10.02.2019 - 21:50
Durant anys van ser, senzillament, uns trofeus de guerra que s’havien exhibit. No tenien nom. Es va tergiversar el seu passat per fer-les indignes. I tal dia va fer vuitanta anys. Mentre una senadora del PP fa palès el menyspreu i la burla cap a les víctimes del franquisme, retraient que es dediquin els diners que sigui a ‘desenterrar un grapat d’ossos’, hi ha gent que fa feina, amb aquella rèmora permanent, per retornar la dignitat a les persones assassinades durant la guerra del 36 i la dictadura. Per col·locar les peces del passat que ens explica.
Tània Balló fa anys que hi furga. Amb el temps en contra, com diu al documentari Milicianes, emès al ‘Sense ficció’ de TV3. Agafant el fil que van començar a teixir alguns historiadors, Balló, juntament amb Jaume Miró i amb Gonzalo Berger, ha donat un nom i una història a quatre de les cinc dones d’aquella fotografia que tant de misteri i tantes llegendes va fer córrer per Mallorca. Es deien Daria Buixadé, Mercedes Buixadé, Teresa Bellera Cemelli i Maria García Sanchís. I potser la cinquena era la Ramona Soldevila, o potser no, és un altre fil que s’obre, i l’Associació Memòria.cat de Manresa ja l’ha començat a estirar. Teixir el passat és una feina col·lectiva. Hi havia aquella fotografia, hi havia un dietari que va acabar en una obra de teatre, hi havia historiadors indagant-hi i embastant retalls.
És gràcies a ells que avui sabem la història d’aquelles cinc dones, que no eren pas infermeres, sinó milicianes antifeixistes. I que van quedar abandonades a Mallorca quan els republicans van reembarcar. Perquè el masclisme no hi entén, d’ideologies. I per molt que durant anys ens hagin fet creure que les dones es van quedar a la rereguarda, que també, n’hi va haver moltes que van anar al front. Que es van enrolar a la guerra perquè volien lluitar contra el feixisme i defensar la república. Com les cinc milicianes de Manacor, que no tan sols han estat doblement silenciades, per ser dones i republicanes, sinó que també van ser doblement reprimides. La violació com a arma de guerra, i novament l’abús de poder que continua existint igual i que mareja i fa perbocar i voler tornar a agafar un fusell.
Recordo quan vaig entrevistar Tània Balló per parlar de Querido diario: hoy ha empezado la guerra, un dietari inèdit d’una adolescent a la Barcelona sota les bombes que van trobar durant la recerca que ha desembocat en el documentari Milicianes. Una altra dona. Balló sap que la història, i la guerra com a part de la història, no serà completa fins que no l’expliquin també les dones. També hi reflexiona la Nobel Svetlana Aleksiévitx a La guerra no té cara de dona quan recorda que a casa seva, al seu poble, la guerra sempre l’havien explicada els homes, i per això va decidir de parlar amb les dones. Per nassos ha de ser coix el passat, si només l’ha explicat la mateixa meitat de la població.
Balló, que treballa en el projecte Dones de Guerra, ha explicat les històries de ‘las Sinsombrero’, les dones de la Generació del 27 que van quedar en l’oblit, de les qui no ens van parlar a cap classe, perquè ves, eren dones i el seu lloc era un altre. Ara ens ha dut la identitat d’aquelles cinc milicianes que van anar a fer la guerra per unes idees i uns valors i a qui havien embrutat la memòria. Com aquestes, tantes i tantes més vides que cal continuar cercant i identificant perquè la història sigui completa, perquè la memòria col·lectiva sigui menys parcial, perquè tornem una mica de dignitat a les combatents, perquè posem noms i rostres als morts i, d’aquesta manera, fer-los haver existit.
