29.09.2021 - 21:50
|
Actualització: 30.09.2021 - 10:11
La nit de Reis del 1990, el jurat del premi Josep Pla de narrativa va atorgar el guardó a la novel·la Illa Flaubert, del poeta i narrador mallorquí Miquel Àngel Riera (1930-1996). La novel·la començava així la singladura cap a tots els honors d’aquell any: els premis Crexells, Nacional de la Crítica, de la Crítica Serra d’Or i Ciutat de Barcelona varen anar a parar en aquesta esplèndida novel·la de Riera, que, a més, també va obtenir guardons importants a l’estat francès quan, el 2003, s’hi va publicar.
Passa poques vegades que un llibre origini tanta unanimitat, es converteixi en un clàssic contemporani i no es pugui llegir. Bé, passa poques vegades a la literatura europea, anglosaxona i americana, però, a casa nostra, passa com més va més sovint. Llibres publicats entre els anys seixanta i els dos mil sovint són introbables a les llibreries. Per això, és una satisfacció que Edicions de 1984 acabi de recuperar aquesta novel·la, un dels artefactes narratius més interessants de la literatura insular d’aquests darrers cinquanta anys.
La reedició arriba en plena commemoració del vint-i-cinquè aniversari de la mort de l’autor, una celebració que, a Mallorca, es fa conjuntament amb la de Damià Huguet, atès que tots dos varen morir amb un sol dia de diferència, el 19 i el 20 de juliol de 1996, primer Huguet i després Riera.
Segons que podem llegir a la contraportada del llibre, “Illa Flaubert narra la història d’un professor de literatura que, colpit per la mort de la seva mare, decideix de refugiar-se en el far d’una illa abandonada a la recerca de la solitud i de si mateix. A través d’aquesta paràbola dels problemes eterns de la condició humana, Miquel Àngel Riera reflexiona sobre el pas del temps, la solitud, el sexe, la bellesa i la mort”. Però aquesta descripció és tan sols una part d’allò que va ser la novel·la tant per l’autor com pels lectors del seu temps.
Illa Flaubert va significar una esperança, tot just començant l’última dècada del segle passat, que la literatura d’idees, poètica, intimista i amb referents metaliteraris pogués tenir cabuda en l’ecosistema literari del país i aconseguir reconeixements i lectors des de la perifèria –Riera era de Manacor. Aquesta obra tancava la producció novel·lística de l’autor, i l’èxit que va tenir i tots els guardons que va guanyar van propiciar un redescobriment dels escriptors illencs per part del públic català.
El Diccionari de la Literatura Catalana (Enciclopèdia Catalana, 2008), a l’entrada que es dedica a la novel·la, diu: “Fidel als principis que el defineixen com a escriptor, Miquel Àngel Riera torna a apostar per una narrativa d’alta volada, una novel·la propera als eixos de la poesia, una literatura que participa de la narració, la lírica i el pensament, una obra al servei de la veritat i la veritat entesa com l’únic punt de vista irrenunciable de l’escriptor.” Ara, els lectors podran tenir-la a l’abast.
De totes maneres, s’ha de recordar que l’entusiasme per Riera i la seva recuperació van començar ara fa set anys quan els editors de Males Herbes es van fixar en un llibre de narracions sorprenent i dels més interessants de la nostra literatura: La rara anatomia dels centaures. Riera el va publicar el 1979 i la fantasia juga un paper primordial en els catorze relats que el conformen.
Els anys de commemoració serveixen sovint per a tornar a editar l’obra d’aquests autors patrimonials. Si Edicions de 1984 ha decidit de recuperar la que possiblement és la millor novel·la de l’autor –tot i que la tetralogia formada per Fuita i martiri de sant Andreu Milà, del 1973; Morir quan cal, del 1974 i premi Sant Jordi; L’endemà de mai, del 1978; i Panorama amb dona, del 1983, és molt interessant–, Adia Edicions n’ha tornat a publicar la poesia completa.
En total, són sis poemaris que van de Poemes a Nai (1965), a El pis de la badia (1992), passant per Biografia (1969-1970), del 1974; Paràbola i clam de la cosa humana (1974); La bellesa de l’home (1979) i Llibre de benaurances (1980), del qual prové aquest poema:
T’estim perquè existeixes. La més clara
dimensió del meu amor, i la més alta,
es diu tocant-te.
Meravella que sé perquè et delata un cos:
l’esperit és aquí, fet ta pell transcendida.
Ta veu, ta veritat, això que en dèiem ànima
és múscul tot, sang, tendó: no sé entendre la resta.
Just t’estim quan te toc: veu i mirada,
provatures de frec que me serveixen
per sobreviure i prou. El món, la vida
són una cosa: estimar-te és l’altra.
Parpella, porus, tu. Mugró, substància,
borrissol comprovable
lliurat a l’estratègia de signar volums
des dels quals sé com ets i sé estimar-te.
Tocar la teva pell i tot d’una enyorar-te.
Enyorar-te en present, no et pertany la distància.
Ma pell contra ta pell: més que existir, presència.
Sobirana eclosió de la persona, en tu:
amor
verificable en un cos.
T’estim perquè existeixes: ets accessible al tacte.
Existent a la mà:
la puresa total és desxifrar-te.
Riera ja havia publicat l’obra completa el 1985, abans del darrer llibre, El pis de la badia, que va arribar una dotzena d’anys després que el Llibre de benaurances. Eren els anys en què cloïa tres novel·les i, per tant, la narrativa li ocupava el temps d’escriptura. A més, l’extinta Edicions del Salobre va publicar-ne l’obra poètica completa el 2004, per tant, aquesta és la tercera vegada que es recull.
Sigui com sigui, la cosa important és que Miquel Àngel Riera torna a ser a l’abast dels lectors tant en el vessant narratiu, com en el de contista –el llibre publicat per Males Herbes continua viu al catàleg–, com en el de poeta. Ara que fa vint-i-cinc anys de la seva mort és un bon moment per a descobrir un autor versàtil, compromès i que fins i tot va ser proposat de candidat al premi Nobel pel PEN Català el 1987, just dos anys abans de rebre la creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.
