16.07.2024 - 19:50
“El Consell de Política Fiscal i Financera (CPFF) no és precisament un entorn amable per a mi, però les declaracions posteriors han tingut un to molt més agre. La majoria de les comunitats tenen recel sobre si la nostra proposta els farà perdre diners. No és aquest el nostre plantejament. No els en farà perdre. És a l’administració central on hem de fer força. Tot i que els darrers deu anys les competències del govern central no han augmentat, els seus ingressos han crescut d’un 90% i els de les comunitats només d’un 41%. Aquest fet ha permès a l’estat d’acaparar 112.000 milions d’euros que correspondrien al conjunt de territoris. Una correcció d’aquest desequilibri permetria d’instrumentalitzar el sistema que proposem sense que ningú hi perdés, amb un lleu aprimament de l’estat i amb un guany de sobirania per a Catalunya”, declarava ahir al vespre al 3/24 la consellera en funcions, Natàlia Mas, després de tornar de Madrid. Una entrevista –val a dir-ho– amb un contingut molt didàctic i entenedor.
Ahir la consellera havia anat al CPFF a explicar el finançament singular que tots ja coneixem. I el que va rebre en canvi van ser estirabots dels seus col·legues. Evidentment, encara no ho havien fet tots plegats, però sí individualment amb anterioritat. Per tant, no es pot dir que la resposta hagi estat cap sorpresa. Paraules com “insolidaritat”, “greuge”, “privilegi” o “xantatge” es van utilitzar amb profusió per criticar la proposta catalana.
“El que temem és que aquest govern només té voluntat política de solucionar el problema amb Catalunya, perquè li fan falta els vots, però no té voluntat de solucionar el problema real que tenim a Andalusia, on no tenim els recursos que corresponen a la comunitat”, va etzibar Carolina España, la consellera andalusa.
De l’Aragó, el conseller José Saz assenyalava que aquesta iniciativa “atempta contra la igualtat de tots els ciutadans” i reclamava una reforma del finançament que garanteixi un tracte just i equitatiu per a totes les comunitats. El gallec Miguel Tellado advertia que acceptar aquest finançament diferenciat per a Catalunya voldria dir “llevar recursos a unes altres comunitats autònomes”. En la mateixa línia, la valenciana Mireia Mollà afirmava que “no hi ha motius tècnics per a aquesta proposta” i va instar a cercar “solucions que beneficiïn el conjunt d’Espanya, allunyant-se de decisions unilaterals i polítiques”. I així podria continuar, però no crec que interessi gaire la repetició.
A hores d’ara, encara em resulta estrany que ningú no es pugui posar a favor d’una proposta com la catalana, encara que afavoreixi la seva comunitat, també amb dèficit. Consignes de partit, és clar. Això compta més que el benestar de la gent. Però el que més em va emprenyar va ser llegir la nota de l’agència Europa Press, que publicàvem ahir al vespre a VilaWeb. Deia que Mas també havia defensat que la Generalitat negociarà la reforma del sistema de finançament des de la bilateralitat amb el govern espanyol, un fet que la ministra havia negat rotundament. “Les negociacions són entre ERC i PSC, no entre governs. Ha de ser un lapsus”, va dir.
“Bilateralitat” és una paraula que fa por a Madrid. Però un lapsus? Crec que la ministra Montero es va fer un embolic i va acabar d’originar més tensió de la que ja hi havia. Va tornar a tancar la porta absolutament al finançament singular per a Catalunya, com ja havia fet dies enrere, però ara passava la responsabilitat a Salvador Illa, que és qui negocia amb ERC. I també deia que, “d’especificitats, ja n’hi ha, com en el cas de Canàries”, com si deixés una escletxa, a la qual es van agafar tots els consellers del PP per atacar als socialistes. Especificitats? Singularitats? Sempre jugant amb la semàntica i posant fum pel mig.
En definitiva, María Jesús Montero va insistir una vegada i una altra que l’executiu no negocia bilateralment amb la Generalitat cap mena de finançament específic, ni ho farà, i va negar taxativament que arribés a pactar un concert. No calia que ho repetís, perquè els membres del seu govern ho han dit mil vegades i ja sabem que “no és possible”. No obstant això, va reconèixer que “es pot avançar en un millor finançament de Catalunya i incorporar elements singulars que ja té el model”. Què volia dir? Més fum…
I, vet aquí que, per sortir de l’embolic que suscitava l’ambigüitat expressada, es va treure de la màniga uns “partits generalistes” (vegeu l’editorial d’avui de Vicent Partal). I amb contundència va dir: “Han de ser els líders de PP i PSOE i no les comunitats autònomes els qui s’asseguin a esbossar les línies generals d’una reforma d’aquesta índole que hauria de passar pel filtre del congrés.” La vice-presidenta va demanar a Feijóo que “deixi la hipèrbole en la qual està instal·lat” i s’assegui a negociar. Evidentment, això vol dir arraconar els partits nacionalistes. Cap novetat.
Llavors què negocien el PSC i ERC?, em pregunto. I de què serveixen les línies vermelles establertes, com la del finançament, que va tornar a emfasitzar ahir la secretària Marta Rovira? Potser, com va dir, a final de juliol s’acabarà aquesta negociació. Si compleix allò que va dir serà amb un no a Salvador Illa, perquè no crec pas que Montero canviï. Però i si prometen estudiar un consorci entre l’Agència Tributària i la Generalitat? Si la referència de l’artefacte és el de Rodalia espero que mantinguin la seva paraula i repetim les eleccions.
Parlant d’una altra cosa, Hisenda i les comunitats també van intercanviar opinions sobre la condonació del deute autonòmic lligat a la crisi financera de 2008. Una mesura que l’executiu espanyol va acordar primer amb Catalunya, però que s’estén també a la resta de territoris que s’hi vulguin acollir. Recordeu que es van pactar 15.000 milions en la condonació. En aquests moments, és bo de saber que Catalunya té un deute públic d’uns 87.000 milions d’euros, dels quals uns 74.000 milions amb l’estat. Però d’això en parlarem un altre dia, perquè és una xacra indignant.
“Per a la condonació de deute ens reunirem amb els territoris al llarg del mes de juliol, però com que no hi haurà temps continuarem el mes de setembre i el temps que sigui necessari també per mirar d’arribar a un consens i a un acord”, va dir la vice-presidenta en una conferència de premsa després de la reunió. “Espero que aquest tema sigui el menys complex que ha plantejat la reforma del model de finançament”, va afegir.
Jo no ho tinc tan clar com la ministra. Entre més raons, perquè no totes les comunitats es beneficiaran de la mateixa manera de la mesura. Recordem que l’acord es limita a condonar l’augment de deute contret amb l’estat a causa de la gran crisi del període 2008-2013, però no del que es va produir després d’aquests anys. Això vol dir que el govern espanyol haurà de determinar “quina part de l’increment de deute”, obeeix a aquesta causa. I no ha dit quin sistema aplicarà. Vet aquí un altre motiu de discussió…
