26.04.2021 - 21:50
És difícil trobar en la poesia catalana contemporània dos personatges tan oposats com Miquel Àngel Riera i Damià Huguet. Malgrat tot, un fet tràgic els uneix: la mort amb tan sols un dia de diferència, ara fa vint-i-cinc anys. El primer a traspassar va ser Huguet (Campos, 1946-1996), mort a cinquanta anys el 19 de juliol de 1996. L’endemà, dia 20, moria Riera (Manacor, 1930 – Palma, 1996). La mort de tots dos va tenir un impacte brutal, aquell estiu a Mallorca, perquè representaven un compromís màxim amb la llengua i la literatura catalana feta des de l’illa, si bé amb dues estètiques contraposades. Ara la Fundació Mallorca Literària ha impulsat un any dedicat a tots dos escriptors i ha escollit com a comissari de la doble commemoració Sebastià Alzamora.
De moment, els actes han començat amb l’edició del quadernet Damià Huguet: El call dels versos / Miquel Àngel Riera: La flor de la paraula, que varen presentar la consellera insular de Cultura, Bel Busquets, i la directora de la Fundació Mallorca Literària, Carme Castells. Les famílies de Riera i Huguet donen màxim suport a les commemoracions, que tenen com a escenari principal les Illes Balears, però que comptaran amb actes tant a Catalunya com al País Valencià. De fet, Sebastià Alzamora ha començat els contactes amb les autoritats per a “exportar alguna de les activitats ja preparades o per a fer-ne de noves adaptades a cada un dels territoris”.
Des del punt de vista formal, la poesia de tots dos és totalment antagònica. Mentre que Damià Huguet flirteja obertament amb les avantguardes i els posats més radicals i, fins i tot, underground, Miquel Àngel Riera es mou en un esteticisme molt més clàssic i, per sobre de tot, destaca la seva poesia amatòria. Sense cap mena de dubte, el principal desafiament serà aconseguir que siguin llegits per una nova fornada de lectors, cosa complicada en alguns casos, perquè l’obra poètica completa de tots dos es troba descatalogada.
Pràcticament descatalogats
Anem a pams. Sebastià Alzamora coneix molt bé l’obra dels dos poetes, però és especialment rellevant la feina que va fer amb Huguet en el seu moment, quan va ser l’encarregat de buscar entre els papers del poeta de Campos per enllestir-ne els dos volums de l’obra poètica que va editar Perifèrics. Allà ja féu un interessant estudi introductori i va descobrir fins a set poemaris inèdits, que va publicar. En el cas de l’obra completa de Miquel Àngel Riera, la va fixar Edicions del Salobre. El problema és que avui dia cap de les dues editorials no existeix. I a més a més, hi ha el problema de la narrativa de Riera, que gestiona l’agència Carme Balcells.
“Això pot ser un problema i pot no ser-ho, perquè ja saps amb qui has de treballar. En aquesta commemoració, hi ha una part de feina que farem directament des de la Fundació i, lògicament, hi ha una altra part de feina que és la recuperació dels llibres dels dos autors que han de fer els editors i les agències i que nosaltres podem encoratjar perquè es faci. Per començar tenim un avantatge, que és que les famílies no tenen cap problema amb el llegat, al contrari, les dues tenen molt ben entès que el millor que podria passar és que l’obra fos viva i a disposició dels lectors en tots els casos.”
De moment, són pocs els llibres que es poden llegir i té millor sort Huguet que Riera. Adia Edicions, del poeta Pau Vadell, va recuperar a començament del 2020 el llibre Les fites netes, que recull les proses de l’autor, i abans havia aplegat en un sol volum, sota el títol de Tenc set de tu i bec ginebra (un dels celebradíssims versos d’Huguet), els tres primers llibres de l’autor: Home de primera mà; Cinc minuts amb tu i Carn de vas. També és possible trobar en alguna llibreria alguns fons dels seus altres poemaris, però en cap cas és una obra viva, amb excepció dels volums d’Adia. Miquel Àngel Riera també és pràcticament introbable a les llibreries amb l’excepció de la reedició del llibre de relats La rara anatomia dels centaures, que va publicar Males Herbes. Alzamora explica que “l’obra completa dels dos hauria de servir perquè diferents editorials volguessin fer una edició de diferents volums de manera individual per a posar-los a l’abast del públic o unes bones antologies.”
Riera, candidat al premi Nobel
Cal recordar que Miquel Àngel Riera va ser un dels autors catalans que el PEN va promoure perquè fos premi Nobel. “Això del premi Nobel és una cosa sobre la qual hem especulat moltes vegades i hem somniat desperts que passés. Des del punt de vista literari, tenim autors perfectament capaços de guanyar-lo, després hi ha tota la política en contra, que ho fa molt complicat. Però, evidentment, l’elecció de Riera per part del PEN demostra la importància d’un autor que s’ha de reivindicar com a poeta i com a novel·lista.”
Potser Miquel Àngel Riera ha estat més desconegut que Damià Huguet, que aquests darrers anys ha estat objecte constant de reivindicació per tots aquells que se n’han declarat “endamianats”. Una gran exposició al centre de Cultura de Sa Nostra i un llibre-objecte de l’Institut d’Estudis Baleàrics, per exemple, a més de les recuperacions de l’obra esmentades, d’un brillant muntatge escènic de Pep Tosar i un gran homenatge a Campos fa tres estius han fet que el seu nom estigués constantment en dansa aquests anys. En el cas de Riera no ha estat així, tot i que Alzamora explica: “A més de poeta, és un novel·lista a reivindicar i de referència, amb llibres com Illa Flaubert, Morir quan cal o Fuita i martiri de sant Andreu Milà, entre d’altres. El poemari Poemes a Nai és un clàssic i El pis de la badia també és imprescindible, i si fóssim una literatura normal, haurien de ser a l’abast del públic, però malauradament no és així.”
Diu Alzamora: “Són dos poetes molt diferents entre ells, tant per estètica com per cicle vital, i els uneix aquesta mort en només vint-i-quatre hores de diferència, però això dóna peu a celebrar i explicar dos grans poetes l’un al costat de l’altre. És una celebració de la pluralitat i la diversitat de la literatura mateixa, de la catalana i de la general. Són autors de primer nivell tots dos, en cap cas menors. Sobretot, hem de tenir en compte que no ens hem de deixar minoritzar. Tots dos són de primeríssima categoria, l’un dins el camp de l’avantguarda i l’altre dins el classicisme, són dos grans autors que qualsevol literatura s’enorgulliria de tenir.”
Tant Damià Huguet com Miquel Àngel Riera són dos autors que causaren fascinació entre les generacions posteriors. Els joves autors de les Illes que sovint no havien fet els vint anys anaven a veure’ls en romiatge iniciàtic. Alzamora explica: “És una percepció que vaig viure en pròpia pell, perquè els vaig tractar tots dos quan era molt jove, i en vaig rebre força, encoratjament i escalf, que és tot el que un pot desitjar d’aquests dos escriptors consagrats, des del meu punt de vista. Tant humanament com literària, són dos mestres i dos referents, començant per la qualitat i exigència de la seva obra. Qualsevol lector de generacions posteriors hi troba molt a aprendre, molta teca.”
Dos editors cabdals
I tot i que la seva trajectòria va ser diferent, sí que hi ha un punt que va servir per a unir els dos poetes: la tasca d’editors. Riera dirigia les col·leccions de l’extinta Caixa de les Balears, Sa Nostra, mentre que Huguet va impulsar l’editorial Guaret. Alzamora diu: “Tots dos tenien una mirada inquieta. Miquel Àngel Riera, com a editor de poesia, va apostar pels joves i per autors que feien coses inesperades. Tenia la comoditat de comptar amb una institució darrere i editava sense passar pena econòmica. A Damià Huguet li agradava ser al marge del sistema i arriscava els seus doblers a favor de les escriptures submergides o disruptives. Però les dues tasques editorials foren claus. Riera va ser el primer editor d’Hilari de Cara, Gabriel Galmés i Josep Lluís Aguiló, per exemple, mentre que la tasca editorial d’Huguet va ser excepcional, amb textos de Josep Albertí, Josep Palou, Miquel Cardell, Bartomeu Fiol… Gent molt important. Jo crec que la tasca d’activistes de la cultura és important i els uneix.”
