15.11.2017 - 22:00
Un misantrop malcarat i malhumorat, misogin fins a l’extrem, es canvia de pis i va a viure a l’Eixample barceloní. Descobreix que l’antic llogater es va morir en circumstàncies poc clares i apareix un veí de replà que és molt pesat. El protagonista, que és un home d’idees, comença a reflexionar sobre el fet d’assassinar i acaba obsedit amb la idea d’assassinar el seu veí. En síntesi, així discorre l’argument de Què!, el retorn de Miquel de Palol a la novel·la, després de vuit anys de la darrera, que fou El testament d’Alcestis. L’autor de la coneguda El jardí dels set crepuscles, que ha estat traduïda fa poc al francès, ha canviat de grup editorial. Històricament havia publicat en segells que pertanyen al Grup 62 i ara publica a Angle Editorial, que forma part del 9 Grup.
Miquel de Palol va explicar ahir en una conferència de premsa que troba que és el llibre més senzill que ha escrit, en l’aspecte estructural i formal, però que de cap manera no el considera un divertiment. D’entrada, vol deixar clar que no és cap relat autobiogràfic, pel que fa als seus veïns de replà: ‘Tinc uns veïns encantadors i ens avenim molt. Ara, sí que hi he fet exorcisme d’un seguit de toxines literàries i també molts homenatges, literaris sobretot. El títol és un homenatge a Roman Polanski i el subtítol (Estampes d’un dependent filòsof), un homenatge a Prudenci Bertrana. Al principi de l’obra, hi ha un homenatge a Italo Calvino, i en el curs de la novel·la n’hi ha molts més.’
Sobre el catàleg d’assassinats que conté el llibre, Palol explicat amb molta intenció: ‘Pel que fa a la relació d’assassinats que hi apareixen, és una mena de breviari no exhaustiu, perquè la història dels crims penso que és, de fet, la història de la humanitat. Per una banda, en la societat, l’assassinat és una acció reprovada completament, mentre que en la literatura és tan explotat que quan apareix es viu com un fet normal. Un dels meus assassinats preferits és el de Roberto Bolaño a càrrec de Jorge Herralde.’ L’editora Rosa Rey li diu que això no ho havia d’haver dit. En Palol li respon amb humor que té comprovat que allò que et diuen que no diguis és allò que la gent acaba cercant i acaba perdurant.’
L’escriptor troba que el lector s’hi divertirà, amb la novel·la, encara que no conegui les referències literàries que conté. I sobre el personatge protagonista, comenta: ‘És un personatge en guerra amb el món, amb ell mateix i amb la seva realitat immediata. És dels que tampoc no se sent ben considerat en el seu vessant professional.’ Sobre si aquest personatge té molt d’ell, explica: ‘Jo intento escriure sense ràbia, amb els cinc sentits. Però també és cert que d’una manera pràctica, un es posa de model de si mateix, per acabar construint un reflex del monstre ridícul que som també.’
El protagonista gasta molta mala bava. Desplega un mal caràcter que pot arribar a ofendre. Per això Palol troba que la novel·la és un relat dels temps que vivim: ‘La mala llet és moneda de canvi dels temps actuals. Ho veus i ho sents en les tertúlies, per exemple, i en les interpel·lacions entre polítics. Però tampoc no ens pensem que és un invent d’ara. El diari de sessions del parlament de la República espanyola recull que es deien de tot. Ara potser tot això té més immediatesa, per les noves tecnologies.’
Quan li demanem com viu la situació política actual i què en pensa, diu: ‘Intento viure la situació amb tranquil·litat, perquè entre els amics veig molts nervis i moltes expectatives. Però jo sóc prou gran per a no sortir a pinyes i sóc prou jove per a dir que ja no ho veuré. Això que vivim ara és una situació cíclica i la reacció d’Espanya sempre és la mateixa: la repressió, les armes. Ells diuen que són un país de guerrers i de pastors i que provenen dels celtes. Nosaltres som país de comerciants i venim dels fenicis i els grecs. Però sempre hi ha la idea que aquest procés cíclic s’acabarà trencant.’ I afegeix: ‘Els sociòlegs diuen que no hi ha cap generació sense guerra. La meva no n’ha viscuda cap. Ara, en termes pràctics, això que vivim és allò que més s’assembla a una guerra. Espanya envia els jutges perquè no pot enviar l’exèrcit.’
L’arribada al catàleg d’Angle Editorial, havent abandonat els segells del Grup 62 (Proa, Empúries, Columna), va anar precedit d’un gran enuig de Palol, que va malparlar sobre la manera com tracten els escriptors els mitjans de comunicació d’aquest país, especialment els públics, i com s’articula en general la vida cultural: ‘Em va passar que vaig deixar de sentir-me còmode amb l’editorial de la meva vida. I vaig aturar-me i em vaig posar a buscar. He de dir que continuo molt descontent per la manera com es gestiona en aquest país la cultura, el coneixement i en especial les lletres, que són menystingudes. Sobretot als mitjans públics. TV3 és una porqueria, pel menyspreu que té a les lletres. I això ho veus sobretot quan surts a fora i observes com funcionen altres cultures. Els mitjans, la crítica i el públic francès han tingut un interès per la traducció d’El jardí dels set crepuscles, que és radicalment diferent dels programes que es fan de literatura a la nostra televisió pública. Hi ha un autèntic abisme.’
Que Palol deixi el Grup 62 per anar-se’n a un segell més modest fa pensar que el món de l’edició en català es mou, pel que fa als autors també, que són de naturalesa més conservadora. ‘El món de l’edició en català evoluciona –diu–. En un moment determinat, la diversificació editorial va quedar aplegada sota un mateix paraigua, que és Planeta. Davant aquesta mena de monopoli ha renascut la diversificació. I les llavors van germinant. I això és bo, perquè els monopolis en l’àmbit cultural són terribles. Per salut intel·lectual cal diversificació. I m’alegra que apareguin editorials amb ideologia literària, que no únicament es moguin per motivacions comercials.’
Continua: ‘Perquè a mi la mida d’una editorial no em preocupa. En canvi, em fa por publicar en una editorial que s’hagi burocratitzat i editi els meus llibres sense haver-los pràcticament ni llegit. Vull una editorial que sàpiga què publica i que se n’ocupi. Demano un tracte basat en la literatura. Ja ho he dit moltes vegades: una editorial ha de funcionar com a empresa, és clar, però el factor comercial no ha de passar per davant de la literatura.’
