I també us va fer veure les coses d’una altra manera?
—A vegades les persones som fortes i no acceptam tot el que ens debilita, però quan hi ha una cosa que et debilita i et fa tan fràgil… Ser capaç en un moment determinat de seure amb la teva fragilitat, entendre-la i acceptar-la, també et fa mirar les coses d’una altra manera. Per exemple, adreçar-te a algú pròxim i dir-li: “No t’havia dit mai que t’estim, però ara t’ho dic, tenc aquesta necessitat.”
—Sempre us toca fer papers un poc malhumorats?
—Això del mal humor ho dec fer molt bé. Va haver-hi una època que tan sols feia guàrdies civils o policies. M’han donat bones persones i fills de puta, però tant uns com altres poden ser interpretats com a comèdia o com a tragèdia. Per exemple, a Ventdelplà feia d’un personatge que era bona persona, però tenia un mal humor… i quan la gent veia com m’emprenyava i flastomava, es pixaven de riure. El meu germà m’ho deia: “Ets com l’Agustín González català.” També és evident que tenc un veu molt espessa i això marca molt.
— La sèrie Pep ha tengut molt de ressò, també fora de les Illes. Per exemple, ha rebut el premi a millor programa autonòmic de 2020 Pello Sarasola. Aquest distintiu representa un bot qualitatiu respecte de les produccions d’ací?
—Noem dedic als premis, però entenc que quan se’n dóna un és perquè teòricament hi ha un bot qualitatiu. Com quan en el futbol ets un equip de tercera i en un moment determinat guanyes el Madrid o el Barça. Evidentment, si hi ha un premi, cadascú li dóna la importància que li vulgui donar, però no deixa de ser una distinció. A més, és la sèrie que més s’ha vist des que IB3 fa sèries i això és un valor afegit.
—És difícil fer d’actor a Mallorca?
—Abans no hi havia gairebé res. Quan tenia vint anys me’n vaig haver d’anar a Barcelona i muntar la meva indústria allà. Aquí no tenia res. Quan vaig tornar per fer la mili, sortíem cada dia al diari perquè fèiem Teresetes, no hi havia res més. I els partits polítics ens contactaven perquè féssim una actuació, assegurar-se que hi vendria gent i fer servir els nostres equips de veu… Necessitaven els còmics i els artistes!
—I com ho veieu, ara?
—Es fan produccions respecte de sèries i teatre que mereixen tot el crèdit del món. La veritat és que hi ha una gran quantitat de gent, al món en general, que saben fer de tot. Si et dediques a veure espectacles, en pots veure molts de dolents, però els bons no te’ls pots acabar: has de ser milionari per a veure-ho tot. I hi ha molta gent jove que ha tengut formació en cant, en teatre, en cultura… No tenc aquest nivell. I els mitjans que tenen són extraordinaris. Jo anava amb unes espardenyes, alicates i muntàvem i ho desmuntàvem tot.
—És important que s’amplifiqui la reciprocitat entre IB3, TV3 i À Punt o, fins i tot, la col·laboració per a engegar produccions o ficcions conjuntes, com és el cas de la sèrie Després de tu?
—T’ho explicaré amb una comparació. Fa quaranta anys que visc al que seria una comuna. Tots érem hippies. M’agrada dir-n’hi una comunitat de producció. Vivíem junts, fèiem tots la mateixa feina, el mateix ofici, érem amics, fèiem teatre, anàvem de ronda… Ho fèiem tot nosaltres. I m’he acostumat a compartir d’una manera que una altra gent no ho fa: si tenc un bé que, per exemple, és una vista, no necessit que aquesta sigui meva. Si tenc un Goya o un Picasso a l’habitació, m’encanta, però m’és igual que sigui real o una reproducció: m’agrada la meva habitació. No necessit tenir el Guernica per sentir-me bé. Per tant, que hi hagi IB3… Com si fos Ràdio Artà. Si vull tenir el meu corral net d’herbes, no necessit tenir totes les eines. Si un amic les té, me les deixarà. Aquesta capacitat que tenen els petits per ajudar-se és el que hem de fer. No som veïns? No defensam el mateix? No ens hem de veure? Ho hem de fer, l’entorn de la gent ho ha de veure. Ha de saber que ha de col·laborar. Els mallorquins som fenicis. Els catalans són fenicis. Hem de fer les coses que ens beneficiïn l’un a l’altre i que tothom en tregui profit. Els favors de companyonia fan tribu. Hem de compartir les coses que tenim.
—Parlem una mica de la vostra carrera… Quin ha estat el paper més dur a què us heu hagut d’afrontar?
—No sé si sabria definir-ho. No tenc la sensació d’entendre la dificultat o la duresa i adjudicar-la a un paper. Una altra cosa és com de bé o malament els hagi resolt. Me n’he preocupat, m’ho he estudiat, he tractat de tenir les coses clares. Ara, si he de dir quelcom, record una actuació en què havia de sortir amb una guitarra i cantar. Allò em va obsessionar! Jo tenc tessitura, enton… però em perd amb els compassos. I ells volien que ho fes. Sí que puc dir que tenc dividits els personatges que faig en dos tipus: amb els quals aniria a prendre una copa i amb els quals no, que són autèntics idiotes i no hi hauria res a parlar.
—En podeu posar algun exemple?
—Amb una gran majoria me n’hi aniria. [Rumia.] Però per exemple, en Ferragut, de Llàgrima de Sang era una persona pagada de si mateixa. Tenia la sensació que era una persona d’èxit. El sabia fer, el defensava, però el tipus de petulància que tenia… no me n’aniria a fer una copa amb ell. Perquè és un encorbatat. I, dins el meu imaginari, sempre dic que val més anar en bata que en corbata. Perquè la corbata la trob d’una petulància… els mafiosos són els que van en corbata. Que al congrés dels diputats hi hagin d’anar tots vestits… Sempre que pint corbates a un personatge és perquè és un imbècil.
—I amb quin paper o quina època de la vostra vida heu passat més de gust?
—Per exemple, a vint anys, fent l’Arlequí o el Pantalone, m’ho vaig passar molt bé. També fent La vida és somni o La presa, una comèdia a Barcelona. He fet obres amb les quals m’ho he pogut passar molt bé. Algunes de les quals en diferents idiomes. També m’he pogut passejar molt: he anat als Estats Units, a Sud-amèrica… L’experiència teatral de fer una obra no té res a veure amb una pel·lícula o una sèrie. La felicitat, per mi, ha estat fer un espectacle bo amb una companyia de gent bona, amb qui te n’aniries a sopar després de la funció, i anar viatjant. Per exemple, anava a Berlín i sabia que a les 20.00 havia d’estar en condicions de sortir a escena, però tenia tot el dia per a mi. Per a veure món. Per a llegir. O per a poder-me tancar a l’hotel i passar-me el matí pintant. I era feliç!
—Trobau a faltar fer sèries com Ventdelplà?
—És una època passada, però la comoditat, la tranquil·litat amb què vaig poder fer feina, la idoneïtat del paper… és desitjable. Desitjaria tenir una temporada cada cinc anys d’una sèrie en què pots fer feina bé. A més, em permetia de fer teatre i anar de ronda amb certa comoditat.
—Va ser un punt d’inflexió, fer aquesta sèrie?
—Sempre he tengut feina. Però Ventdelplà sí que em va fer canviar, va ser com si m’hagués fet gran en la part audiovisual. No és que m’hagués canviat molt en les feines, perquè jo a vegades faig coses petites i a vegades he fet protagonistes. No sempre vull ser el protagonista. A vegades, fer un paper curt, però que entra a escena i la desperta, en canvia la dinàmica, és molt gratificant.
—Veig que si heu de triar entre cinema, televisió o teatre us decantau pel teatre.
—Sí. Tenir el teatre ple cada dia, bravos cada dia… Passes molt de gust de fer les funcions. Pots fer una seqüència de vídeo, de sèrie o de cinema i passar a la història, però ha estat mitja hora. No la podràs tornar a gaudir. Però si la fas cada dia, sí. I cada dia fer una obra, veure entre la gent que pots tallar l’aire de la tensió que té aquella escena… És indescriptible.
—Quins són els vostres projectes futurs?
—De moment, de feina no en tenc cap. He de fer alguna col·laboració d’un dia o dos, però no tenc res. Estic jubilat i no estic aturat. Tenc un taller aquí i un a Barcelona. Estic entretingut i, personalment, ja em va bé estar tranquil amb les meves dèries. Ara em demanen que faci una exposició de pintura, no ho he fet mai. I m’atabala. No m’hi obliguis! Si demà faig un arròs, el faré, però no m’obliguis a fer-lo. El vull gaudir. És cert que si em diguessin de fer una producció d’uns quants mesos i sortir a gravar, estaria encantat de la vida. Mentre tengui salut, cap problema.
—Què fa en Miquel Gelabert fora dels escenaris?
—Tenc aquests dos tallers, a Portocolom i a Barcelona, i per mi són una extensió del meu cervell: és com si me l’agafassin i el clavassin a una paret. Són les meves pors, les meves dèries, les meves alegries. És tot el que tenc dins el cap. I he après a fer coses amb la pràctica, jugant. Sempre he jugat fent la meva feina, perquè actuar és jugar. Vaig venir en aquest món per jugar, i mentre pugui fer-ho, seré feliç. Faig, m’equivoc, però algun dia surt una cosa molt collonuda: aquesta és la llibertat de poder fer el que vulguis. A més, no tenc formació, ni de teatre: vaig anar a estudiar i ho vaig deixar. Sempre m’he dedicat a jugar i anar-la cagant. Mentre ho pugui fer i la salut em respecti, estaré bé. Són les set del matí i m’aixec amb ganes de fer coses. Això és una mina, l’elixir de la joventut.
—Preferiu viure a Portocolom o a Barcelona?
—És diferent. A Barcelona, a Tiana, visc en una masia. Som un col·lectiu, és ca la meva companya, però tenc el meu taller a cinc minuts. Ara faig un mes aquí i un mes allà. M’encanta, és una manera de canviar de dinàmiques. El meu temps és molt sagrat, sí, però també ho és poder-lo oferir i compartir.
