11.06.2018 - 22:00
Miquel Berga (Salt, 1952) és un dels nostres màxims experts en George Orwell, tot i que l’autor britànic no ha estat ni molt menys l’únic objecte de les seves investigacions, que abracen tots d’altres escriptors que van venir a casa nostra durant la guerra del 1936-1939. Professor d’anglès de la Universitat Pompeu Fabra, en va ser degà d’Humanitats i, a més a més, durant disset anys ha estat president dels professors d’anglès de Catalunya. Ha comissariat exposicions, ha fet d’editor, traductor i biògraf i ara ens presenta Un aire anglès (Periscopi), una selecció d’algunes de les seves millors columnes dominicals, art que practica al diari El Punt Avui des de fa molts anys. Berga ha acompanyat el cafè amb llet i el croissant de tot un seguit de lectors que han trobat en la seva ironia i en l’aparent lleugeresa la càrrega de profunditat necessària per a acarar el diumenge amb plenitud d’energia mental. Editor del diari Catalonia Today i vice-president del PEN català, Miquel Berga és per a molts un escriptor voluntàriament ocult que quan es destapa mostra que en el pot petit s’hi amaga la bona confitura (a vegades amb un punt amarg, com agrada als anglesos).
—Comenceu el llibre amb una declaració d’intencions a favor de la brevetat. Aquest pròleg autobiogràfic del començament, molts l’haurien convertit si més no en una novel·la curta…
—He tingut una temptació autobiogràfica, que en la tradició anglesa és una cosa que fa molta angúnia i que afecta el pudor. La temptació de fer una petita novel·la no hi era, perquè mai me n’he sortit i em sembla una cosa molt complicada. Faulkner deia que havia començat a escriure poesia, que per ell era el gènere més important, però no se n’havia sortit, que ho havia provat amb relats breus i tampoc no havia triomfat i que llavors s’havia passat a la novel·la i havia guanyat el Nobel i tot. A mi m’agrada aquesta concisió i brevetat de la columna perquè obliga a la precisió i a la tria exacta de les paraules i dels efectes que vols crear en la construcció de l’artefacte. Aquesta concentració no és comparable a la poesia, però a vegades sí que s’assemblen a relats breus.
—La vostra deu haver estat la columna més insòlitament inamovible del país durant molts anys…
—Modestament, un mira d’aportar elements d’estabilitat al país on viu. Parlant seriosament, el llibre és un recull d’articles publicats però que els editors han seleccionat pensant que entre tots els existents hi havia aquest llibre que ells s’han encarregat de trobar. Jo sóc molt mandrós i no hauria fet aquesta feina. Després han estat molt generosos de deixar-me una possibilitat de marge i de discussió per salvar-ne algun més. Tots aquests articles fan referència a una obra o a un escriptor anglès o a elements centrals de la cultura anglesa, que són l’eix unificador del llibre i que fan que no sigui un simple recull.
—Defenseu que les columnes dominicals han de ser amables, no hi parleu de política ni de futbol, voleu ser un acompanyament per als lectors, no fer que a ningú se li entrebanqui el croissant i el cafè amb llet.
—Tinc clar que el llibre transmet una certa visió del món i de l’autor, una veu narrativa personal, i és per això que parlem de columna dominical, que és un gènere que té regles pròpies. Jo sempre he escrit el diumenge, que és un moment de treva enmig del bombardeig. No faig articles d’opinió perquè no hi podria competir, ni d’informació ni polítics. La meva voluntat és fer columnes que aspiren a una certa vocació d’estructura literària de relat breu.
—A la vegada, aquestes columnes es poden llegir com un cànon de llibres importants publicats els darrers vint-i-cinc anys molt més enllà de les novel·les…
—Evidentment això no és un manual de literatura anglesa, però és ple de petites espurnes que presenten una idea d’allò que ha donat de si la tradició literària en llengua anglesa els darrers anys, especialment pel que fa a biografies i assaigs literaris, un gènere que allà és molt popular.
—El llibre comença explicant que us trobàveu fent de discjòquei a Lloret… Va ser la música una de les portes d’entrada a la llengua anglesa per a tota una generació?
—La música va ser cabdal en una època i en un moment històric molt important, i també el fet de ser jove. Els anys 1971 i 1972, jo era el DJ en un hotel de Lloret d’aquests on hi havia mil persones. Ara és inimaginable pensar què era això en plena repressió franquista. Em venien a visitar colles d’amics només per poder veure les noies estrangeres ballant en una discoteca, i això, el fet de ser DJ, em va permetre de fer el primer viatge a Londres sense pagar. Però l’impacte del turisme de masses dels anys setanta crec que hauria de ser encara molt més novel·lat, no s’ha emprat prou el material, tret d’alguns escriptors illencs. Heu de pensar que al soterrani de l’hotel hi havia un poble sencer d’Andalusia separat per gèneres vivint amb alta intensitat aquella temporada per poder fer uns quants diners. Venien els nois que havien estat fotent cops a les oliveres i llavors havien d’aguantar deu o dotze hores servint gintònics a noies en biquini amb una tensió sexual extraordinària. Queda per fer una novel·la de tot això.
—Al llibre van apareixent cites constants d’escriptors i intel·lectuals britànics i un dels pocs de casa nostra que s’hi escola amb freqüència és Josep Pla. Quina importància té?
—Per a la gent de la meva edat, Josep Pla té una importància cabdal, no sols per la seva obra literària, sinó per tot allò que escrivia en castellà a la revista Destino, i molt especialment la secció ‘Calendario sin fechas’, amb articles intemporals. Aquell Pla ens va influir molt per la seva visió del món entre distreta i sorneguera, no per manca d’implicació sinó com a mecanisme de defensa.
—Lògicament, per la vostra trajectòria d’investigació al voltant del personatge, un altre autor que hi apareix molt citat és Orwell…
—Més enllà de la política, de les novel·les i de la influència ideològica, Orwell és percebut encara avui a Anglaterra com un model de prosa periodística i assagística que té molta més influència que les seves obres de ficció.
—I el tercer, com no podia ser d’una altra manera, és un personatge que podria ser una síntesi dels dos anteriors, ni més ni manco que sir Winston Churchill…
—En Churchill tenia, com en Pla, la capacitat de trobar l’adjectiu o la frase justa, i com Orwell, la capacitat d’anar a contracorrent, que ara no és percebuda com a tal però que era la gran virtut de Churchill i per descomptat d’Orwell. No és casualitat que un llibre recent que ha aparegut als Estats Units sigui una biografia comparada entre Churchill i Orwell, The fight for freedom, de Thomas Ricks, que els considera els dos intel·lectuals més importants del segle XX. Orwell tot just tenia una màquina d’escriure, però va esdevenir tan influent com Churchill. Per mi, tots tres, Pla, Churchill i Orwell, feien un mateix ús de la llengua, sobretot en la recerca de la claredat expositiva.
—Quan us vaig conèixer, el 2005, éreu el degà d’Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra i tot just es començava a flirtejar amb el pla Bolonya. Si haguéssiu de fer ara el discurs inaugural, com aleshores, què diríeu als alumnes?
—Amb els estudis d’humanitats –que llavors eren llicenciatura i ara són un grau–, es provava de trobar uns estudis transversals que acabessin amb l’especialització que hi havia a les carreres de lletres. De fet, aquesta voluntat és a l’origen dels estudis el 1992. L’èxit era que oferia possibilitats atractives i de renovació, perquè una formació que no serveixi per a res específic no és en cap cas una formació que no serveixi per a res, al contrari. Era una aplicació d’un sistema americà que enfoca un aprenentatge general que només després s’especialitza. Jo crec que el grau d’humanitats, complementat amb un bon màster i amb idiomes, és una formació molt atractiva i amb bones sortides laborals.
—El govern està molt preocupat amb el baix nivell d’anglès dels nostres alumnes, que potser és cert, però molt pitjor és el nivell de català dels alumnes anglesos…
—Bona, aquesta. Durant disset anys he estat president dels professors d’anglès de Catalunya i cada vegada que em trobava amb algun anglès li demanava quantes llengües més parlava, sobretot per trencar aquesta dinàmica d’inferioritat en què ens situem a vegades. El nivell d’anglès a la universitat ha crescut molt de manera claríssima les darreres dècades, i es fan assignatures en anglès i uns quants crèdits, que vol dir que tenim la capacitat de llegir i d’entendre la llengua i això són bones notícies, però també és cert que ens castiguem molt i inútilment pel que fa a l’expressió oral. Els catalans tenim una llengua d’abast internacional notable, que és el castellà, que ens fa mandrosos per a aprendre altres llengües, i els anglesos tenen la llengua internacional per excel·lència i això fa que no n’aprenguin cap. Jo crec que estem al mateix nivell que francesos, italians i altra gent del nostre entorn.
—En aquest sentit, vau impulsar amb Carles Puigdemont i més gent el diari Catalonia Today, que ara és un mensual que dirigeix Marcela Topor, l’esposa del president exiliat…
—Sí. Fa anys, amb en Puigdemont vam impulsar el projecte amb la idea de crear espais en l’àmbit comunicatiu català escrits i produïts en anglès i fets des d’aquí. D’aquesta manera va néixer Catalonia Today, que era un diari gratuït. Ha passat alguns moments difícils i avui és un mensual. Per sorpresa nostra, la resposta de les institucions davant un producte d’un patriotisme a prova de bomba va ser inexistent en molts casos i, especialment, en el de l’Ajuntament de Barcelona, que no ens va donar cap ajut. Això es va reforçar amb continguts a la televisió del Punt Avui, que estan molt bé però que crec que no han estat ben aprofitats.
