Millorament humà i diversitat funcional

El transhumanisme és una ideologia global que promou canvis radicals en els éssers humans. El terme el va uti­litzar per primera vegada Julian Huxley en 1957, i el seu ús està estès avui per tot el món, incloent-hi l’àmbit aca­dèmic i la indústria. Una referència interessant és Humanity+ (Asso­ciació Transhumanista Mundial), el lloc web de la qual defineix el transhumanisme com «la millora de la condició humana mitjançant la raó aplicada, especialment a tra­vés del desenvolupament i genera­lització de tecnologies que eliminin l’envelliment i augmentin en gran manera les capacitats intel·lectuals, físiques i psicològiques humanes» (Humanity+, 2021). També descriu els posthumans com a «possibles éssers futurs amb capacitats bàsiques que excedeixen les dels humans presents en tan gran mesura que ja no són inequívocament reconeguts com a humans segons els nostres estàndards actuals», i els transhumans com «una transició intermèdia entre l’humà i un poten­cial humà futur (humà 2.0) o posthumà».

El transhumanisme té una visió filosòfica naturalista de la naturalesa humana. Considera els humans matèria, com el materialisme, l’empirisme, el mecanicisme o el positivisme. Altres visions enfrontades a la transhumanista són les que entenen que la cultura i la llibertat configu­ren la naturalesa humana (socioculturalisme, existencialisme), incloent-hi la clàssica aristotèlica i tomística, i visions més persona­listes (ontologia, fenomenologia) (Postigo Solana, 2019). Per des­comptat, depenent de la visió que s’adopti, l’avaluació bioètica de qualsevol canvi realitzat en la naturalesa humana serà substancialment diferent.

El millorament humà (MH) és un concepte més ampli, definit com qualsevol modificació temporal o permanent dels trets orgànics o funcionals dels humans mitjançant tecnologies naturals o, especialment, artificials (Serra, 2016a). L’MH defensa les intervencions en humans, independentment del fet que pateixin alguna patologia o condició diversa, i l’objectiu explícit és proporcionar al subjecte una capacitat que no tenia abans. La diferència entre l’ús terapèutic i no terapèutic d’aquestes tecnolo­gies és rellevant i té implicacions ètiques importants.

L’MH abraça el que es coneix com els tres pilars del transhumanisme: la superintel·ligència, la superlon­gevitat i el superbenestar. Així, «un intel·lecte superin­tel·ligent […] és aquell que té la capacitat de superar radicalment els millors cervells humans en pràctica­ment qualsevol àrea, incloent-hi la creativitat científica, la saviesa general i les habilitats socials» (Humanity+, 2021). L’extraordinari progrés de la neurociència ens ajuda a comprendre millor com és i com funciona el nostre cervell, tant per a optimitzar-ne el rendiment com per a combatre malalties neuronals, però encara som lluny de poder emular, transferir o copiar el cervell humà en substrats no biològics o construir intel·ligèn­cies artificials (generals) que superin les nostres (López de Mántaras, 2016).

Els transhumanistes veuen l’envelliment com una malaltia que podríem controlar i superar, tot i que per als humans no siga possible evitar la mort./ Cristian Newman-Unsplash

La superlongevitat implica «estendre la vida humana […]. L’objectiu és tenir més anys saludables, feliços i productius. Idealment, tothom hauria de tenir el dret a triar quan i com morir –o no morir–» (Humanity+, 2021). Els transhumanistes veuen l’envelliment com una malaltia que podríem controlar i superar, però els humans no podem evitar la mort, i la criònica no és una alternativa científicament demostrada.

El benestar es basa en els principis d’autonomia corporal i llibertat procreativa: «L’ús de la medicina genètica o la selecció embrionària per a augmentar la probabilitat de tenir una descendència sana, feliç i amb múltiples talents és una aplicació responsable i justifi­cable de la llibertat reproductiva» (Humanity+, 2021). No obstant això, la viabilitat d’aquest enfocament és hipotètica, perquè quants gens, i quins, hauríem d’al­terar per a augmentar la intel·ligència humana, la salut mental, l’altura o qualsevol altre tret? Hi hauria un límit satisfactori, o s’estaria embarcant la humanitat  en un crescendo interminable de perfeccionament?

Tecnologies emergents

Un destacat transhumanista, Ray Kurzweil, va introduir el concepte de singularitat, un punt d’inflexió en la his­tòria de la humanitat que ell pronostica per a 2045; a partir de llavors, el món seria irrecognoscible i difícil per a la humanitat saber com serà el nostre propi futur:

Una anàlisi de la història de la tecnologia mostra que l’avanç tecnològic és exponencial […]. La singularitat concep l’emergència d’ens intel·ligents similars als humans […] capaços de passar el «test de Turing» […], això ens planteja la pregunta de si aquestes «persones» són conscients, o únicament tenen l’aparença de consciència […]. Al meu parer, la implicació més important de la singularitat serà la fusió de la intel·ligència biològica i la no biològica. (Kurzweil, 2001)

Algunes de les seves opinions futuristes poden ser poc realistes o exagerades, però el progrés de les tec­nologies emergents està acostant la humanitat a un món futur que fa només unes poques dècades era impensable. Aquestes tecnologies se solen conèixer com NBIC, en referència a la nanotecnologia (nano), la biotecnologia (bio), les tecnologies de la informació i la comunicació (info) i les ciències cognitives (cogno). Van des de la potència de computació fins a l’emmagatzematge de dades (big data), passant per internet i l’aclaparadora presència de dispositius intel·ligents com els telèfons mòbils o els sensors connectats a la xarxa (la internet de les coses); des de la robòtica i la intel·ligència artifi­cial fins a tècniques biològiques com l’edició genètica (entesa com a equivalent a enginyeria o modificació), la neurociència o la nanotecnologia i la impressió en 3D. Tots aquests avenços creen punts d’inflexió, moments en què una tecnologia travessa un llindar i desencadena un canvi sobtat i significatiu (Butler, 2016, citat a Serra, 2016b).

No obstant això, s’entén la preocupació de molts científics i no científics sobre els possibles incon­venients d’aquest aparent progrés imbatible. En aquest sentit, el Future of Life Institute va redac­tar una carta oberta a la comunitat de recerca en intel·ligència artificial (IA) i la va distribuir en la seva primera conferència a Puerto Rico al gener de 2015. En aquesta carta demanava més recerca per a maximitzar els beneficis de la IA i evitar-ne els possibles inconvenients. Hi ha preocupacions raonables a curt termini en relació amb l’ètica i les màquines, com és el cas dels vehicles autònoms (drons civils, cotxes…), les armes intel·ligents autò­nomes, els problemes de privacitat de la IA i el big data, o l’impacte econòmic de la IA i la robòtica en l’ocupació. També hi ha preocupacions a més llarg termini, com el risc existencial per als humans que pot suposar la intel·ligència artificial general i les superintel·ligències.

D’altra banda, l’avanç de les tècniques d’edició del genoma, incloent-hi CRISPR, es va debatre en una conferència a Napa Valley (EUA) al gener de 2015, on es va arribar a la conclusió que la seva aplicació s’havia de realitzar de manera segura i ètica (Baltimore et al., 2015). Es va proposar des­coratjar fermament els intents de modificar la línia germinal per a la seva aplicació clínica en humans, promoure els fòrums de discussió, incentivar i donar suport a la transparència en la recerca per a avaluar l’eficàcia i l’especificitat d’aquestes tècni­ques, així com consensuar representants globals i transversals entre els experts i la ciutadania de cara a futures polítiques.

Llig ací l’article complet publicat a la revista Mètode