Millo: com un vagar erràtic

Ja fa temps que es veu que no tenen cap mena de projecte. Però per a res. En realitat, es veu que l’únic que els interessa és allò que al meu poble diuen “anar a cavall del matxet”. Fa molts anys ho cantava la Trinca, referint-se a la UCD, inici de tota la transició: “Y mientras hay cerezas, sigamos remenando y que nos vengan detrás con un flaviol sonando”. Ara, veient que no hi ha manera de tòrcer la voluntat ferma dels catalans, alternen els seus deliris amb tota mena de propostes. I quasi sempre contradictòries. Perquè entre ells tenen als d’extrema dreta, que només volen la intervenció d’un exèrcit que ja no tenen. Als que els donen bons consells no els deixen parlar i després estan els de les idees de bomber. En qualsevol cas, tot plegat no deixarà de ser un altre globus sonda, per veure si algú respon en algun lloc. El que s’ha de fer és continuar treballant amb diligència per tindre-ho tot enllestit el mes aviat possible. I si ells, amb els seus acudits de “tempesta d’idees” ens ajuden, mantindre i eixamplar el somriure. Els dies van passant. 226 per al final de setembre. Tic, tac, tic, tac…

En el moment que està vivint Catalunya, ja és ben curiós que el govern espanyol i unionistes conspicus donin missatges diferents i fins i tot contradictoris. Que si hi ha una condemna absolutòriaa de Mas, Rigau i Ortega, el procés es desinflarà quan els catalans, veurant que l’estat són molt bona gent i deixarà de pensar en independències. D’altres que diuen que ja no cal negociar amb els representats escollits del Parlament sinó amb alcaldies i amb entitats unionistes. O sigui que considera prioritari negociar amb una absoluta minoria de persones i deixa de banda el qui tene el poder de veritat. A quins acords esperen arribar amb aquests personatges? Quina legitimitat tenen comparant-la amb la del Parlament? També diuen que el govern té molta força a Catalunya. Saben que són l’última força dels partits sucursalistes que hi ha al Parlament. Això és tenir força? Fan tot l’efecte que no toquen quarts ni hores i per això mateix caldria deixar que vinguin a la colònia i comprovin la situació in situ i potser així sabran de primera mà l’estat de la qüestió. Ara, demanar que canviïn és demanar massa. Per tant, no perdem el temps amb aquests discursos que parlen per no dir res i anem a treballar pel sí al referèndum que només ens queden set mesos de feina.

Oh amics meus!
Em nego a pensar que el gobierno no tingui molts, bons i eficients assessors de com guanyar la seva guerra. Seria pueril pensar que no saben on anar segons els seus criteris.
Potser en Millo no en té però el gobierno té armes suficients que no son les nostres i per això no ho acabem d’entendre.
Ells estan en guerra. En guerra total i nosaltres caiem al seu ham de valorar poc la seva immensa força i brutalitat.
Catalunya ha estat sotmesa sempre, SEMPRE en accions de guerra. En saben molt de l”art” de la guerra i de com sotmetre els seus adversaris.
Per tant ens cal no anar amb el lliri a la mà i ser més intel·ligents que ells. Ens cal ser astuts a la vegada que justos i democràtics.
Estan en guerra contra nosaltres. I no és fatalisme: és un fet i és història.

Crec que hi ha una guerra a la desesperada contra el govern Independentista i tots aquells que l’hi donem suport, es una guerra dels botiflers i els colons espanyols a Catalunya, amb tot la força de tota mena i sense escrúpols, que te l’Estat espanyol, es una guerra per el poder, en una terra fins fa poc dominada i fins i tot temerosa del poder de l’Estat espanyol, i que ara hem recuperat la dignitat i volem que el poder a casa sigui nostre,…però tenen un problema, ja no son sobirans en moltes coses i depenent de la CE…i ja ningú el hi fia un euro, i molt menys per pagar una invasió….