Els 22.000 milions de raons per a dir prou!

És un malson. Un veritable dia de la marmota per als catalans, amb la diferència que aquí ja sabem que la bestiola ens dirà que l’hivern del dèficit serà molt fred i com més va més glaçat. Un degoteig que no para i ens empobreix, dia rere dia. I el 2021, a més, amb unes xifres d’escàndol: el dèficit fiscal a Catalunya ja va vorejar els 22.000 milions d’euros. Avui, la consellera Natàlia Mas ha presentat els resultats principals de la balança fiscal de Catalunya per als anys 2020 i 2021, que elabora el Departament d’Economia i Hisenda. Com ja sabeu, la balança analitza la diferència entre les despeses que el sector públic espanyol fa a Catalunya i els ingressos generats per l’estat en aquest territori.

Doncs bé, a més dels resultats esgarrifosos del 2021, entre més coses, s’ha comentat que la desproporció entre el pes dels ingressos aportats i el de les despeses rebudes és una constant històrica que es manté, independentment de quina sigui la situació financera del govern espanyol. Aquesta desproporció és la responsable del saldo fiscal territorial negatiu de Catalunya. En aquest sentit, l’informe presentat constata que, de l’any 1986 al 2021, la contribució de Catalunya als ingressos de l’estat espanyol ha estat del 19,4% de mitjana, mentre que la despesa rebuda durant tots aquests anys s’ha situat en el 13,9%.

Si fem comptes dels diners que han volat de Catalunya amb destinació desconeguda tots aquests anys, no ens cabran a la màquina de calcular. En els dos exercicis que s’han presentat aquest matí (2020 i 2021), Catalunya va aportar més del 19,3% i el 19,2% dels ingressos de l’estat, respectivament, mentre que la despesa de l’administració espanyola a Catalunya va quedar en el 13,7% i el 13,6%. Això vol dir que, tal com acabem de veure, han respectat escrupolosament la mitjana dels darrers anys. El càlcul s’ha fet segons el mètode del flux-monetari, que mesura l’impacte econòmic directe generat per l’activitat del sector públic en un territori.

La discrecionalitat en la despesa –sobretot en la inversió– queda palesa en un càlcul addicional que es pot fer. Per exemple, amb la Seguretat Social no hi ha discrecionalitat. Els cotitzants són els que són, i els pensionistes, també. Doncs bé, els resultats empitjoren si se n’exclouen les operacions de la Seguretat Social. Per les seves característiques, la Seguretat Social no fa una despesa territorial segons criteris polítics, atès que les prestacions que paga no poden fer distinció entre comunitats autònomes.

Així doncs, excloent la Seguretat Social, la diferència entre els ingressos aportats per la Generalitat i les despeses rebudes augmenta substancialment. Tant el 2020 com el 2021, Catalunya va aportar el 19% dels ingressos, però tan sols va rebre el 9% de la despesa de l’estat. Això vol dir que el dèficit encara és més punyent i se’n va fins al 10% del PIB.

Per això, la consellera Natàlia Mas ha assegurat avui que “allà on l’estat pot escollir on fa la despesa, Catalunya en surt malparada sistemàticament”. Al seu entendre, les dades fetes públiques avui demostren que “quan l’estat té marge de decisió, opta per penalitzar econòmicament Catalunya i la seva ciutadania”. Ha qualificat el dèficit fiscal de Catalunya de “sostingut, perquè fa més de trenta-cinc anys que patim aquesta situació”, i també “injust i deliberat”, atès que aquest desequilibri es manté “governi qui governi” a l’estat espanyol.

La pregunta que ens hauríem de fer cada dia és, es pot viure així? Sí, és clar, fa molts anys que hi vivim i n’hem après. Això sí, amb menys sanitaris (i mal pagats) que no els que necessitaríem i que podríem tenir; amb menys diners dedicats a l’educació (amb què podríem tenir més mestres i més bons equipaments); amb menys serveis familiars i amb pitjors infrastructures… Un reguitzell de coses que ens permetrien de viure a tots –i cal recalcar aquest “tots”– molt millor que no pas ara. És un escàndol com una casa de pagès. Crec que tots els catalans hauríem de tenir com a recordatori, i penjades a casa, les xifres de què ens priven: 60 milions d’euros cada dia, sia feiner sia festiu. Heu pensat què representa, això?

Per fer-nos una idea de com ens castiga aquesta xifra de 22.000 milions que ens desapareixen, la consellera ha recordat que “representa el 50% dels comptes de la Generalitat per a aquest any” i “uns recursos equiparables al pressupost dels departaments de Salut, Educació i Drets Socials junts”. En termes per càpita, a més, representa “gairebé 3.000 euros de pèrdua de recursos per a cada ciutadà”. Déu n’hi do, oi?

I dos fets addicionals, però igual d’importants, que són difícils d’entendre. El primer és la “feina ingent”, com ha dit la consellera, que ha hagut de fer l’equip del departament “per a aconseguir una fotografia tan acurada com és possible” de la balança fiscal de Catalunya amb el sector públic espanyol, a causa de “la política deliberada d’opacitat i de no-retiment de comptes de l’estat”. Tot i les reiterades demandes d’informació del govern català, l’estat espanyol no ha facilitat les dades necessàries per a elaborar el càlcul de les balances. “La Generalitat respon a l’opacitat de l’estat amb treball, rigor i transparència”, ha reblat.

I el segon fet és força increïble, dins aquest corrent de diners que no ens retornen. Resulta que el deute públic de Catalunya és de més de 85.000 milions, dels quals, 72.000 són amb l’estat espanyol, és a dir, que cadascú de nosaltres “deu” 10.800 euros. Com es conjuga això amb els diners que es queden ells cada any? És una contradicció més (per no dir una barbaritat) dins tota la realitat que aquí hem explicat i que a Madrid no admeten, ni volen comentar. És una vergonya sagnant. Però, d’aquest punt, ja en parlarem un altre dia.