Els milmilionaris tecnològics es volen escapar de la fi del món

Els milmilionaris tecnològics són com herois dels còmics de Marvel, escriu el professor de la Universitat de Nova York Douglas Rushkoff. Es creuen èpics i importants. Tenen illes privades, búnquers, avions, i iots de luxe gegantins. Elon Musk vol colonitzar Mart, Peter Thiel vol construir un país a l’oceà i revertir el procés d’envelliment, els creadors de la intel·ligència artificial, Sam Altman i Ray Kurzweil, volen descarregar les seves ments en superordinadors, l’ídol de Mark Zuckerberg és Cèsar August, per això porta el seu pentinat i comença les reunions de feina amb el crit de guerra: “Dominació!”

Un altre personatge que destaca entre aquest colla d’entusiastes tecnològics és el fundador del Fòrum Econòmic Mundial, Klaus Schwab, que ha elaborat la teoria del “gran reinici”, una solució total tant imaginativa com cínica. Pretén que els grans bancs i corporacions del món facin servir l’automatització per resoldre la desocupació, la vigilància en massa per controlar la immigració, el seguiment biomètric per vetllar per la salut mundial, les xarxes de sensors per millorar l’agricultura, la geoenginyeria per remeiar el canvi climàtic… En definitiva, això que vol Klaus Schwab és una entelèquia absurda: emprar el capitalisme per reparar el perjudici extractiu del capitalisme mateix.

L’estupidesa devastadora dels Musk, Zuckerberg, Gates i companyia és il·limitada. Es creuen semideus que són per sobre del bé i el mal. I ara tenen por que, a causa de molts dels mals causats per les seves idees i indústries, el món rebenti arran d’un “esdeveniment”, que en diuen, que tan aviat podria ser la crisi climàtica, com un virus, com una guerra. Però ells es volen salvar. Tots sols. Creuen que amb diners i tecnologia es pot resoldre tot. Se senten superiors. La resta dels éssers humans i la naturalesa som inferiors. Simples clients i consumidors addictes manipulats pels seus algorismes.

Aquesta mena d’ideologia totalitària, hereva dels fonaments del capitalisme colonialista, segons el professor Rushkoff, és la “Mentalitat” de Silicon Valley. És la sociopatia de les elits tecnològiques. L’objectiu és fer créixer els beneficis econòmics exponencialment, sense treva. No poden parar. Són uns individus infantiloides, la majoria tenen pocs estudis perquè de seguida van començar a guanyar diners i van abandonar les universitats. Viuen experiències psicodèliques en grup per obrir i estimular les ments, crear productes nous i multiplicar encara més els beneficis. Ara, suposadament conscients que les seves empreses porten el món cap a la destrucció, estan obsessionats per salvar-se a si mateixos.

Tanmateix, millor això que no pas que ens intentin salvar a nosaltres. Sol ser pitjor. Alguns, com ara Bill Gates, mitjançant les fundacions, inverteixen una petita part d’allò que guanyen en obres de caritat. Però ho fan tard i malament. I no acaben d’encertar el projecte. Per exemple, ara fa uns quants anys, la Fundació Bill i Belinda Gates va fer donació a alguns països africans de mosquiteres impregnades d’insecticida per lluitar contra la malària. El resultat no podria haver estat més catastròfic. Els africans van fer servir les mosquiteres per pescar, fins i tot els peixos més petits, i l’insecticida va contaminar les aigües, va causar malalties, morts i l’enverinament de moltes espècies terrestres i aquàtiques.

Actualment, Bill Gates és el propietari agrícola principal dels EUA. A Rushkoff i més especialistes els fa por pensar quines idees i programes d’alta tecnologia serà capaç d’engegar per provar de millorar-ne el rendiment econòmic. I, sobretot, quines conseqüències fatals tindran per als pagesos i els grangers tradicionals, les collites, el medi i la salut de la gent.

Una reunió de luxe amb milmilionaris

Douglas Rushkoff (Nova York, 1961) és escriptor, columnista i professor de cultura virtual a la Universitat de Nova York. Estudia l’autonomia humana en l’era digital. És a dir, com els entorns tecnològics canvien la nostra relació amb la narrativa, els diners, el poder i els altres. És un dels deu intel·lectuals més influents del món, segons l’Institut de Tecnologia de Massachusetts (MIT).

A banda del treball crític i analític, com La supervivencia de los más ricos (Capitán Swing), també s’ha distingit per ser un dels teòrics principals del ciberpunk i un dels grans defensors de l’aplicació dels mitjans digitals a la justícia social i econòmica.

La superviencia de los más ricos és un assaig molt pensat i documentat, malgrat que el to a estones irònic i les característiques estúpides dels personatges ens poden fer somriure. Però, en el fons, a mesura que l’autor ens introdueix en les ments i la ideologia dels dirigents d’allò que anomena la “Mentalitat”, el somriure es glaça i se’t posen els pèls de punta de pensar en mans de qui som i com ens hem pogut deixar portar fins ací. A força de deixar-nos manipular i explotar comercialment, políticament i culturalment, gràcies a la tergiversació de la realitat i la creació d’addicions compulsives.

Sempre en benefici de les insaciables aspiracions econòmiques de les elits tecnològiques, uns individus en la salut mental dels quals es fa difícil de confiar llegint el llibre. Una cosa és ben clara per l’autor: malauradament, són molt lluny els temps en què internet podia servir per a fomentar la col·laboració, l’ajuda mútua, la informació i la cultura. Malgrat tot, aquesta és encara l’única esperança que pot contribuir a millorar el món.

El professor Rushkoff és un referent intel·lectual del món de la tecnologia i la cultura virtual. Està acostumat a la interacció social i el debat. Fa classes i conferències, participa en programes televisius i sovint suscita polèmiques científiques i de premsa. Així fou com un bon dia va descobrir indicis nous per al seu material d’estudi. El van convidar a fer una xerrada en un ressort de superluxe al bell mig del desert. Allà va descobrir que l’acte no era pas com s’havia imaginat.

El públic eren cinc milmilionaris (tots homes, no en diu els noms) que no tenien gens d’interès a saber res de cultura virtual, ni tan sols a invertir en tecnologia, com habitualment li sol passar. De fet, volien invertir en ells, en el seu futur de supervivència i seguretat una vegada el món s’enfonsés. I així va ser com el professor es va trobar assetjat per les seves preguntes: Nova Zelanda o Alaska? Quina de les dues zones serà menys danyada per la crisi climàtica? Quina amenaça és pitjor: el canvi climàtic o la guerra biològica? Un refugi hauria de tenir un subministrament d’aire propi?…

Els preocupava per damunt de tot la seva seguretat i supervivència després d’allò que anomenaven l’“esdeveniment”, eufemisme que empraven per referir-se al col·lapse ambiental, l’agitació social, l’explosió nuclear, la tempesta solar, el virus imparable o el sabotatge informàtic. Per ells, el futur de la tecnologia consistia en una sola cosa: escapar-se de la resta de nosaltres. Havien desenvolupat una mentalitat segons la qual vèncer significava guanyar prou diners per aïllar-se dels danys que causen ells mateixos guanyant diners d’aquesta manera. “És com si volguessin construir un cotxe que anés prou de pressa per escapar-se dels gasos que emet”, reflexiona Rushkoff amb ironia.

Estratègies de búnquer dels milmilionaris

Després de publicar un article sobre la qüestió, el professor va rebre missatges de moltes empreses que es dedicaven a atendre les necessitats de supervivència dels més rics: immobiliàries a prova de catàstrofes, habitatges subterranis, búnquers, empreses de seguretat, comunitats agrícoles residencials secretes, etc.

Aquesta experiència li dóna peu a fer una reflexió històrica interessant sobre l’evolució de la tecnologia i la revolució d’internet, d’ençà dels anarquistes i idealistes que pensaven en com la tecnologia podia potenciar i ajudar la humanitat, fins al final, segons ell, quan es fa servir la tecnologia per reforçar una bossa de valors en decadència. Del benestar social i cultural al capitalisme salvatge i implacable. Així fou, per exemple, com Google va passar de limitar-se a oferir resultats de cerques als seus usuaris, a vendre’n les dades als seus veritables clients: els investigadors de mercat que volen accedir a grups d’usuaris concrets i manipular-ne el comportament.

Mentre les grans companyies feien pressió per protegir els seus monopolis, les petites empreses perdien capacitat de competir. Així, el PIB de les grans empreses tecnològiques va començar a rivalitzar amb els de molts països. I la pobresa es va considerar en gran manera culpa dels pobres mateixos. Els que arriben a dalt de tot de la piràmide miren amb suficiència la resta de mortals. No volen mirar enrere per no veure la devastació que han causat. Els cal una estratègia de sortida, un futur en què estiguin aïllats i protegits de tothom a qui han explotat.

De fet, el temps del confinament va propiciar la vida aïllada, tancats en les nostres bombolles. Però mentre els rics es retiraven als seus refugis, els pobres rebien els cops. La fortuna del fundador d’Amazon, Jeff Bezos, va augmentar de 86.000 milions de dòlars. Mentre les companyies aèries, l’hostaleria i els negocis tradicionals les passaven magres o s’enfonsaven, les cinc grans empreses tecnològiques americanes –Apple, Microsoft, Amazon, Alphabet i Meta–, creixien d’una cinquena part fins al bilió de dòlars. Les accions de Netflix, per posar un altre exemple, van pujar més d’un 60%.

D’allò que els ulls no veuen, el cor no se’n dol

Al mateix temps, totes aquestes empreses van començar a elaborar sistemes i estratègies per aïllar el consumidor de les repercussions negatives dels seus negocis. És sabut que mentre mig món rebia de tot a casa seva gràcies a Amazon, els seus treballadors estaven sobreexplotats, s’encomanaven, emmalaltien i alguns es morien. I si no es morien per la covid, era a causa d’accidents de carretera quan feien els repartiments a contrarellotge. Calia invisibilitzar els pobres, l’explotació i les conseqüències nefastes que causava l’acció de les grans tecnològiques.

En el llibre, hi ha dades que impressionen: més d’una tercera part dels alumnes del districte escolar d’East Palo Alto, ciutat veïna de la pròspera seu de Facebook, no tenen casa. El responsable del districte ha proposat de condicionar el pàrquing de l’escola per allotjar-hi autocaravanes i famílies que viuen en cotxes. O que en l’última fase de muntatge d’un telèfon mòbil, els operaris han de netejar-lo amb un dissolvent que n’elimina les empremtes dactilars. D’aquesta manera, l’usuari rep el producte com si arribés d’una altra dimensió. No hi ha ni el més petit indici que li recordi les condicions laborals de la fàbrica xinesa d’on va sortir. Però hi ha un inconvenient. El dissolvent és tòxic i causa avortaments espontanis i diverses menes de càncer. Conclusió: per eliminar tota evidència del patiment dels treballadors, les empreses tecnològiques els enverinen encara més.

De fet, tal com explica Rushkoff, fan servir tota mena d’estratègies per invisibilitzar els treballadors i l’explotació. Amazon ja té un dispositiu per al lliurament de paquets sense contacte manual. Com si no hi hagués repartidors, ni xofers. Molt més “net”, en tots els sentits. El mètode ve de lluny, el professor ens explica que Thomas Jefferson va idear un petit ascensor per a fer-se pujar els plats de la cuina al menjador on rebia els seus selectes convidats. L’ascensor no era per evitar que els cambrers pugessin escales, sinó per evitar que els seus convidats veiessin els cambrers suats.

Les grans tecnològiques dediquen molt d’esforç a construir el relat. A la dècada dels vuitanta, la gent intel·ligent que volia trobar un filó i fer fortuna escrivia guions de cinema elaborats. Als noranta, aquesta mateixa gent redactava plans de negocis tecnològics amb la mateixa mecànica. Calia crear relats de triomf. Una idea nova pertorbarà l’statu quo, eliminarà la competència, farà créixer el mercat fins al punt culminant i, aleshores, executarà una estratègia de sortida en forma de benefici econòmic. Principi, desenvolupament i gloriós final. El triomf total en forma de rendibilitat de les inversions.

Última hora: una demanda històrica contra Meta

A l’hora de tancar aquest article, m’arriba una notícia interessant. Quaranta-un estats americans han demandat Meta, empresa matriu de Facebook, Instagram, WhatsApp i Messenger, per haver dissenyat productes que enganxen els nens. “Meta s’ha aprofitat del dolor dels nens dissenyant intencionadament les seves plataformes amb característiques que els manipulen, els fan addictes, i que, alhora, els rebaixen l’autoestima”, ha declarat la fiscal general de Nova York, Letitia James.

Aquesta acció judicial s’afegeix a una demanda col·lectiva presentada a l’abril per particulars i institucions educatives contra Facebook i Instagram, però també contra Snapchat, TikTok i YouTube, per danyar la salut mental de nens i joves.