Manuel Milián Mestre: “A mi em va finançar la Unió Soviètica”

Manuel Milián Mestre (1943) ho ha tornat a fer. Escriure unes mitges memòries on explica com ningú detalls de la transició que il·luminen els pactes de dalt estant. Explica que l’URSS va finançar a través seu Manuel Fraga, o que Jordi Pujol va finançar el diari El País i a ell. Aquest fundador d’Aliança Popular, home fort de Fraga durant la transició i diputat del PP fins que l’any 2000 va trencar amb Aznar, conserva una vitalitat envejable. I a vuitanta anys ha escrit, a mà, i en català, Les paradoxes de l’amistat (Pòrtic). En aquest llibre amè descriu amics seus molt allunyats políticament. Republicans, anticlericals o artistes com Carles Santos, Baltasar Porcel, Rafael Alberti, Julián Marías i més. Passa que la vida interessant, de fet, és la de Milián Mestre, vida que s’escola entre les pàgines del llibre, i que és la protagonista principal d’aquesta entrevista feta a casa seva, a Barcelona, a pocs metres del Parc Güell, casa pleníssima de llibres i fotos amb el papa Joan Pau II, el rei d’Espanya o Aznar, el seu arxienemic. Casa que és molt lluny de la terrible infantesa que va passar al Forcall, als Ports, sota els estralls de la postguerra, en una família, creu ell, de jueus conversos.

—Qui era la vostra mare?
—La meva mare no sabia a penes llegir ni escriure. No tenia cultura. Hi havia una cosa que sí que sabia. Les dotze tribus d’Israel: Rubèn, Simeó, Leví, Dan, Gad, etc. Aquesta va ser una dada que a mi em va cridar sempre l’atenció. Nosaltres d’on som, mare? I ella em deia: de Natzaret. De sobte, fa uns vint o vint-i-cinc anys, una cosina germana meva em diu: “Escolta, l’abuela guardava en un sac 540 monedes d’or i plata.” Ostres, dic, la tradició dels jueus sempre ha estat tenir un refugi mínim d’or i diamants. Més? Més. El meu avi, quan va tornar de la guerra i va veure el desastre a casa va entrar en una depressió. I va estar catorze anys al llit. Catorze anys al llit. T’ho imagines? La meva àvia era una dona molt catòlica. És a dir, era una jueva conversa. I des que el seu marit es va posar dins el llit, mai més a missa. Mai més. Un dia vaig anar a Natzaret, impactat, “perquè nosaltres som de Natzaret, nosaltres som de Natzaret”, m’agafo una missa per a mi sol, a baix, a la tercera basílica, on hi ha la cova de l’Anunciació. Tota la missa plorant. I quan van arribar les pregàries, li vaig dir al pare: deixi’m fer les pregàries a mi. I, plorant, vaig tenir la necessitat de recitar el nom de quatre generacions de la família.

—Perdó?
—Tots els noms. Pam, pam, pam, pam. No m’havia passat mai de la vida.

—Hi ha una empresa que, si voleu, els envieu la saliva per correu i ells poden saber si teniu ADN jueu.
—Sí, però no m’interessa, perquè ho tinc claríssim. Hi ha una immigració alemanya que va venir als ports de Morella i al Baix Aragó. S’hi van establir els Aymerich, Bosch, Dauden, Matutano, Castel. Jo sóc Castel, d’Alemanya. Stefan Zweig diu que les famílies jueves eren unes famílies que tenien unes connotacions socials i professionals molt clares. Fills de banquers, metges, artistes. I jo dic: hòstia, però si això és la meva família! Don Ignacio Villalonga, fundador del Banc Central i Banc de València, president de la Generalitat de Catalunya l’any 34, després de destituir Companys. Parent meu. El doctor Soler Villalonga, catedràtic de la Complutense de Madrid i Hisenda Pública, cosí de ma mare. El doctor Villalonga de Castelló, cardiòleg molt bo, cosí germà de la meva àvia. El Carlos Fabra Andrés (el famós Fabra, de Castelló, doncs el seu avi), cosí germà de la meva àvia. La primera catedràtica que va arribar a Espanya, va ser una monja. Càtedra de Metafísica de la Complutense de Madrid. Cosina germana de la meva àvia.

—I ara us passareu al judaisme o us quedareu amb el cristianisme?
—Això no canvia. La història és acumulativa, no canvia. Però passa que tinc un gran respecte pel judaisme, per Israel. Això sí.

—Passem al llibre: hi ha una persona que està set anys sense fer-vos un petó. Té prohibit de besar-vos.
—El meu pare. El meu pare va fer la guerra amb els republicans a València. El meu pare era tuberculós a conseqüència de la guerra i els metges em van treure de casa. Em van criar la meva àvia i el meu oncle capellà. I el meu oncle capellà, que de fet és el que em va fer de pare, va estar dos anys sota una teulada, amagat. Dos anys.

—I el vostre pare, set anys tuberculós, no el vau veure mai?
—No tinc cap record de mon pare fent-me un petó. I recordo coses des de dos anys. A ell l’anàvem a veure. Fins que li van fer un pneumotòrax i li van cremar tot el pulmó. Va morir a seixanta-cinc anys.

—Dieu que podeu trobar gent de molta vàlua a l’altra banda. Per això feu aquest llibre. I descobriu que els rojos són bona gent, tot i la seva educació catòlica i franquista, quan us n’aneu al Perelló.
—A casa meva els rojos eren maleïts. Eren diables amb banyes. En canvi, vaig al Perelló, a set anys, amb el meu oncle, que el destinen de capellà allà, i em trobo que era molt bona persona. I el meu oncle se’ls va ficar a la butxaca: a les 4 de la matinada, casant a l’església, d’amagat, batejant gent de divuit anys i vint. Hi havia una persona que era una mica el líder espiritual del poble, Amadeu Pallarés i Lleó, que li he dedicat un llibre. Mestre republicà represaliat per Franco, que sobrevivia pintant. I el meu oncle el va promocionar. I es van fer tan amics que eren com germans. Jo em vaig refugiar en aquella casa i, per mi l’Amadeu i la Paca són el meu pare i la meva mare. La Paca encara viu, cent un anys. És tota una història meravellosa.

—I això us va donar unes perspectives de què és l’amistat.
—No, de què és l’altre. L’altre no sóc jo, ni la meva família, ni la meva cultura.

—Baltasar Porcel. L’home que aconsegueix que no sigueu capellà.
—Porcel em va dir: Manolo, t’equivoques. Això no és el camí. La teva capacitat intel·lectual no és per a capellà. Jo m’havia criat en una família molt catòlica i havia començat teologia. I feia nou anys que era al seminari . Havia acabat primer de teologia. Feia segon. I vaig venir aquí a estudiar a la universitat. I la vida em va canviar.

—Hernández Pardos. Director del Noticiero Universal. Aquest, quin un! Perquè tampoc no sou tan diferents: espanyolista i mirada independent.
—Era anticlerical. Jo tinc vint-i-tres anys, estic a la universitat i ell m’encarrega de fer la crítica literària de filosofia i pensament. I es va quedar astorat de la meva maduresa. Tenia una formació molt sòlida. Llatí, grec, filosofia.

—Digueu-me alguna cosa en llatí.
—Dominus est, qui cum nobis habitat en hac domus: Déu és un senyor que està amb nosaltres, habitant en aquesta casa. Jo també parlava bé el grec clàssic. Tenia el nivell de la facultat del seminari de Tortosa de filosofia. Molt per sobre de la universitat. Hernández ho veu i em col·loca a la societat barcelonesa. Era un home independent al màxim. I ell ens va permetre que ens carregàrem Porcioles.

—Perdó?
—Vaig fer un informe per al banquer Santacreu, el vaig redactar tot jo, i va venir a buscar-lo Garicano Goñi, que era ministre d’Interior, i aquell informe va aparèixer per duplicat al consell de ministres contra Porcioles. I aquell informe va ser el que el va tombar.

—I què deia aquell informe?
—Deia que l’Ajuntament de Barcelona era un escàndol molt gran, perquè hi havia una elit, un grupet que era com una oligarquia que s’ho repartien tot. I aquest edifici tan bèstia que hi ha aquí davant. Aquest edifici és la causa immediata de la caiguda de Porcioles. Es fotien l’urbanisme pel cul. Ells afavorien capritxosament els seus amiguets. I feien operacions especulatives, també. Hernández va donar-nos llibertat a nosaltres i vam muntar un sagramental.

—Carlos Mensa, pintor. En aquest capítol expliqueu els quatre anys que vau portar cilici.
—El cilici aquí, una hora cada dia. Jo el portava quatre hores. Perquè al final anava coix ja.

—Quatre hores cada dia durant quatre anys?
—I a vegades tota una tarda. Veien que jo era molt vital i em posava cilici per a la continència.

—Per què no heu dedicat un capítol al banquer Santacreu?
—Vaig eliminar tot el que fossin estrictament polítics. Els polítics sortiran en el llibre de la gavina, que escric ara [també escriu una història de Foment]. I el llibre la gavina començarà amb el funeral de Santacreu. Santacreu era un pagès del Lluçanès, amb una capacitat per al negoci brutal. A setze anys fotia negocis. A setze anys. Un paio que va aprofitar l’època de l’especulació de manera tremenda. I va acabar essent un paio ric a Barcelona. Tenia concessions de cotxes, invertia molt en negocis immobiliaris, va comprar el Banco Condal, dominava la majoria absoluta del Banco de Huesca. Ell col·laborava molt amb Pujol, entre altres, amb la compra-venda d’El Correo Catalán. Santacreu era un home a qui li faltava cultura. Però era molt llest. I Hernández, el director del Noticiero, em diu: has de conèixer un home. Vol fer coses i ni ell sap com explicar-les. I em presenta Santacreu. Jo era un xaval de vint-i-tres o vint-i-quatre anys, i li vaig agradar tant que va arribar a l’extrem de demanar-me si em podia afillar. I li vaig dir que no.

—Què vol dir afillar?
—Adoptar-me.

—I per què dieu que Santacreu va finançar el que després seria el PP català?
—No, no. El que seria el PP espanyol. AP, de tot Espanya. Santacreu era un tipus tan llest que va arribar un moment que va dir: el franquisme s’acaba, això pot ser un pet, pot ser una explosió, hem d’evitar-ho. Aquesta era la idea de Santacreu. I evitar-ho vol dir evitar la revolució, evitar el trencament. Volia la cosa suau. I aleshores això vol dir que s’ha d’empènyer a fer un pont, una transició. Perquè no hi hagi morts, no hi hagi violència. I llavors el paio que ho pensava, ho va practicar. I com ho va practicar? Posant la fortuna damunt la taula. És a dir, jo vaig ser finançat en tot. Anava contínuament a Londres, a París, a Roma. Hotels, avions, tot. M’ho pagava tot. I un sou de 60.000 peles.

—A canvi de què?
—De muntar el partit. De muntar el que després va ser el PP. De muntar el partit de Manolo Fraga, de parlar amb Rafael Alberti, de reunir-me a París amb els exiliats, tot ho vaig fer en virtut dels calers de Santacreu. Fraga va quedar fascinat d’aquest personatge que amb prou feines parlava en castellà. “Santacreu parla el millor castellà per aproximació” deia.

—Santacreu es mor, i no hi va ningú del PP, a l’enterrament. Una persona i prou. La resta, se’n desentenen. Com pot ser? L’home que els havia aixecat i no hi van?
—Pel desagraïment d’aquest partit. Santacreu va posar damunt la taula no menys de 600 milions de peles. Van comprar el diari Barcelona, que va costar 200 milions.

—El Reial Madrid el funda un català. El PP espanyol l’aixeca un català. I el diari El País, expliqueu, també catalans!
—Com Santacreu. El primer accionista d’El País era jo. Jo tenia 6 milions. L’Ortega estava desesperat, perquè no podien tancar el capital, i en volien més. I vaig anar a un sopar amb Manolo Fraga, Ortega, el Carlos, Santacreu i jo, i en aquell sopar Fraga va dir: “S’ha de solucionar. Santacreu, vós que sou banquer…” I Santacreu va fotre damunt la taula 12 milions que faltaven per tancar el capital.

—I Fraga, per què coi ajudava a fundar el diari El País?
—Perquè el Fraga estava interessat a fer un diari com aquell.

—I el que no sabia és que Jordi Pujol havia posat diners per fundar El País. Jordi Pujol també?
—Sí, és clar, l’hi vaig portar jo. Jo vaig recollir mig milió de peles de Pujol. Mig milió de peles de Grijalbo. Mig milió de peles de Rubiralta. I Santacreu va posar totes les restes. Jo controlava el 18%, el 19%. I era al consell en representació de tot aquest grup. I quan comencen les influències d’un sector determinat, allí és on conec Ramón Tamames. I Julián Marías.

—I Jordi Pujol per què posa diners a El País?
—Tot això forma part de la filosofia de l’obertura. Tot són peces de l’engranatge.

—Si l’objectiu, senyor Milián, era una transició pacífica, va ser un fracàs. La transició va ser violenta, amb centenars de morts, com demostra el llibre El mito de la transición pacífica, de Sophie Baby. Va haver-hi molts morts aquí. No va anar bé.
—No, discrepo radicalment.

—Hi ha centenars de morts a la transició. Molt més que a Portugal, que en teoria va haver-hi ruptura.
—ETA. ETA. Va ser ETA.

—I la ultradreta espanyola.
—La ultradreta només en va fer dos. Montejurra i Vitòria.

—I els advocats d’Atocha. Aquests també.
—Ah, sí, tres, doncs.

—Us recomano El mito de la transición pacífica. Centenars i centenars de morts.
—Jo et dic de debò que això no és veritat.

—Tampoc és el tema del llibre, però bé, us ho volia dir.
—Jo també t’he de dir una altra cosa. Jo vaig anar dos anys amb una pistola a la butxaca. ETA venia a matar-me a la porta de casa. El trio de l’escàndol eren Ernest Lluch, Luis del Olmo i jo. Aquí a la porta, a les dues de la matinada, una noia, amb un serrellet aquí, i un noi amb un plànol de Barcelona. Jo ja tenia avisos de la policia. Si veig un moviment, solto l’embragatge i els atropello. Vaig tindre la intuïció que eren d’ETA. Després he preguntat a la policia i van anar tres vegades a casa meva.

—I la pistola, dos anys, la vau portar per això?
—No, no, abans. Per Terra Lliure. I el governador civil: Manolo, així no es pot viure. Et poso unes policies. Cony, no, un paio com jo, solter, de vint-i-quatre anys, anant al Boccaccio, i amb dos policies darrere? Doncs espavila’t. Compra’t una arma i no la declaris. I, si cal, dispares a mort. Després fas un tret al cel o a la paret, i quan vingui la policia digues que has fet un avís i t’havien amenaçat. Va ser el gerent del Diari de Barcelona qui em va avisar i qui m’ho va proporcionar. Parlem de final dels 70.

—I quina pistola era?
—No ho sé. Petita. La vaig vendre després, per 60.000 peles.

—Al final del llibre als espanyols els dieu: “Espanya no se la carregaran els bascos, seran els catalans. Som florentins.”
—Sí, el català funciona amb un bisturí. El basc és molt bèstia i va a cops de puny, o amb pistola.

—Una altra història són els maletins de Grijalbo, l’editor, que us donava diners.
—A mi em finançava la Unió Soviètica. Grijalbo durant tres o quatre anys, cada any em donaven 400.000 o 500.000 pessetes, que jo no sabia d’on venien. Ni que Grijalbo era el tresorer del Partit Comunista. I un dia, l’any 90, 94 o 95, mentre jo era en una reunió de l’OTAN a Moscou, perquè era el portaveu de l’OTAN del parlament espanyol, un senyor de la part russa s’aixeca: diputat Milián, acompanya’m a fer cafè. I em diu: “Jo sóc l’home del maletí.” A Barcelona em veia amb l’editor Grijalbo, li entregava diners.

—I els comunistes per què volien donar diners a Grijalbo, perquè us els donés a vós?
—Els comunistes són realistes, les anàlisis de situacions les fan magistralment, després fan conclusions que per mi són equivocades. Però què van pensar? En un règim de quaranta anys de franquisme, passar del zero a l’infinit és impossible. Per tant, anem a poc a poc. Fem un pont. Qui el pot fer, el pont? El que estigui dintre, de la ribera del franquisme. El franquisme modern. I qui era el més fort en aquell moment? Fraga. I l’URSS va apostar per Fraga. Jo era l’home de Fraga.

—Molt bé. Els comunistes fan una altra cosa. Acaben presentant mocions de Vox. Què passa amb Ramón Tamames, de qui parleu al llibre? Comunista i ara a Vox?
—Això és escrit fa un any. No hi surt, això de Vox. Però Tamames és un personatge molt especial, molt brillant, molt intel·ligent. Me l’he emportat amb Santacreu per tota la costa catalana. Som íntims amics. Però Ramón era el portaveu oficiós del Partit Comunista. Quan passa el temps, i ara et dono la versió de Ramón i no té cap raó per a enganyar-me, em diu: jo no era comunista, jo era antifranquista.

—No. Antifranquista tampoc. Ha acabat a Vox.
—Bé, bé. Ha acabat amb els que li han donat l’oportunitat de sortir a la palestra per condemnar aquesta barbaritat que és el sanchisme. Li han ofert la porta i la plataforma. Però ell no és de Vox, ni ho serà mai de la vida.

—La ultradreta, a tot Europa, treu vots dels ex-votants comunistes. Han agafat la icona comunista per prendre vots de comunistes.
—Jo et dic això perquè realment és una jugada molt paradoxal, molt… És a dir, és quasi contradictòria. Però té un sentit polític determinat. I és enfonsar Pedro Sánchez

—Un capítol que m’ha fet força impressió: Carles Santos. Tinc la sensació que no enteneu el seu anticlericalisme. Per què no l’enteneu?
—El conec des que teníem setze anys. I ell, a setze anys, disset anys, divuit anys, catorze anys, anava a missa cada dia. Què va passar? Que va venir aquí a estudiar a Barcelona i el Carlos Santos que jo vaig conèixer fins als vint-i-cinc anys o vint-i-sis no era el Carlos Santos que vaig conèixer després. Influït potser per Joan Brossa.

—Vós trenqueu amb el PP el 2000, per Aznar. Encara n’esteu allunyat?
—Jo no hi estic des del 2000.

—I Feijóo, com el veieu?
—Jo crec que Feijóo té una capacitat gerencial, torno a dir, gerencial, important. El que no té, per mi, és un lideratge fort. Un home, com jo, que ha conegut Fraga, Pujol, Tarradellas, doncs…

—Per què trenqueu amb el PP el 2000?
—Perquè Aznar no entenia res del que es feia a Catalunya ni del que volíem fer.

—Vós dieu que Aznar va posar Rajoy per la seva visió antinacionalista.
—Sí, senyor, i, a més, mira què em va dir Fraga. Obre cometes: “Mariano mai serà el meu successor perquè, essent gallec, no parla gallec. I no guanya les eleccions ni al seu poble.” Doncs Aznar va col·locar Rajoy. I Aznar no va respectar l’entesa que teníem aquí, Pujol i jo, durant trenta anys, i és el secret de per què Pujol és tan amic meu. Va venir a la presentació del llibre. A mi Pujol em va finançar la fundació del Partit Popular. Un milió de peles.

—Pujol?
—El Pujol del 1973. Un milió de peles. I ell té una carta manuscrita meva dient-li que si necessita acreditar-te tal, tal, tal, pel cas Banca Catalana, jo estic disposat a anar on sigui i acreditar-ho.

—En una entrevista a VilaWeb amb Josep Rexach vau dir la frase: “La independència del cor no em surt. Racionalment, potser sí.” Encara som aquí?
—Sí, som sempre aquí. La corona d’Aragó s’uneix a la corona de Castella. No s’hi fusiona. S’hi uneix. I quan la reina Isabel mor, què fa Ferran el Catòlic? Es torna a casar per tornar a ser pare. Ell veu que els castellans no encaixaran i vol separar-se. La desgràcia és que la seva filla Joana va sortir com va sortir, i que no va tenir fills.

—M’heu explicat la diferència entre unió i unitat. Però en l’entrevista amb Rexach expliqueu que racionalment podríeu votar que sí a la independència.
—Bé, és que en aquell moment, en aquell moment, tal com estaven les coses, hauria pogut acabar encarrilat…

—I ara?
—No, jo ara no votaria la independència.

—Llàstima. Podent ser un jueu independentista, al final sou un cristià unionista.
—No, no, a veure, jo històricament no tinc cap dubte d’això. No tinc cap dubte que Espanya és una unió no és una unitat. Punt. Ho tinc claríssim. Aquí tens un titular. Espanya és una unió i no una unitat.