28.07.2024 - 21:40
|
Actualització: 29.07.2024 - 20:50
Divendres es consulta els militants d’ERC sobre el pre-acord amb el PSC per a investir Salvador Illa com a nou president de la Generalitat. Aquests darrers anys, d’ençà que Oriol Junqueras va passar a presidir el partit el setembre del 2011, hi ha hagut una relació de concòrdia entre la direcció i les bases, sense cap fricció important que hagi fet descarrilar cap de les decisions preses pels dirigents. Tanmateix, històricament aquest no ha estat el tarannà dels militants, i ara hi ha indicis que fan preveure que podria haver-hi una oposició important a un acord amb els socialistes.
Aquests darrers anys s’ha avalat dues vegades la investidura de Pedro Sánchez com a president del govern espanyol. La primera, l’any 2019, es va fer una pregunta rebuscada als militants, en què els demanaven si estaven “d’acord a rebutjar la investidura de Pedro Sánchez si prèviament no hi havia un acord per abordar el conflicte polític amb l’estat a través d’una mesa de negociació”; el suport va ser del 94%, però les opcions eren o bé avalar directament la investidura o bé fer-ho solament si hi havia acord. L’any passat la pregunta va ser més clara: “Estàs d’acord que Esquerra Republicana voti a favor de la investidura de Pedro Sánchez a canvi de la llei d’amnistia, la segona fase de la resolució del conflicte polític per a abordar el referèndum, el traspàs integral de Rodalies, compromisos econòmics i propostes per a reduir el dèficit fiscal?”, i va rebre el vot a favor del 89% dels militants.
En la primera, l’acord sobre la taula de diàleg, i en la segona, l’amnistia, juntament amb el compromís de traspassar el servei de Rodalia i mesures per a reduir el dèficit fiscal, van facilitar l’aval dels militants.
Ara, manca saber les concessions en canvi de portar Illa al capdavant de la Generalitat, però hi ha indicis que apunten una situació diferent, en un moment de pugna dins el partit, amb una patacada electoral, la crisi pels cartells dels germans Maragall i les tensions entre Junqueras i bona part de la direcció, que s’ha traduït en manifests que demanen una renovació total. Un primer contratemps va ser el congrés de la secció local d’ERC a Barcelona, que havia de votar si avalava d’entrar al govern de Jaume Collboni. L’afluència de militants, amb una mobilització important dels qui s’hi oposaven, va desbordar les previsions i finalment es va decidir d’endarrerir el congrés. Tot i que aquesta convocatòria va ser el 13 de juny, la direcció, sense més explicació, ha decidit de no tornar a fer una convocatòria perquè es voti.
Respecte de l’acord d’investidura d’Illa, ja hi ha hagut veus discrepants. El Jovent Republicà, l’organització juvenil del partit, va fer un comunicat en què s’oposava a pactar amb el PSC. “El país no es pot permetre que l’unionisme s’apoderi del govern de Catalunya”, deia. De la mateixa manera, la secció local de Lleida també es va manifestar contra cap pacte amb el PSC al parlament.
El gran precedent d’uns temps convulsos
La impugnació més coneguda de la militància a una decisió de la direcció d’ERC va ser amb el sentit del vot en la consulta sobre l’Estatut d’Autonomia del 2006, que va obligar a fer virar el posicionament del partit.
L’executiva, encapçalada per Josep-Lluís Carod-Rovira, havia decidit el 27 d’abril sense cap vot en contra d’optar per promoure un vot nul al referèndum. Uns quants dies abans, per Sant Jordi, Carod-Rovira mateix havia dit que descartava tant el sí com el no en la votació. Tot i això, els militants no van ser del mateix parer, i en els debats previs al consell nacional que havia d’avalar la decisió, es va fer evident que la majoria optava pel no; això va fer que la direcció es veiés obligada a convocar una reunió extraordinària per rectificar i optar per demanar el no, fet que va representar el final del primer tripartit.
Les tensions ja s’han manifestat més vegades. De fet, tal com explicava l’historiador Joan Culla a VilaWeb, l’entrada de Junqueras com a cap del partit el 2011 va ser “el primer relleu pacífic de la història d’Esquerra”.
Un canvi de direcció a còpia d’escissions
Una de les grans trencadisses d’aquestes darreres dècades dins el partit va ser l’any 1989, entre el vell model de partit encapçalat pel secretari general d’aleshores, Joan Hortalà, i el nou projecte independentista encapçalat pels joves Àngel Colom i Josep-Lluís Carod-Rovira, i que tenia el suport del dirigent històric Heribert Barrera. En aquell congrés nacional Colom era elegit nou secretari general i es canviava el rumb d’ERC i de l’independentisme institucional.
Uns quants anys abans, el desembre del 1986, hi havia hagut la Crida Nacional a ERC per a modernitzar el partit i convertir-lo en el referent de l’esquerra independentista parlamentària, que va fer que solament el 1987 s’hi adherissin 725 nou militants i es passés de 2.215 afiliats a 2.863. Tot i la renovació i els centenars de militants nous, la votació en aquell congrés va ser ajustada i Colom, amb 920 vots, es va imposar per solament unes quantes desenes de suports a Hortalà, que en va rebre 886. Això portaria a una escissió encapçalada per aquest darrer després d’haver declarat que el partit es convertia ara en un “moviment popular d’alliberament nacional”. La nova formació, Esquerra Catalana, s’acabaria incorporant a Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) el 1993.
Solament uns anys més tard, Colom mateix va abandonar el partit, juntament amb Pilar Rahola, l’única diputada d’ERC al congrés espanyol, i més dirigents de la formació. El va ser el “clima d’odi” que deien que hi havia contra la direcció i que va portar al poder a l’alternativa encapçalada per Carod-Rovira i Joan Puigcercós, que pretenia competir amb el PSC com el partit referent d’esquerres sense renunciar al projecte independentista. Colom, que optava per un independentisme transversal, se’n va anar abans del congrés arran de l’evidència que era en minoria dins el partit, va fundar el Partit per la Independència, que també s’acabaria integrant a CDC.
La substitució de Carod-Rovira també va acabar amb trencadissa i finalment va estripar el carnet del partit el 2011. L’any 2008 hi va haver un congrés a ERC a quatre bandes, entre el sector de Carod-Rovira, el de Joan Puigcercós, que s’acabaria imposant, i dos sectors més, que acabarien abandonant el partit després d’un congrés traumàtic. Reagrupament, encapçalat per Joan Carretero, s’escindiria, i Esquerra Independentista, dirigida per Uriel Bertran, seria una de les bases de la formació de Solidaritat Catalana per la Independència.
Més tard, i després de patacades electorals importants, es va fer una transició tranquil·la en favor del nou projecte encapçalat per l’eurodiputat aleshores Oriol Junqueras. Ara, després de tretze anys, hi ha una pugna entre els partidaris de la renovació total, amb la secretària general, Marta Rovira –que ja ha anunciat que deixarà el càrrec a la tardor–, com a cara visible i Junqueras mateix, que opta per tornar a encapçalar el partit i que diu que té el suport de més de dos mil militants d’un total de vuit mil cinc-cents.
