Miquel Francés: “À Punt ha de tenir un pressupost suficient, però hem de buscar diners per a fer més coses”

El professor de la Universitat de València Miquel Francés aterra aquests dies en el nou càrrec de president del Consell Rector de la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació. Les Corts el van nomenar en el darrer minut del darrer ple de la legislatura per a substituir Mar Iglesias, que era en funcions de presidenta d’ençà de la dimissió d’Enrique Soriano.

Francés, que té experiència tant teòrica com pràctica en transmèdia i nous formats televisius, té davant desafiaments tan importants com la consolidació dels mitjans públics, l’estabilització de la plantilla i aconseguir la capacitat de fer produccions que connecten amb la ciutadania.

Fem aquesta entrevista a la vuitena plana de l’emblemàtic edifici d’À Punt a Burjassot. El despatx és net i a la taula no hi té cap paper. Francès s’allarga en les respostes. Tota l’experiència que té acumulada tant a les aules com a la secretaria general d’ATEI, l’Associació de les Televisions Culturals Iberoamericanes, la posarà, diu, al servei dels mitjans públics valencians.

Uns dies després d’haver fet l’entrevista, es va fer pública la dimissió de la cap d’informatius d’À Punt Mèdia, Raquel Pérez Ejerique. VilaWeb va enviar al senyor Francés unes preguntes sobre la qüestió i les va respondre amb una sola declaració: “La decisió de la directora d’informatius de deixar el càrrec és de caràcter personal. Ella mateixa ha explicat que se’n va molt satisfeta d’haver assolit els objectius que s’havia marcat, com ara l’especialització de la redacció. Des de la presidència agraïm el seu treball dels últims anys per a situar els informatius d’À Punt com a referent. Les persones que tenim llocs de responsabilitat sabem que hi ha un començament i un final i que À Punt és un projecte col·lectiu que està per damunt de les persones que ocupem eventualment un determinat càrrec de direcció.”

—Com ha estat l’aterratge?
—Tota la vida he tingut una activitat prou accelerada amb moltes coses alhora i no em ve de nou. És un dia més. No sé treballar d’una altra manera. Sempre he tingut diversos fronts en gestió i en docència i en investigació, i des del 2016 he estat treballant en les televisions educatives iberoamericanes, de les quals sóc secretari general.

—La primera andanada que heu rebut va ser l’amenaça directa de Vox als treballadors de la casa dient-los que la tancaran. Com protegiu els treballadors? Demanareu empara a les Corts, per exemple?
—Vam fer un comunicat intern sense nomenar els inquisidors. El millor antídot és no nomenar-los, no tenir-los en compte. Això sí, dir el genèric, el que passa, sense un subjecte que tots imaginem quin és. Entrar en això és fer més forat i no ens duria enlloc. Eixe dia mateix, vam fer un comunicat intern a tots els treballadors, sense al·lusions. Vaig parlar amb el comitè d’empresa i ni tan sols vaig nomenar Vox. No cal donar-los més publicitat. Justament la seua estratègia és eixa, fer escamot de qualsevol cosa. En veurem més i més grosses.

—Quines són les tres primeres actuacions que fareu com a president?
—No podem parlar de tres o de quatre. Hem de pensar que la casa va patir la fosa a negre en el pitjor moment, perquè és quan hi havia l’evolució de la tecnologia, quan la multidifusió va donar pas al multicanal. Quan vam eixir de la fosa negra i agra, això ja havia ocorregut i la represa era difícil. Les audiències ja eren unes altres i la ciutadania també. No era fàcil, la segona encesa. Ara som en un moment en què veiem la llum al final del túnel. Som en l’any en què estabilitzarem la plantilla. Això és molt important, perquè sense il·lusió, sense creure en el concepte, en els continguts, l’empresa no funciona.

—Ja hi ha una data per a fer les oposicions que es van convocar fa mesos?
—Es faran al llarg de tot l’any, per fases. Enguany és quan hauríem d’avançar molt. Amb una relació de llocs de treball més moderna, amb un flux de treball que s’adapte més als temps actuals, a les formes de produir. Cada dia, les innovacions són tecnològiques, però també en els continguts, i això influeix en els fluxos de treball. Ens hi hem d’adaptar de manera continuada. Si els serveis públics no ho fan bé, podem tenir mals auguris. Esperem que no.

—Quant als continguts, què teniu pensat?
—Els continguts han de ser al centre. Hem de fer continguts amb una empatia social important. Pense que som en el bon camí. Fa dues setmanes que vam presentar la segona temporada de Després de tu i veiem els índexs d’audiència que té. Aquesta és la línia. La ficció de proximitat, ben construïda. Els continguts de qualitat ens han de dur a objectius prioritaris i això és important quan tenim un sector audiovisual potent, però molt dispers, amb una esclerosi excessiva. Hem d’enfortir la producció independent que hi ha ací. Abans del tancament, la producció aliena ens ofegava, era la premonició de la mort que li va venir al canal.

—La plantilla inicial d’À Punt era pensada per a uns mitjans digitals, però s’ha anat modificant amb el pas del temps. No funcionava?
—Acabe d’aterrar, no tinc informació en detall, però sí que puc comentar-te que la relació de llocs de treball (RLT) d’ahir, de despús-ahir, del passat, les RLT en general, de qualsevol mitjà, i podríem parlar de Televisió Espanyola, on hi ha un abisme significatiu, no és estàtica. Hem de tenir les habilitats i les estratègies perquè, davant les innovacions, les RLT no es queden sempre igual. Hem d’anar acoblant-la a poc a poc, en la mesura que ens interessa. Per tant, crec que ens ve un període, en aquesta dècada, en què el diàleg permanent amb molts dels agents interns de la casa és més obligatori que mai si volem enfortir la musculatura d’aquest mitjà de comunicació públic. A voltes em pregunten quin és el model. El model l’anem reconstruint tots. No et diré ETB, TV3, Canal Sur o l’asturiana…

—Aquesta evolució permanent no és incompatible amb l’estabilització de la plantilla?
—Nosaltres no podem defugir la realitat. La realitat és eixa i ens toca fer eixa faena. Com acabarem eixint d’ací… Hi ha unes conjuntures polítiques també pendents. El 28 de maig tenim una contesa electoral. Som un servei públic i n’hem de garantir la continuïtat. Queda clar que ara ens hem de preocupar molt. Hi ha hagut moments dolços, de relaxació, però ara parlem de postdigitalització i postglobalització. En la globalització ens hem adonat que hem fet coses malament. A partir de la pandèmia hem vist que no funciona si no territorialitzem, si no fem coses a escala glocal, comptant amb el món, però partint del territori i aplegant un món multicultural. Pareixia que la multiculturalitat havia desaparegut. Som en la represa d’aquesta fase en la qual ens trobem. Per tant, els anys dels 2030 són força important perquè ens hem de ressituar en l’escala global.

—Us agraden els informatius d’À Punt?
—Estan bé.

—De quina manera treballareu per a aïllar-los de la brega política?
—El calidoscopi, l’has de traure. Si no, no ho faríem bé. Passa que has de ser a la barrera, símil taurí, encara que no ho sóc. Però ho hem de fer. Hem de donar veu a les parts en la proporció que ens marca la regulació i hem de ser professionals periodísticament parlant. Això implica una sèrie d’estratègies d’independència. Som un servei públic. Hem de vetllar per això.

—Esteu satisfet de les audiències de la televisió i de la ràdio?
—Són un punt de partida.

—Teniu una estratègia per a fer-les créixer?
—Les estratègies les hem de fer dia a dia. I sí, indubtablement, hi són. Per exemple, hem presentat la segona temporada de Després de tu i més coses que preparem. Hem de buscar coproduccions que ara es van cuinant.

—En teniu més, de projectes en marxa amb IB3 i TV3?
—Sí, sí. I amb altres televisions públiques. L’espanyola o la que siga. Aquesta estratègia permet de fer grans formats a un cost molt més assequible.

—És suficient, el pressupost d’À Punt? Quin seria el vostre ideal?
—No ho sé, els pressuposts sempre són molt ajustats. Hem de tenir en compte que són una sèrie de serrells que hi ha pendents que s’han d’acabar d’encaixar, perquè hi pot haver entrades per uns llocs o uns altres, per unes qüestions del passat que s’han de resoldre i ens podrien donar alguna motxilla. Però independentment d’això, hem de mirar les noves formes de finançament, i això no és vendre’ns al primer que arriba, sinó buscar aquestes ajudes externes. La coproducció fa que baixen molt els preus de les coses. Nosaltres no podíem fer una producció com Després de tu si no haguérem anat a altres grups. Podem fer-ho amb altres televisions d’on siga. Amb Televisió Espanyola a la Ciutat de la Llum posant molta gent d’ací hi ha projectes interessants en marxa que espere que prosperen. O la televisió italiana, on siga. Nosaltres tenim contactes amb la Mediterrània. Pensem que eixes són línies afegides, i que això no ens solucionarà la papereta fonamental. Hem de tenir un pressupost ordinari suficient. Però hem de buscar diners per a poder fer una sèrie de coses. Miraríem possibles iniciatives institucionals d’altres àmbits de l’administració pública per a tenir una caixa de ressonància, fundacions…

—El fet que institucions paguen produccions es nota després en la graella. L’exemple és la col·laboració d’À Punt amb la Secretaria de Turisme, que ha omplert la pantalla de programes de rutes, passejades i descobertes…
—Tot depèn del disseny del format. Si fas un format amb qualitat, amb disseny, amb impacte, que té feedback, que té ganxo, que té connexió, has de generar eixa empatia social en el perceptor. I això és el que hem de fer. No podem fer formats que són adaptacions de l’anglès famós, de les rutes, i sempre fer el mateix. Hem de fer altres coses que vinculen, que siguen transmèdia, i que tinguen eixe retorn per a un públic que ho mira per ací i per allà. Hem de refer formats cada dia. Hem de ser creatius. I ens fa falta gent. En l’apartat de la creativitat i de la innovació permanent en continguts.

—Sembla que parlem només de televisió, però no és el cas. Acabeu de posar damunt la taula la paraula transmèdia.
—Sí. Parlem de transmèdia. Som en el transmèdia i això implica tenir producció multiplataforma. Vam començar amb aquestes paraules, que eren tèbies, que eren la transició a formats. Jo, com a responsable d’un màster de producció i de desenvolupament de formats, de final dels noranta ençà he anat adaptant-lo. Ja fa uns deu anys que tots els projectes finals del màster han de ser transmèdia. Ací veus que tal productora o tal altra no fa projectes transmèdia… Una cosa és la innovació, el disseny, el desenvolupament de projectes. Una altra cosa és el que es ven i les productores. I la producció independent necessita eixe reciclatge permanent i els projectes han de ser poderosos. Jo faig un guió, i potser, acabats, en pots tenir quatre o cinc, perquè això implicarà un web, un pòdcast, programes de televisió, i una cosa per a TikTok, potser…

—El projecte d’Empar Marco ja es basava en un sistema transmèdia.
—Sí, però tot ha evolucionat. Allò era molta teoria, però és que ara ja hem aterrat. Una cosa és la teoria que jo done a classe i als llibres, però ara, quan entres realment en el transmèdia i ets en la immersió d’aquesta postdigitalització, és quan realment te n’adones. Ara som en un moment d’inici. Hi havia un disseny inicial.

—El considereu caducat, aquell model? És aprofitable? És una continuació, ara?
—Caducar, mai caduquen, les coses, si volem construir el futur fent foc nou, no anem endavant. A cada passa que fem, hem de mirar el que s’ha fet fins ara i per què. Si hi ha coses que són interessants i aprofitables, mirar quines són, detectar-les i tenir-les en compte. Aquelles coses que han funcionat han de continuar. Sempre que prenem qualsevol mesura ha de ser en aquest sentit.

—Heu dit que voleu que À Punt siga una empresa sostenible. Com ho fareu, més enllà de l’etiqueta?
—La sostenibilitat té a veure amb diversos àmbits. Moltes multinacionals s’apunten a això verd, a la sostenibilitat, però de forment, ni un gra, no? Hem de ser seriosos. La sostenibilitat implica molts factors, no només l’ambiental, que també. La nostra factura energètica és gran i si l’abaixàrem tindríem molts diners l’any, algun milió, fins i tot, que podríem dedicar a coses que ens fan falta. A què, als continguts. Aquest polígon on som té molts metres quadrats i hem de buscar com posar-hi energies renovables. Hem de mirar totes les possibilitats, convocatòries, nacionals, estrangeres, europees… Però no és això i prou. La sostenibilitat és això que dèiem abans. Eixes plantilles que tinguen una estabilitat en continuïtat i amb una relació de llocs de treball que haurem d’anar ajustant. Això és fer-ho sostenible. Si fem un castell de cartes fluix, eixe castell que amb una bufada o alenant el tombes, anem pel mal camí. La sostenibilitat és donar continuïtat a un sistema públic que té capacitat d’adaptar-se al dia a dia a les innovacions. Les empreses públiques que no canvien l’organigrama acaben essent caduques.

—Compromís ha presentat una proposta perquè es faça un segon canal de ràdio per a promocionar la música en català feta ací. Té sentit ara, és sostenible, un nou canal per ones, amb l’efervescència del pòdcast?
—Sempre som en una transició. Des del forcat romà o de l’època iber a avui som en transformació permanent. Als treballadors els ho deia, ara ve la intel·ligència artificial o afegida i diem, què, ChatGPT? És roín? No podem fer com els anglesos, que cremaven els telers perquè els llevaven els llocs de treball. El ludisme. Sempre hi ha hagut moviments ludistes davant una innovació. Hem de situar-nos per damunt d’això. Aquesta proposta és damunt la taula, però hem d’acabar de mirar-la. És possible fer un canal d’àudio, avui, que siga ràdio per a agarrar una freqüència? No sé si els joves estan pendents de la sintonia de l’FM, o si és millor treballar amb les xarxes i fer un canal que siga per internet, perquè realment tots els nostres joves, fills, néts, són en una altra dimensió quant al consum de les indústries creatives, fins i tot en el llibre. Però ni el llibre ha mort, ni la televisió ha mort. Ni la ràdio. I la ràdio, per a mi, és la font d’informació per excel·lència. Per a mi, la ràdio és important. Els joves ho consumeixen més disruptivament? Sí. Però hem de treballar això. La idea és correcta. A veure quina forma pren al final. La iniciativa és possible perquè fer un canal en aquest sentit ha de ser disruptiu, tant sí com no. I no és tan complicat, atenent les tecnologies que tenim. Hem de mirar de quina manera el fem i que realment tinga un retorn i una empatia en un segment social important. Eixe és un repte que tenim. Ho hem estudiat i sí que hi ha interès.

—Hi ha una reivindicació històrica que és la reciprocitat, i hi ha la creença que a À Punt no li interessa la reciprocitat perquè té por de perdre audiència.
—Avui en dia la reciprocitat ja la tenim amb internet. Això és un poc tornar a l’analògic. Una altra qüestió, i en això hi ha una mar de fons sempre més política que nosaltres, si som un organisme independent, hem d’estar per damunt d’aquestes coses. Hem de fer una proposta de qualitat i de proximitat. Que es multidifonga, com saps, es pot veure de moltes maneres. Que hi haja un repetidor, no diré que és desfasat. Pense que és una cosa que ni ens lleva ni ens posa, que és important i que en algun moment s’haurà de resoldre, però que se’ns escapa. Va més enllà de les nostres competències… No em vull llevar l’espart de l’ala. Dependrà en eixe cas de les autonomies germanes culturalment i lingüísticament amb onomàstiques diferents i amb registres diferents. Sempre he sigut policentrista. En la varietat hi ha la riquesa. Aquell monolingüisme, monocentrisme, de dir, el registre és el de Granollers, o el d’Alcoi, no em val, hem de tenir conductors i conductores que parlen un valencià diferent, no?

—I correcte, no?
—Que el parlen bé.

—Que òbriguen vocals i que sonoritzen.
—Sí, sí, per descomptat, però que el parlen bé perquè les diferents zones s’identifiquen. Sempre ho he pensat. Des dels anys setanta, quan érem a l’ICE i fèiem cursos de valencià. Crec que hem de fer empatia amb les normalitzacions lingüístiques, culturals. Hem d’identificar-nos amb eixe públic al qual ens adrecem.

—Sou partidari de canviar la llei d’À Punt?
—D’alguna manera ja ho intentem. A partir del 28 de maig en parlarem. Canvis en profunditat, pense que no. Però aquelles coses que no han acabat de funcionar per eixa duplicitat no tenen cap sentit. Tenim unes idees generals, però arribat el moment que es puga fer, quan toque eixa llei d’acompanyament, a final d’any, és quan es plantejarà. Més enllà de la conjuntura política del moment, sí que és previst. Ho hem d’abordar, però no vull dir que canviarem les coses de la nit al dia… Els punts negres són marcats.

—Esmenteu la duplicitat. Com són les relacions amb la tercera planta, amb el director general?
—Del dia a dia.

—La vostra filosofia i la d’Alfred Costa són coincidents?
—Sí, sí. Coincidim. Cada dia parlem. Abans de les nou jo era baix parlant amb Alfred. Quan vam acabar el consell vam baixar xerrant, etc., no pot ser d’una altra manera. La presidència i la direcció del canal han de tenir una comunicació estreta i permanent. I si hi ha disfuncions… Jo de moment no en tinc cap. I espere que no n’hi haja. Alfred Costa és una persona empàtica. Activa i hiperactiva, i jo també. El que no li ve al cap a ell em ve a mi. Una altra cosa és que acabem d’endreçar. És un moment difícil. T’ho he de dir. És un moment complicat i difícil perquè allò que es va quedar per fer durant els anys del tancament… Estem amb les oposicions, amb l’RLT, en el pitjor de la postglobalització, amb el transmèdia…

—La postdigitalització, aplicada a À Punt, què seria?
—El postdigital és la situació en què entrem ara. No vindrà fins que la informàtica quàntica acabe prenent el control. La informàtica quàntica està inventada, però s’ha de regular. Quan parlem de postdigitalització parlem d’automatització de moltes tasques i això no és així realment. Sabem que en fan falta moltes, de tasques. Encara ens falta més gent. Les relacions de llocs de treball s’hauran d’adaptar permanentment. Cada vegada hem d’intentar que des de la cosa pública, des de les indústries creatives, els perfils professionals siguen els creatius, els de definir els formats, els continguts, del demà i de l’avui.