Miquel Camps: “Que Macarelleta tingui una ocupació de vuit vegades més de la seva capacitat és un desastre”

Arribar aquests dies a una platja verge del sud de Menorca és una missió pràcticament impossible. A dos quarts de vuit del matí, els aparcaments ja s’han col·lapsat i els turistes han de girar cua. Els carrers dels pobles de tota l’illa estan saturats, el nivell circulatori als camins i carreteres és més elevat que mai i és pràcticament impossible dinar o sopar en un restaurant si no s’ha fet una reserva.

Aquest estiu pandèmic, Menorca s’ha convertit en el refugi vacacional de molta gent que mai no l’havia tinguda com a objectiu. Això, i la inauguració d’una galeria d’art Hauser & Wirth a l’illa del Rei, al port de Maó, han tornat a engegar el debat sobre si s’han de posar límits a la pressió turística.

En parlem amb Miquel Camps a la seu del GOB a Maó, un antic molí fariner de l’època britànica.

—Com qualificaríeu això que passa aquest estiu a Menorca?
—Encara ens falten dades. Crec que la pandèmia ha marcat moltes coses. Ha fet que el turisme en massa de sol i platja, el de tot inclòs, hagi vingut menys, perquè molts han fet les vacances al seu estat. Aquí ha passat el mateix. Hi ha molts espanyols que han vingut més que mai per no anar-se’n gaire enfora per mor de les incerteses. A més, tenim un públic creixent, com ara el francès, que ja fa anys que vénen. Ara hi ha una línia directa de vaixell entre el sud de França i Ciutadella. Els espanyols ja els coneixíem una mica. Podria ser que no haguessin vingut més turistes en nombres absoluts, però n’han vingut uns que es mouen molt. Van a dinar, van a sopar, i duen cotxe o en lloguen un, van a les platges… És un turisme que es nota molt en comparació amb el turisme en massa que es queda a la piscina de l’hotel, fa la vida allà i moltes vegades ni tan sols els veiem.

—Aquest canvi en la tipologia de visitants és sostenible?
—Hi ha un seguit de paràmetres que ja superem clarament. Per exemple, la freqüentació de platges. Enguany, més que mai, s’ha superat a moltes, però ja fa anys que ho veiem. Per exemple, Macarelleta, que és una platja petitona, és set o vuit vegades per damunt de la capacitat màxima. Això és un vertader desastre. També passa a Cala’n Turqueta… Enguany ha passat fins i tot la Vall, que té un aparcament enorme i hi ha tres cales per a passejar. Per tant, és un afer que s’ha de combatre, però d’aquest any no en podem traure una recepta per als anys vinents perquè és una situació bastant especial. Ara, imagineu que enguany hagués passat això i que, a més, hagués vingut el turisme tot inclòs. Això sí que hauria estat un autèntic desastre.

—Aquest turisme d’alt poder adquisitiu era el que se somniava per a Menorca.
—Molta gent es pensa que si ve un turista que gasta més, a qui l’oferta complementària dóna la benvinguda perquè mou més doblers, la temporada serà més llarga. I en realitat, sumem a la població d’estiu. No allarguem la temporada. Nosaltres diem: si apostam per aquesta mena de turisme, agroturisme, hotels de ciutat i coses d’aquest estil, s’han de rebaixar progressivament les places de tot inclòs de turisme en massa. Si no ho fem, no desestacionalitzam, sinó que afegim pressió humana sobre una illa que ja té un seguit de paràmetres que no donen de si.

—Com s’ha arribat fins ací?
—Vivim en un context que ens marca i en una zona amb molta estabilitat. A Menorca, s’ha fet molta feina per a intentar de mantenir la capacitat d’allotjament, per no continuar creixent en urbanitzacions, grans hotels o coses així. Però no ens hem pogut alliberar de fenòmens com el lloguer turístic. El lloguer turístic no implica construir més, sinó que molts habitatges que eren residencials es converteixen en oferta turística. Per tant, dispares milers de places turístiques sense haver-ne construïda cap. Això pressiona molt. Hi ha coses que passen perquè són onades econòmiques i no hem pogut generar mecanismes de defensa.

—Hem arribat a la balearització de Menorca?
—La balearització inclou la urbanització de gran part de les zones i això, a Menorca, s’ha aconseguit salvar. Ara tenim davant nostre el repte de combatre la massificació. S’ha de valorar quin turisme volem, perquè no el podem voler tot. Ja no hi cap tot. Hem de decidir quin rebaixam i limitam. I també hem de decidir, per exemple, si ja és l’hora de limitar el nombre de vehicles que poden venir a l’illa.

—A Formentera ja es fa. A Menorca és un tabú?
—En general, tot allò que sigui limitar és una espècie de tabú. Però si Menorca ha demostrat alguna cosa, és que limitar les coses fa que siguin més atractives. Això s’ha de treballar. Tu limites i, si ho fas més atractiu, has de saber controlar l’atracció que crees. La societat menorquina és prou madura per a poder parlar de limitar el nombre de vehicles. L’illa dóna per al que dóna. S’ha discutit prou vegades i ha quedat clar que la gent de Menorca no vol duplicar les carreteres. Hem d’adequar la pressió automobilística. A Formentera es va poder fer perquè hi va haver un acord polític. Crec que a Menorca som molt a prop d’aconseguir-ho.

—Teniu un estudi fet sobre quants cotxes caben a l’illa?
—Hi ha moltes estatístiques. Quan es pugui analitzar això que ha passat enguany, ja veurem. No sé si haurà vingut més gent que el 2019, perquè ha vingut gent diferent. Tal vegada, en compte de seixanta persones en un autobús, han vingut seixanta persones en trenta cotxes. Si sabem quants cotxes hi ha a l’illa a l’hivern, podem definir quina capacitat podem tenir a l’estiu, i a partir d’aquí posar numerus clausus. És l’única manera.

—La societat menorquina és econòmicament molt dependent del turisme. Pensau que hi ha marxa arrere?
—Tornar arrere per voluntat pròpia és molt difícil. L’aposta econòmica de la societat és de creixement i, per tant, quan dius que s’ha de limitar alguna cosa, hi ha un debat. Imaginau si dius que hauríem de rebaixar… Pens que els anys vinents veurem un decreixement de moltes coses perquè hi ha reptes que no hem resolt, com ara la transició energètica. Segurament hi haurà coses que aniran passant per força. Aquests anys hem de mirar de no cometre grans errors o bé optar per més creixement i mirar d’avançar en sistemes de control i de reconversió.

—Com ara quins?
—Un sector que podria reconvertir-se i créixer molt a Menorca és l’agroalimentari. Aquests darrers cinquanta anys ens hem especialitzat a fer llet. L’hem de traure fora perquè en fem moltíssima i ja fa anys que és una equació econòmica que no funciona. En canvi, pràcticament no consumim res d’allò que es produeix a Menorca perquè tenim la producció molt poc diversificada. Sempre haurem de menjar, i si el sistema d’importacions mundials va baixant, tenir menjar a prop serà molt interessant. També hi ha tot un seguit d’indústries que no necessiten territori, sinó estar ben connectades, i a Menorca s’hi viu molt bé. Veurem reconversions, però la del turisme segurament vindrà forçada. Ara ens toca provar de frenar aquestes onades. No trob ningú al carrer que digui que això li agrada, tothom diu que és massa. Idò, si és massa, decidim fins on podem arribar i cercam eines legals per a aconseguir-ho?

—La llei de Reserva de la Biosfera, que ara es tramita, conté aquestes eines?
—És molt important perquè ens permetrà d’abordar coses amb rang de llei. Afers que el Pla Territorial Insular no pot fer. Per exemple, per a limitar l’entrada de vehicles necessites competències de Medi Ambient que ara són del Govern de les Illes, no del Consell Insular. O si vols que els grans hotels de fa cinquanta anys rebaixin substancialment les places, tampoc no ho pots fer perquè hi ha una llei, la del turisme, que els permet de mantenir-les i, fins i tot, de créixer. Hi ha temes que es podran proposar sense problemes i que és interessant que posem en pràctica perquè molta gent ens mira. Formentera és una illa molt petita, però Menorca té unes altres dimensions.

—Aquest estiu, a Menorca no es parla de res més que dels possibles efectes nocius que pot tenir sobre la població la inauguració de la galeria d’art a l’illa del Rei.
—Això que surt aquests dies desvia l’atenció. Nosaltres, que cada mes anam a veure expedients i controlam els processos d’exposició pública, veiem que d’ençà del 2013 hi ha projectes significatius sobretot d’inversió francesa, però no només. Aquestes inversions són el boom d’agroturisme, d’hotels urbans, de coses d’aquest estil. Això no ha sortit ara, ve d’enfora… L’explicació que donaven és que la inestabilitat al nord d’Àfrica havia fet fugir gent que tenia molts doblers, sobretot francesos, cap a Menorca. Els agrada perquè encara té espais ben conservats i poden comprar una explotació agrària que és com un paradís. I, a més, tenen moltíssima seguretat. No hi ha hagut conflicte mentre han comprat coses que els menorquins normals no poden comprar, com ara una explotació agrària, cases molt grans deshabitades i fora del circuit, que rehabilitaven. El problema és que, de fa un temps, no solament compren això, sinó que descobreixen la idiosincràsia menorquina i ara compren les cases que abans compraven els menorquins, que ja no poden comprar una planta baixa amb un trosset de pati perquè el preu s’ha duplicat. Per tant, crec que necessitam eines per a frenar aquesta mena de compres… Ens falta controlar l’especulació.

—I això com es fa?
—Segurament serà més difícil perquè no hi ha tant de bagatge, però es podrà fer. Hi ha un article de la constitució espanyola que diu que les administracions públiques han de treballar per evitar l’especulació. Si hi ha un article que diu això i tenim un problema perquè els menorquins no poden comprar cases per a viure, i l’habitatge és un dret fonamental, s’han de fer lleis. Pens que la llei de Reserva de la Biosfera pot ser una eina útil.

—Teniu dades del percentatge de territori de l’illa que ja és en mans estrangeres?
—No les tenim. Però, en els debats que tenim dins el GOB, aquest tema no preocupa gaire. Que una explotació agrària sigui d’un francès, d’un alemany o d’un aristòcrata, com ha passat de fa molts anys, no és important. Importa l’ús que en faran. No volem posar tothom dins el mateix sac. Hi ha inversió estrangera que fa coses molt interessants. Per exemple, han posat en marxa llocs que eren abandonats amb criteris d’agricultura ecològica, han diversificat la producció molt millor que no els propietaris d’abans, i n’hi ha que han reconstruït quilòmetres i quilòmetres de paret seca que els propietaris menorquins tenien abandonada… Ara, hi ha projectes que ens semblaven exagerats i hem presentat tots els recursos possibles per a intentar de frenar-los fins que no arribi la legislació. El debat que interessa és què en volem fer d’aquests espais que es compren. El debat de la galeria d’art és el de la gentrificació, i això se soluciona.

—La gentrificació ha estat de la mateixa intensitat a tots els pobles de l’illa?
—Va començar sobretot a Ciutadella, però també ha afectat molt Fornells. Fa molts anys que no t’hi pots comprar una casa. Mercadal també té trossos que són impossibles. No sé quin efecte tindrà la galeria d’art, però no ve d’aquí. Hi ha més llocs que viuen la mateixa situació i no tenen firmes com aquesta.

—El mes que ve el Consell Insular abordarà políticament, perquè ho han demanat Més i Unides Podem, la qüestió de la massificació.
—Són coses que nosaltres també tractam. Per exemple, quan es va fer la llei turística es va decidir que a Mallorca i Eivissa es posaria un topall de places. És a dir, que si en creaves una de nova, prèviament n’havies d’eliminar una altra… Menorca en va quedar fora perquè es considerava que encara no tenia aquesta situació… Bé, ara ja la té. Ara és el moment de proposar coses d’aquestes.

—Durant anys, un sector de la ciutadania menorquina ha vist el GOB com una organització que s’oposava a qualsevol progrés de l’illa. Què els responeu?
—Ara hi ha molta gent que ha entès per què el GOB s’oposava a moltes coses. La planificació urbanística dels anys vuitanta preveia que Menorca fos una carretera circular amb pràcticament tota la costa urbanitzada. Durant molts anys, el GOB va haver de dir que no a aquest model. Es preveia d’urbanitzar les platges de la Vall, Pregonda i Binimel·là… Amb el pas del temps, molta gent ha vist que ha estat una opció interessant. La setmana passada, al Fòrum illa del Rei, es va donar el missatge que la conservació s’ha convertit en un actiu econòmic. I mira, quina casualitat… Tota la vida dient que som antieconòmics, i ara resulta que era una aposta intel·ligent des del punt de vista econòmic. El temps ens ha donat la raó. També ens vam oposar a la urbanització de l’Albufera del Grau i avui és el gran parc natural de Menorca. La gent avui dia vol anar a les platges que s’han salvat de la urbanització. Ara, hem de dosificar aquests accessos i no ens les hem de carregar amb l’afluència.

—Això seria morir d’èxit.
—No pots abaixar mai la guàrdia. Sempre hem d’estar actius. La carretera de Macarella s’ha acabat tancant als vehicles privats i s’hi ha posat un transport públic. Fa més de quinze anys que ho demanàvem i ens deien que era un disbarat. Finalment, s’ha fet. Tot necessita un temps per a madurar.

—Com serà Menorca d’ací a quinze anys?
—Aquests quinze anys veurem molts canvis i molt significatius. La transició energètica alterarà moltes coses. Menorca és ben situada per a l’estratègia 2030, que ha originat un debat interessant, però ens enfrontam a més coses. Per exemple, hi ha materials que es nota que escassegen a tot el món, i possiblement hi haurà tecnologies que esperàvem tenir i no tindrem. Hi ha sistemes que deixaran de funcionar. També tenim una crisi de biodiversitat molt forta, els avisos posen els pèls de punta. Les qüestions ambientals seran cada vegada més importants, més necessàries de debatre per a anar assumint que arribem als límits del planeta, encara que els vulguem ignorar. Esper que Menorca sigui un laboratori que mostri sortides i camins. Si sabem fer-ho, podrem mantenir uns nivells de benestar significatius. Si no ho sabem fer, entrarem en una via incontrolada.