Miquel del Roig: “Abans podies cantar sobre el rei, però ara pots acabar embargat o a la presó!”

Miquel del Roig (l’Ametlla de Mar, 1951) és el rei de les festes majors. De Rosalía a Nino Bravo, dels Beatles a Txarango, del Virolai a L’Empordà, les dues hores de concert tot sol a l’escenari amb una guitarra sempre tenen molt bon acolliment. Tot i que ha publicat tres discs, als concerts només apareix alguna cançó pròpia –com ara “La Farola”–, i els seus popurris recullen nombroses cançons populars, èxits ballables de totes les èpoques, adaptacions al català i versions amb tocs d’humor i crítica política. El seu objectiu, diu, és que els joves riguin, xalin, saltin i ballin, cosa que fa temps que no es pot fer, però que som molt a prop de tornar a veure. Parlem amb ell ara que comencen a organitzar-se festivals i festes majors. De fet, és un dels noms del cartell del Canet Rock d’enguany, que es farà sense distàncies.

—Com heu viscut i viviu la pandèmia?
—Amb molta paciència, fent cançons, buscant temes i adaptacions noves, fent garrotins… I molt d’esport. Fins ara no hi havia hagut res de res, i ara comencem a tenir algun concert, poca cosa, però estic content! Tot pinta un pèl millor i la gent té ganes de ballar, però encara hi ha poca alegria perquè no hi ha barres per a beure. Els mesos vinents anirem a Calonge, Camprodon, Malgrat de Mar, Arenys de Mar, al Canet Rock… És el concert més gran i maco que hi ha! Fa patxoca i tothom és de la ceba i del país.

—Sembla que els festivals comencen a remuntar. Tanmateix, la gent té cura de les festes majors. 
—Hi ha uns pobles que sí i uns altres que tenen por. Encara costa…

—Com valoreu la gestió del govern quant a les restriccions en el món de la cultura?
—[Riu] Aquí hi hauria molt a parlar! Van provant restriccions i horaris nous, no ho saben ni ells… Però trobo que ho han fet prou bé. Des d’un punt de vista egoista defensaria obrir-ho tot, com a Madrid, però no és bona idea i s’han d’escoltar els metges…

—Heu dit que ja teniu uns quants concerts programats. Són concerts de dues hores, en què canteu moltes cançons diferents sense parar, amb molta gresca. Què us manté tan en forma? 
—Quan era jove feia molt d’esport, ara en faig poquet. Però em cuido, no menjo tant com abans i cada dia ballo una mica i camino força.

—Heu pensat a retirar-vos o afluixar el ritme?
—No, no… Mentre tinga salut, endavant. Quan falle i tinga artrosi o una altra cosa em tocarà plegar, perquè ningú no és etern.

—Cap successor?
—No en conec cap que faça això que jo faig, però suposo que alguna cosa hi ha, perquè de músics millors n’hi ha molts. Tots els músics que hi ha avui dia al nostre país són boníssims i han passat per escoles.

—Heu estat autodidacte. Quins referents heu tingut?
—M’agrada tot, però jo era molt fan dels Creedence Clearwater Revival, un grup dels anys seixanta. També dels Beatles i de Queen, no cal dir-ho. I Llach! El meu mestre. Sempre poso “Que tinguem sort” al popurri. Vaig estudiar en castellà i vaig començar a aprendre català amb les seues cançons. I amb la política, igual, aquí no es parlava de política, amb Franco. Vaig començar a veure la llum amb gent com ara Llach i Víctor Jara.

—Per què Miquel del Roig?
—A mon avi li deien roig perquè era roig de cara, pèl-roig. A mon pare també li deien roig i és un petit homenatge a ell. Als anys seixanta, quan érem jovenets, no hi havia ni cinc. Hi havia nois de la meua colla que cantaven molt bé, però que no van poder continuar en la música perquè no podien comprar instruments. A casa teníem un forn de pa. Mon pare mai no em va dir que no, i em va permetre de tenir amplificador, guitarra, anar a Eivissa… Va ser un deu.

—Com vau començar en el món de la música?
—Tenia setze anys o disset quan vaig començar a tocar pop, estil Mustang, Sílex, Beatles… Després vaig fer algunes coses tot sol a la mili i més tard vaig anar a Eivissa a tocar amb dos músics més per als guiris. Quan vaig tornar a l’Ametlla de Mar vaig tocar al grup Líders pels hotels durant onze anys. Als hiverns feia pubs, música per a escoltar. Fins que el 2000 vaig tocar a Palamós per Sant Joan i a partir de llavors vaig començar a fer més concerts. La cosa ha anat bé perquè la gent m’estima molt. El públic és la clau…

—Quin és el secret de tanta estima?
—La gent que hi ha a baix et mira i t’estudia mentre toques. Veuen que en tens ganes, il·lusió, marxa… Crec que la clau en un músic és la il·lusió i tocar per al públic. Hi ha músics que toquen molt bé, però toquen per a ells. Jo sempre procuro tocar al gust de la gent. Faig un tema i si veig que algú badalla o està avorrit, el canvio. Vull que la gent estiga contenta. Sempre tinc en compte que sentir música agrada a molta gent, però xalar agrada a tothom!

—Per això sempre trieu de fer un popurri, i no cançons pròpies?
—És clar! Tinc més de cinquanta cançons registrades, però als concerts mai no en toco més de tres: “La farola”, “Anem a Palamós” i “La rumba del si no n’hi ha”. Agafo tornades curtetes i la millor part de cada tema i ho faig tot seguit. Combino música popular, folk, rock, reggaeton… Tot! És simple, però ho fa poca gent. Jo ja ho feia als anys setanta, quan encara no era moda…

—Quina és la història de “La farola”?
—A l’Ametlla de Mar als anys seixanta hi havia un pescador a qui anomenaven Tío Pequeño, que era un poc curtet, perquè abans molta gent no anava a escola. La gent li deia: “Pequeño, canta’ns alguna cosa!” I ell cantava “La farola, la farola…!” Una vegada i una altra. Es referia al far del Fangar, a Deltebre. Vaig buscar gent marinera perquè m’expliqués anècdotes de la mar. Diuen que uns mariners van tirar a la mar una xarxa foradada i ell cantava: “No n’agafarem cap, no n’agafarem cap…” Per això aquesta frase hi és, a la lletra. És una cançó que agrada molt a la gent d’aquí, als nens, a la gent gran, als francesos… A tots!

—A banda, sempre canteu les cançons més populars entre els joves, les més recents. 
—Sí, sempre cerco coses al seu gust i pregunto a la gent, pels bars… Quan era mestre d’escola feia igual, cantava per als nens, i gratis! I ells xalaven! Ara en busco per als joves.

—El moment estel·lar dels vostres concerts és el garrotí, una cançó improvisada. Com vau començar a fer-ne? 
—Ho vaig aprendre de Titot, el cantant de Brams. A l’Ametlla no es feien garrotins, es cantaven coses com ara “De Roquetes vinc”, però garrotins no. Ara això és intocable… [Riu] Jo faig trampa, perquè en teoria s’han d’improvisar, però a mi em costa molt i trigo dies a fer-los. Hi ha gent que els improvisa molt bé, com ara Carles Belda, Titot i Arnau Aymerich, d’Ebri Knight.

—Molt sovint van lligats a reivindicacions polítiques.
—Sí, sempre amb humor, però dic coses fortes!

—Us ha portat cap problema?
—Sí, has d’anar amb compte què dius, i més sabent com està la situació… Has de buscar una manera de dir-ho que entri bé, que no siga massa agressiva. El problema és que quan fas garrotins la gent puja a l’escenari a cantar-ne, i algun sempre s’excedeix i comença a cantar sobre ETA. I jo dic ai, ai, ai, ai, ai! Però forma part del sou!

—Us heu arribat a autocensurar?
—Sí, sí. Quan vaig començar, el 2000, feia temes que ara no faria. Abans podies cantar més sobre el rei, però ara has d’anar amb molt de compte… Pots acabar embargat o a la presó! Tot allò que té a veure amb jutges i el rei em fa cosa. Abans feia temes contra el rei a mort, però ara m’hi miro més.

—Les reivindicacions independentistes sempre han estat molt presents a les vostres cançons i concerts. Com veieu el moment polític? 
—Ui, malament… Veig que molta gent no vol votar perquè està emprenyada. Sempre dic que la moral alta, que no podem fallar… Però veig que hi ha gent sense moral.

—Sou optimista de mena?
—Sempre, sempre… Massa i tot. Algun dia serem independents, però no sé si ho veuré. Abans ho veia a prop, ara lluny. Els polítics actuals no són com els d’abans, els trobo un pèl fluixets. Però no parlo mai malament ni de la CUP ni d’ERC ni de Junts, perquè són els meus. Ja en parlen malament l’ABC, La Razón i les televisions, per què hauria de parlar-ne malament, jo?

—Per acabar, què reivindicareu o denunciareu als propers concerts? Algun garrotí que es pugui avançar? 
—Ui! Com que hem estat un any parats en tinc un munt de ben macos sobre tota mena de temes… Per exemple [canta]:

Per guanyar Champions fent trampes
ningú com el Madrid
Per guanyar-les fent història,
el Barça femení.

De l’AstraZeneca vacuna,
jo me’n refio més
que dels trànsfugues de Múrcia
o del que promet Sánchez.

Curiós quan no hi ha hagut
cap diada castellera
ha estat com més amunt
ha pujat l’Enxaneta.