Els militars espanyols val més que no ens parlen de valors…

  • «És increïble que en un moment tan greu com l'actual el govern espanyol es dedique a fer anuncis publicitaris en lloc de prendre les decisions sanitàries que caldria per a salvar les vides de la gent»

Vicent Partal
19.03.2020 - 21:45
Actualització: 19.03.2020 - 21:50
VilaWeb

Les compareixences de premsa del govern espanyol són cada dia més indignants. En la d’ahir el protagonisme va ser del cap de l’estat major de la defensa, Miguel Ángel Villarroya. En aquella hora a Madrid ja moria per la Covid-19 una persona cada quinze minuts i, mentrestant, la compareixença de premsa oficial del govern espanyol, en compte d’ocupar-se del gravíssim problema sanitari que vivim, va esdevenir una apologia del militarisme, completament fora de lloc.

Villaroya és un català nascut al Montsià que mentre Franco agonitzava va decidir d’incorporar-se a l’exèrcit espanyol, concretament a l’acadèmia de l’aire. Una decisió que explica quina mena de persona és, especialment davant tots els qui encara podem recordar l’ambient que es vivia aquells anys i la imatge i la realitat d’aquell exèrcit. Amb els anys aquest general ha anat escalant fins que ara fa dos mesos el govern socialista el nomenà màxim responsable militar. I en virtut d’aquesta posició apareix en les conferències de premsa.

En la intervenció d’ahir, ho transcric de manera literal, Villaroya va dir, sense gens ni mica de vergonya, que la lluita contra el coronavirus ‘és una guerra de tots els espanyols’ i va arribar a afirmar: ‘Des de la meua experiència, en aquest moment de contesa bèl·lica, són molt importants els valors militars: disciplina, esperit de sacrifici i moral de victòria.’ Passe per alt la definició, més que desafortunada, de l’actual crisi sanitària com una guerra. No és cap guerra i enlloc del món tret d’Espanya els militars no apareixen al capdavant de la crisi. Però que avui un militar espanyol ens parle de valors crec que supera els límits d’allò que una societat sensata pot arribar a acceptar. Per molta paciència que tinguem.

Perquè l’exèrcit espanyol no és precisament cap institució modèlica. Fa poc vam veure com 29 generals, un almirall, 105 coronels, 15 tinents coronels, 12 comandants i 14 capitans fins i tot s’atrevien a signar un manifest per a defensar la figura de Franco i pronunciar-se contra l’exhumació d’aquell dictador. Cosa que, al capdavall, no confirma sinó allò que les dades electorals han posat en relleu: la correlació entre la presència d’instal·lacions militars i l’augment significatiu del vot a l’extrema dreta.

Però no es tracta d’una qüestió ideològica i prou. És que els militars espanyols no tenen precisament un full de serveis gaire digne per a presentar a la societat. Els seus submarins no suren. I les fragates s’enfonsen. I els vaixells que han de salvar pilots estavellats –que no se sap com és que en cauen tants– s’embarranquen. I els míssils dels seus avions es disparen sorprenentment a pocs metres de la frontera russa i posen en perill l’Estònia que en teoria volen defensar –defensar en canvi que no diga res sobre Catalunya, deixem-ho clar. Fins i tot s’han arribat a trobar en el vaixell almirall de l’armada 127 quilos de cocaïna! Hi ha 56 pilots de l’exèrcit de l’aire –precisament el que dirigeix Villaroya– investigats per una trama de factures falses. I els milers de milions que l’estat espanyol gasta en tropa i armament gairebé solament apareixen en titulars per a relatar com s’han llençat a les escombraries.

Com explica bé el tinent Luis Gonzalo Segura, aquesta gent és capaç de fer barbaritats tan grosses com malmetre un vaixell de setanta milions d’euros, convertit en ferralla per la negligència d’un comandament que el va fer encallar en un lloc on era evident que s’encallaria; o enviar un vaixell a recollir uns immigrants, en una acció propagandística, i adonar-se’n, una volta al port, que no podien entrar-hi perquè no n’havien pres les mides.

I tot això sense parlar encara de què ha representat aquesta gent històricament. L’exèrcit espanyol és un exèrcit que tan sols guanya contra la seua població. L’última victòria de què podria presumir és precisament la que va sostenir contra el poder legítim, entre el 1936 i el 1939. I val més que no ho facen, per favor. La resta és tot depriment o ridícul, com el sainet aquell de la invasió de l’illeta de Perejil el 2002. Resta per a la història la derrota de Sidi Ifni el 1958 contra el Marroc i la traïció al poble saharià, ja sota la direcció del corrupte Juan Carlos, com a darreres fites d’una història que és qualsevol cosa tret d’exemplar.

És veritat que, després d’això, i en el context de la integració a l’OTAN que precisament varen forçar els socialistes, l’exèrcit espanyol ha participat en operacions internacionals, en les quals s’ha volgut rentar la cara per fer veure que és allò que no és. No sé si en recordeu res de destacat, d’aquestes operacions, però si us preneu la molèstia de gratar un poc trobareu, per contra, relats ben poc edificants. Com els que descriu, per exemple, el llibre de L. Paul Bremer My year in Iraq (Simon & Schuster, 2006).

Bremer, que va ser nomenat per Bush administrador de l’Irac després de la invasió, no és que siga tampoc cap exemple de res. Ans al contrari. Però pel seu paper de governador de fet de l’Irac va poder copsar prou bé el paper que hi féu l’exèrcit espanyol. I va deixar escrites, a l’hora de retratar la participació espanyola en la batalla de Najaf, perles com aquesta: ‘La seua actuació és indignant […]. Es mantenen amagats dins els tancs sense fer res mentre els altres combaten […], no tenen cap mena de compromís.’

És increïble que en un moment tan greu com l’actual el govern espanyol es dedique a fer anuncis publicitaris en lloc de prendre les decisions sanitàries que caldria per a salvar les vides de la gent. I encara s’atreveixen a parlar de valors…

Us proposem un tracte just

Esperàveu topar, com fan tants diaris, amb un mur de pagament que no us deixés llegir aquest article? No és l’estil de VilaWeb.

La nostra missió és ajudar a crear una societat més informada i per això tota la nostra informació ha de ser accessible a tothom.

Això té una contrapartida, que és que necessitem que els lectors ens ajudeu fent-vos-en subscriptors.

Si us en feu, els vostres diners els transformarem en articles, dossiers, opinions, reportatges o entrevistes i aconseguirem que siguin a l’abast de tothom.

I tots hi sortirem guanyant.

per 75 € l'any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.

Si ets subscriptor de VilaWeb no hauries de veure ni aquest anunci ni cap. T’expliquem com fer-ho

Recomanem

Fer-me'n subscriptor