Viatge a Mingorrubio: la pàtria franquista que ja espera el dictador

Les restes del dictador Francisco Franco seran traslladades, finalment, a un nou indret. No serà tan majestuós ni imponent com el Valle de los Caídos, però s’hi sentirà com a casa perquè també té arrels franquistes. El cementiri de Mingorrubio, situat al districte madrileny del Pardo, també acull les restes de companys de dictadura com els ex-presidents del govern espanyol Luis Carrero Blanco i Carlos Arias Navarro, un agent nazi i fins i tot, un dictador sud-americà. Però qui tindrà més a prop serà la seva esposa, Carmen Polo, que reposa a la cripta de la capella del cementiri, on també aniran les restes de Franco.

El Pardo és separat de Madrid –a vint minuts del centre amb cotxe–, però oficialment és un districte de la ciutat, tot i no tenir-hi res a veure. El nucli s’alça dins el paratge de ‘monte del Pardo’. Al costat hi discorre el riu Manzanares, encara verge, i a l’altra banda hi ha una propietat enorme i d’aspecte acurat, dins la qual hi ha el Palau de la Zarzuela. És un entorn magnífic. Per això és ple de ciclistes i excursionistes que aprofiten el diumenge, assenyala el taxista que ens hi ha dut de Madrid estant. Tanmateix, el nucli urbà és una barreja ben estranya: blocs de pisos humils, cases adossades, molta zona verda i un bon nombre d’instal·lacions governamentals que van construir-se entorn del Palau Reial del Pardo per a oferir servei al dictador Franco, que hi va residir fins a la seva mort.

‘El Pardo és un anacronisme de la història’, ens diu el taxista. La definició és perfecta. Arribem a la plaça central, que fins fa un any es deia plaça del Caudillo –encara té aquest nom a Google Maps–; ara l’ajuntament l’ha canviat pel nom inconfusible de ‘plaça del Pardo’. És plena de bars, restaurants especialitzats en caça i dos caixers automàtics. Tot d’una normalitat decadent. Podria ser la plaça de qualsevol barri de qualsevol ciutat. Això sí, just al costat s’aixeca el palau reial, una mastodòntica construcció renaixentista amb jardins inacabables.

El cementiri encara és més apartat. Per arribar-hi s’ha de transitar per una llarga avinguda on hi ha estables de cavalls, instal·lacions de la Guàrdia Reial, casernes de la Guàrdia Civil i cases que han estat adquirides pels descendents del personal del servei del palau. ‘Todo por la patria’, repeteixen les entrades de diferents finques.

El cementiri és una continuació del poble. Gris i sense ànima. A l’entrada hi ha una capella, l’edifici més gran de tots. Té un estil simple, com moltes de les esglésies fetes a la segona meitat del segle XX. L’encarregat de l’entrada explica que és on s’instal·laran les restes de Franco, concretament a la cripta de sota, on ja reposa Carmen Polo. Però no vol dir res més. Tampoc no explica quan s’obrirà la capella. Segons el diari Público, té el sostre en mal estat i ha de menester reformes abans de tornar-la a obrir. La façana té un aspecte força desatès i a l’interior s’endevina una sala molt austera, amb alguns bancs i un altar sense cap mena de decoració.

Tot i que tot just fa dos dies de l’anunci que serà el nou emplaçament del dictador Franco, al cementiri gairebé no hi ha ningú. Tan solament una parella, que és a la zona on s’acumulen més noms il·lustres. Curiosament, no n’hi ha cap d’enterrat en mausoleus, sinó que descansen en tombes solitàries reservades a la família. Per exemple, Carrero Blanco, mà dreta de Franco i president del govern, és enterrat amb la seva dona i la seva filla. ‘Duc de Carrero Blanco i capità general de l’armada’, recorda la làpida. Al costat, la tomba de la família Arias del Valle, de la qual forma part el president del govern que va anunciar la mort del dictador: Carlos Arias Navarro.

A continuació, ministres dels governs franquistes, com ara Nemesio Fernández Cuesta, Pablo Martín, Demetrio Carceller i Félix Álvarez-Arenas. També Joaquín Calvo Sotelo, dramaturg i germà de José Calvo Sotelo, ministre d’Hisenda durant la dictadura de Primo de Rivera. Al cementiri, Franco hi trobarà un altre dictador, Rafael Leónidas Trujillo, que va governar la República Dominicana del 1930 fins que el van assassinar, el 1961. També l’anomenaven ‘el Generalíssim’ i també va fer matar milers de persones –es calcula que unes 50.000. Ell sí que té un mausoleu familiar.

Entre tombes franquistes ressalta un nom poc espanyol, el de la família Liesau von Lettow. Fent una cerca ràpida per Google un s’assabenta que Franz Liesau Zacharias –casat amb Sitta Von Lettow– va ser un agent nazi que va treballar per les SS i la Gestapo, i que el règim de Franco va protegir. Ho explica un article d’El País. Quan va acabar la segona Guerra Mundial, la dictadura espanyola es va negar a entregar-lo als aliats i així és com Franz Liesau va poder morir tranquil·lament a Madrid a l’edat de 84 anys. Un altre article d’El Mundo també parla de Liesau i detalla que va guanyar-se molt bé la vida amb el règim espanyol gràcies al fet que va esdevenir el principal proveïdor d’equips d’escoltes del Centre Superior d’Informació de la Defensa (CESID).

Del poder polític, tampoc no hi falten noms d’empresaris. El més conegut, José Banús, o Josep Banús, com apareix en alguns escrits, perquè aquest empresari que va fer fortuna durant el franquisme havia nascut a Catalunya. Franquista convençut, va fer una gran carrera com a promotor immobiliari gràcies als contactes que tenia amb funcionaris del règim. Li van concedir la construcció de diversos barris madrilenys, va emprendre l’explotació immobiliària de la costa andalusa –Puerto Banús en va ser un dels projectes– i també li van encarregar l’edificació dels accessos al Valle de los Caídos. Precisament per aquells accessos ben aviat hi circularan les restes del dictador per tornar a casa, al Pardo.