14.10.2023 - 21:40
Miquel Bonet (1977) em recull a l’estació de l’alta velocitat i em porta a voltar per la petroquímica. M’explica l’origen de les fàbriques i les autovies, em situa pobles i paisatges, m’assenyala les muntanyes de Prades i els cims de Port Aventura, i de mica en mica eixampla la mirada i em dibuixa tot un món, el seu món: el Camp de Tarragona. No sé si primer vaig pensar la idea de la Gran Tarragona per a legitimar la meva trajectòria vital, em diu, o és la trajectòria vital la que m’ha fet veure el Camp gairebé com una unitat municipal. Bonet hi ha rumiat molt, i ha recollit tot allò que n’ha escrit en un dels millors llibres que s’han publicat aquesta dècada, Periodisme de contacte, que segueix la tradició planiana de veure el món en forma d’article. Per un gironí típic com jo, que gairebé mai no ha voltat per la Catalunya Nova, ha estat una descoberta sensacional.
Li pregunto quina és la clau d’aquest territori. Reus i Tarragona tenen un pes molt similar, ciutats de cent mil habitants, i tradicionalment hi havia unes estructures tarragonines i unes de reusenques. Això no priva que una persona nascuda a Reus hagi estudiat tradicionalment a Tarragona, o que una persona de Tarragona hagi anat a comprar a Reus, i no es vegi com una cosa estranya. El problema ve quan s’han importat realitats externes: el normal és Barcelona, Madrid, París, i per tant aplicarem aquesta estructura a aquesta regió, i farem que Tarragona sigui el cap i casal, i tota la resta siguin satèl·lits. Llavors veuen que les coses no quadren, perquè quan no segueixes les estructures naturals ve un moment que t’alienes en el propi territori. I per això un dels meus cavalls de batalla quimèrics és explicar la realitat camp-tarragonina partint del que s’havia pensat sempre des d’aquí, encara que mai no s’hagués verbalitzat.
Bonet va néixer en un dels barris perifèrics de Reus i recorda una infantesa plàcida, de classe treballadora. Quan anava a l’escola pública per un camí de terra apartàvem les xeringues dels heroïnòmans, i llavors els catalans ja érem minoria. Tot i això, encara hi havia una certa reminiscència d’aquella esplendor urbana, els mercats i els carrers eren vius, i tothom es coneixia i es respectava. A quinze anys els pares van muntar un restaurant a Salou i la família se n’hi va anar a viure, just quan el municipi s’acabava d’independitzar. El xoc va ser immens. Allò era Hollywood, allò era el Far West. Venia gent de tot arreu. Els carrers es feien nous, amb palmeres, perquè l’alcalde era un obsés de la jardineria. Ara és un poble com qualsevol altre però llavors m’hi trobava molt bé.
Ara Bonet viu a Cambrils, i és on fem aquesta entrevista. Després d’aparcar voltem pel passeig enmig de les masses de turistes i els restaurants amb fotografies a l’entrada. A la dicotomia Reus-Tarragona hi va entrar el tercer factor, que és la Costa Daurada –un nom horrible, totalment propagandístic. I ara aquí a Cambrils hi ha trenta-cinc mil habitants, i al poble just al costat, que és Salou, n’hi ha trenta mil més, i trenta mil més a Vila-seca i la Pineda. El turisme ho trenca tot. Quan passa a ser la primera ocupació de la costa, queda tot derruït. Després d’ensenyar-me unes quantes aberracions urbanístiques anem a petar a la terrassa d’una gelateria italiana, envoltats de nens cridaners i d’uns catalans que intenten escoltar allò que xerrem. Hi ha un moment en què treu una pipa, però amb poca convicció; Bonet és massa sòlid, i massa poc barceloní, per a gastar gestos afectats.
El restaurant familiar de Salou se’n va anar a l’aigua arran de la crisi financera. Vaig quedar amb una mà al davant i una altra al darrere. Els estudis no els havia acabat, de fet he començat quatre carreres i no n’he acabat cap. Aquella en què vaig arribar més lluny va ser filologia catalana, però me’n va quedar el treball final de carrera i una assignatura, perquè em vaig emprenyar amb algú, li vaig dir aquí us quedeu i no hi vaig tornar mai més. La família de la meva dona, molt ficada en les nuclears i la indústria, em van col·locar a fer una feineta eventual. Vaig veure que me n’anava bé, i m’hi vaig poder introduir. Vaig viatjar per Europa i vaig veure una mica de món, i em vaig passar any i mig amb el desmantellament de la refineria de Santa Cruz de Tenerife –la primera refineria franquista, un monstre metàl·lic. Tot i això, tenia aquest handicap insalvable, que tot ho he après per experiència. Hi havia un moment que la meva carrera en el sector no podia tirar endavant, i entre això i una altra crisi, precisament amb la família de la meva ex-dona, vaig veure que la trajectòria s’acabava.
La sortida va ser el periodisme. Feia uns quants anys que col·laborava amb Del Camp, el digital que va fundar Guillem Ramos-Salvat. Era un mitjà que no volia reproduir els mateixos vicis que el Diari de Tarragona, i ja va començar amb periodistes a Valls, Reus, Cambrils, el Vendrell. No era el típic diari que estava tot el dia perseguint rodes de premsa. Un nou inversor va fer créixer molt l’empresa i la va transformar en Tarragona Digital, i va anar a buscar Bonet com a articulista regular i per encapçalar la secció d’opinió. Ho vam aconseguir durant un parell o tres d’anys, fins que la pandèmia es va carregar la idea, com si hi hagués passat un tsunami. Tots vam anar marxant de l’empresa.
Els articles d’aquella època són els que recull Periodisme de contacte, que també serveix d’homenatge a una figura gairebé desapareguda, la del periodista local. M’explica el cas d’un dels que tenia Cambrils. Al matí anava a fer dos o tres cafès a diferents bars del poble, que el veiés tothom, i que el veiessin sobretot els de l’ajuntament quan sortien a esmorzar. Llavors a la tarda potser feia l’article o no, o l’enviava a Tarragona i el director el publicava, o li deia “hòstia, això no ho escriguis, perquè ara tenim una campanya publicitària”. I el dia que no hi havia feina se n’anava a un poble de l’interior de cinc-cents habitants, o a un festival de muntanya, a fer-hi una peça. A vegades l’important és escriure l’article més que publicar-lo, perquè quan has d’escriure l’article és que ha passat tot això, i que t’han vist pel poble. Ara en canvi crec que ja no hi ha cap periodista de cap mitjà que estigui dedicat íntegrament a Cambrils. Això és una cosa que fa vint anys hauria semblat inaudita. Ara els polítics poden fer i desfer sense necessitat de donar explicacions, perquè el periodista aquell de prop ja no hi és. Hi ha coses que el poder no s’atreveix a fer si sap que té una vigilància efectiva.
Parlem de referents periodístics, i com molts de la meva generació em cita Salvador Sostres. Al restaurant estàvem subscrits a l’Avui, i me’n recordo molt vivament d’esmorzar cada dia llegint la columna. No recordo de què parlava, ni del to ni de l’estil, però me’n recordo de la meva reacció de dir: “Hòstia, es pot escriure així, o es pot escriure d’aquestes coses.” Si ho recuperéssim ara segurament ens semblarien bestieses, perquè ara sabem que Sostres ha escrit sempre amb un càlcul darrere, des de la impostura. L’altre nom fonamental és Valero Sanmartí, el personatge de Flix que va disparar contra tots els vicis de la tribu en una sèrie de textos al seu bloc (recollits al volum de 2013 Jo només il·lumino la catalana terra, encara avui una Bíblia) mentre proclamava un orgull sudista. Jo en sóc absolutament deutor. Valero em canvia la manera de veure el món i d’escriure, i és evident que els articles de Joc de cartes són impossibles si abans no hagués existit. Escriu des de les pures entranyes, sobretot les coses que tenen referència territorial, perquè recull un ressentiment secular.
Arribem a les cròniques del programa de TV3 Joc de cartes, que han donat a Bonet una certa popularitat, algunes amenaces i una denúncia. Van sorgir a partir de la creació de Catalunya Digital. Volíem dignificar la premsa popular sense caure en el groguisme, i no tenir por de parlar del rei, de la folclòrica de torn o de la loteria, però sempre en català. La meva intenció era recuperar el llenguatge del carrer per escriure, perquè encara que jo sembli un destraler i un maleducat, al darrere sempre hi ha un ideal. Tradicionalment hem estat un país molt groller, i a vegades la nostra manera de demostrar respecte a un altre és insultar-nos. Els articles surten a més en un moment, després del 2017, quan hi ha una pacificació artificial. Em plantejo que la manera de mantenir viu el conflicte és el conflicte verbal, i més quan el Tribunal Suprem fa servir allò de la violència ambiental. Plantejo a Bonet una qüestió que m’intriga. Estic totalment convençut que les cròniques de Joc de cartes eren els més llegits de cada setmana de tots els digitals en català, i amb diferència; i, així i tot, quan va sortir de Catalunya Digital ningú no va venir amb la xarxa d’arrossegament i li va oferir un lloc. No només no ha passat, sinó que en tots els sondejos que he tingut per anar a treballar sempre m’han dit que els interesso, però que això del Joc de cartes aquí no es pot fer. Jo el que volia era estar-me vint anys escrivint articles en mitjans digitals. Després he vist que això no és possible, i que si ho vull continuar fent haurà de ser en llibres i des d’una certa perifèria clandestina.
El 2015 Bonet va publicar El dia de l’escórpora, una novel·la basada en el film Tauró: en un poble de la Costa Daurada un peix immens es cruspeix estiuejants, polítics i aventurers. Em diu que ara es reeditarà, però recordo que va passar una mica desapercebuda, perquè a Catalunya tot allò que no sigui barceloní sembla reduït a l’àmbit local (en una llibreria de Girona es van estranyar que els demanés un llibre tarragoní, i el van haver d’encarregar). És un llibre que potser feia quinze anys que l’havia hagut d’escriure, perquè té coses que portava dins del pap durant molts anys, però vaig anar esperant, i ara me n’alegro, perquè això escrit a vint anys seria una merda. Hi ha parts que són específicament poètiques, encara que jo sempre me’n foti dels poetes.
Com que aquesta sèrie d’entrevistes té un component generacional, li demano com ens veu als qui ara som quarantins. Nosaltres vam ser educats literàriament amb Monzó i Pàmies, i es nota en el minimalisme, en aquesta cosa cínica, del final de la història de Fukuyama. Tot i això hem connectat sentimentalment amb Rodoreda, la generació dels avis, la generació derrotada. Som una mena de vagó de cua, i la vista és privilegiada, però és impossible que arribem a la locomotora perquè és massa lluny. Ens ha tocat una posició d’observació i no d’acció. Li recordo que molts dels ídols que teníem fa vint-i-cinc anys s’han ensorrat, i li poso l’exemple del cantant Andrés Calamaro, que ha acabat donant suport a Vox. És un senyor que destil·lava molt bé tot el que m’agradava de jove, Bob Dylan, els Rolling Stones, perquè a més jo no entenia l’anglès a quinze anys, i ell m’ho traduïa. És una de les meves decepcions més grans amb una persona, i no el conec. Ha acabat com una cosa decrèpita. Per sort ara hi ha grups com la Ludwig Band, que ens han dit que aquella cultura que a nosaltres ens arribava traduïda de l’espanyol és millor que vingui directament de la llengua original.
Quan em torna a l’estació, Bonet em llança una profecia. El sistema socioeconòmic català està a les acaballes. Molta gent es pensa que es morirà primer la llengua, però no, és a l’inrevés. Espero el tren a l’andana, i penso que potser no n’hi ha per a tant, que el país encara és capaç de crear personatges heterodoxos i brillants, i que mentre hi hagi gent que vulgui lluitar contra la mediocritat que ho empastifa tot, no podem estar tan malament. Llavors recordo que ara mateix Miquel Bonet no té cap columna setmanal ni cap secció fixa als mitjans, i em torno a capficar.
