23.10.2023 - 21:40
|
Actualització: 24.10.2023 - 03:23
Minoria nacional o nació? Quines diferències hi ha entre l’una i l’altra i què implicaria que el PSOE les reconegués? En la conferència que va fer el líder efectiu de Junts, Carles Puigdemont, a Brussel·les no va esmentar el referèndum: va desaparèixer com a condició prèvia en les negociacions per la investidura de Pedro Sánchez. En canvi, va parlar de Catalunya com una nació que veu en la seva independència política l’única manera de continuar existint. El referèndum sembla políticament inassumible per al PSOE i el fet que Puigdemont no l’esmentés com a línia vermella els va fer ser optimistes respecte de la possibilitat d’entesa. Sobre la taula de negociació hi ha ara un possible reconeixement com a nació o com a minoria nacional, tal com va avançar diumenge La Vanguardia. Fonts de Junts fan una vinculació directa entre el reconeixement com a nació i el dret d’autodeterminació: assenyalen que si Catalunya és reconeguda com a nació, per aplicació de l’article 96 de la constitució espanyola (que vincula l’estat espanyol al compliment del dret internacional), ha de tenir el dret d’autodeterminació. Però si es tracta de dibuixar un vincle entre la nació i el dret d’autodeterminació, hi ha experts que alerten que el reconeixement com a minoria nacional no ho permetria.
És el cas de Neus Torbisco Casals, doctora en dret i catedràtica adjunta al Geneva Graduate Institute. Torbisco remarca les diferències entre nació i minoria nacional i es decanta per la primera, amb el convenciment que “un poble, com tots els pobles, té dret a l’autodeterminació” i que no hi ha res que limiti aquest dret a un context de descolonització, que és la interpretació més estesa de mitjan segle passat ençà. “Aquesta interpretació restrictiva és avui fortament qüestionada, també en contextos de ‘colonització interna’”, ha escrit a X. En canvi, Torbisco creu que l’aspiració del dret de protecció de les minories nacionals és la no-discriminació i la promoció d’un model i cohesió estatal. És a dir, aconseguir un reconeixement de la diversitat i de la no-discriminació als membres de minories culturals o lingüístiques a escala individual, sense que se’n derivi el reconeixement de cap dret col·lectiu. “El dret col·lectiu a l’autodeterminació es reconeix als pobles (a les nacions històriques, moltes amb existència prèvia a la creació dels estats nació) i no forma part de cap instrument internacional de protecció dels drets humans dels membres en minories nacionals”, ha dit.
Josep Costa, jurista i ex-vice-president del Parlament de Catalunya, admet que hi ha un debat obert i algunes tesis doctorals sobre aquest tema. Però que en principi, jurídicament, els drets de les minories nacionals són exclusivament individuals de les persones que hi pertanyen. “La minoria nacional són membres d’una nació que viuen al territori reconegut d’una altra nació. Per tant, normalment els falta l’element de territori per a exercir l’autodeterminació, encara que moltes minories nacionals estan al seu territori històric”, afirma. “Si ets minoria nacional amb tots els drets reconeguts, el dret internacional et dirà que no tens dret d’autodeterminació externa (secessió) perquè el tens d’autodeterminació interna (autogovern i reconeixement)”, conclou.
Algunes altres fonts jurídiques consultades coincideixen que el concepte de minoria nacional no és útil de la perspectiva de l’autodeterminació d’acord amb els convenis o els pactes internacionals i que encaixa amb pobles que es troben en una situació més de resistència, com ho podria ser el quítxua, amb reivindicacions d’utilitzar la llengua a les institucions o a l’escola. Assenyalen com un perill, també, que un reconeixement d’aquestes característiques pugui abonar la idea de l’existència d’una altra minoria castellanoparlant a Catalunya i hi veuen que reconèixer-se com a minoria és un problema del punt de vista polític.
Un dels que més han defensat el concepte de minoria nacional és Gonzalo Boye. L’advocat de Puigdemont, que té un paper destacat a Junts en les negociacions amb el PSOE, la va esmentar en la vista de les qüestions pre-judicials al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (d’on va sortir la jurisprudència sobre el grup objectivament identificable) i en la seva compareixença a la comissió d’investigació de l’espionatge de Pegasus al Parlament Europeu. Al TJUE, Boye va parlar d’un “grup de persones d’una minoria nacional perseguida” i a l’eurocambra es va referir a l’espionatge espanyol com un “atac a la minoria nacional catalana”. En un article al Nacional, Boye opinava que les interpretacions que s’han fet en l’àmbit d’un poble indígena concret o d’una colònia difícilment seran traslladables al marc de discussió del conflicte entre l’estat espanyol i Catalunya i, per contra, apuntava la via del reconeixement de la minoria nacional. Recordava que l’article 2 del Tractat de la Unió Europea diu que la Unió “es fonamenta en els valors de respecte a la dignitat humana, llibertat, democràcia, igualtat, estat de dret i respecte dels drets humans, inclosos els drets de les persones pertanyents a les minories”. Recorda que, en una societat caracteritzada pel pluralisme, són comunes la no-discriminació, la tolerància, la justícia, la solidaritat i la igualtat entre dones i homes. El problema de l’estat espanyol, creu Boye, és que no respecta els drets de la minoria nacional catalana en termes de “llibertat, democràcia, igualtat, estat de dret i respecte dels drets humans” i és d’aquesta perspectiva que es podria avançar en la solució del conflicte polític.
Què en diuen els partits?
Ara com ara, ERC ha evitat de pronunciar-se sobre el concepte de minoria nacional i s’ha limitat a afirmar que Catalunya és una nació. Ho deia la seva portaveu, Raquel Sans, que evitava de valorar “globus sonda”. Els comuns, en canvi, no estan d’acord amb la minoria nacional i sí que són partidaris d’un reconeixement nacional de Catalunya dins una Espanya “plurinacional”. El PSC es va remetre a la discreció i a la prudència que al seu criteri requereixen les negociacions. No obstant això, ha defensat tradicionalment que Catalunya és una nació però que això no li dóna el dret d’autogovernar-se com a estat. Sánchez també ha parlat obertament d’Espanya com una “nació de nacions”, encara que sigui una qüestió incòmoda dins el PSOE. Ho va fer el 2017, a l’oposició. Advocava llavors per avançar en un estat federal, en què l’única sobirania correspondria al conjunt de la societat espanyola, sota el conjunt d’un sol estat espanyol, amb un caràcter “plurinacional”.
No és la primera vegada que Puigdemont reclama el reconeixement de Catalunya com a nació. El 2020, en una entrevista a AFP, va defensar que el govern espanyol havia de reconèixer Catalunya com a nació en la taula de diàleg per a “obrir les portes a continuar avançant”. És, de fet, una reivindicació de l’independentisme i del catalanisme que ve de lluny. El precedent més clar és la referència que se’n fa al preàmbul de l’estatut, on es constata que el Parlament de Catalunya ha definit Catalunya com a nació d’una manera àmpliament majoritària i que la constitució espanyola reconeix la realitat nacional de Catalunya com a nacionalitat. En la sentència del 2010 que el retallava, el Tribunal Constitucional va precisar que aquestes referències no tenien cap eficàcia jurídica interpretativa.
