Tornarà el servei militar a Europa?

Tornarà el servei militar a Europa? Aquesta és la possibilitat que exposà el mes passat el primer ministre de Letònia, Edgars Rinkevics, que demanà un “debat seriós” sobre aquesta qüestió. “Ningú no vol lluitar, però el problema és que ningú tampoc no vol ser envaït”, va dir.

Lluny de ser un exabrupte, fa mesos que la proposta va prenent força entre els dirigents europeus, particularment després de la invasió russa d’Ucraïna. Les declaracions de Rinkevics potser es destaquen per la contundència, però Letònia –que ha reintroduït el servei militar enguany– no és, ni de bon tros, l’únic estat europeu que n’ha parlat aquests darrers mesos. Sense anar més lluny, el govern de Dinamarca va anunciar el mes passat l’ampliació del servei militar obligatori de quatre mesos a onze, estenent-lo també a les dones a partir del 2026. Més recentment, països com ara Alemanya –que el va derogar l’any 2011– també han parlat de recuperar-lo, com suggerí el ministre de Defensa, Boris Pistorius, en una entrevista publicada al desembre.

Però és el conflicte a l’est d’Europa el punt d’inflexió que trencarà una tendència secular de dècades? Fins a quin punt és una possibilitat realista en l’Europa del segle XXI el servei militar?

El servei militar, una antiga relíquia que torna

Tot i ser una pràctica molt estesa entre els països europeus durant bona part del segle XX, el reclutament obligatori va perdre pes ràpidament a partir dels anys noranta, coincidint amb la reformulació de les prioritats militars del continent, arran de la caiguda de l’URSS i la fi de la guerra freda. Després d’un segle en què els reclutes havien lluitat en els grans conflictes en una proporció molt superior a la dels militars de carrera, la professionalització es va començar a estendre entre els exèrcits europeus durant els primers anys del nou mil·lenni, a mesura que els programes de reclutament es deixaven enrere i la despesa en defensa dels estats queia, en resposta a un panorama geopolític menys turbulent. Del 1994 al 2001, cinc dels principals estats europeus van optar per derogar el servei militar obligatori: Bèlgica (1994), els Països Baixos (1996), Itàlia (2000), l’estat francès (2000) i l’estat espanyol (2001). Polònia va eliminar el reclutament forçós el 2009, i Alemanya el 2011.

L’expansionisme rus a l’est d’Europa, tanmateix, ha capgirat aquesta tendència en pocs anys. Ucraïna, que havia abolit el reclutament obligatori el 2012, el va restaurar el 2014, coincidint amb l’esclat de la guerra del Donbàs. Dos anys més tard –poc després de l’annexió russa de Crimea– s’hi afegí Lituània, i Suècia el va reinstaurar el 2017.

Però no ha estat fins a la invasió russa d’Ucraïna, i el retorn consegüent dels tambors de guerra al continent, que la possibilitat de recuperar el servei militar obligatori ha tornat als salons del poder d’Europa. Les crides dels estats europeus a augmentar la despesa militar i els reports de la intel·ligència alemanya i russa sobre un hipotètic atac híbrid rus contra l’OTAN no ha fet sinó inflar aquesta possibilitat.

Un patró geopolític clar

Però realment el servei militar pot tornar a Europa? Certament, no tots els grans estats del continent hi estan disposats. Al Regne Unit, el secretari de Defensa Grant Shapps ho ha descartat taxativament:  “No tenim cap mena de pla per a fer res d’això –digué al gener–. És una ximpleria. […] No ho tenim pas a l’agenda, ara com ara.” Més recentment, al març, la ministra de Defensa espanyola, Margarita Robles, també descartà de tornar al reclutament forçat. “De cap manera, ni tan sols crec que li hagi passat pel cap a ningú“, digué. A Portugal, els dos principals partits polítics –el Partit Socialista i el PSD– també ho han desestimat.

Si observem amb detall els països que han reintroduït el reclutament forçós aquests últims anys, de fet, hi veurem un patró geopolític clar: com més a prop són d’un veí militarment agressiu, més possibilitats semblen tenir de recuperar –o de no derogar– el servei militar. Aquest és, precisament, el motiu que Robles va adduir al març: “Hi ha països que, efectivament, per la situació geogràfica, perceben més aquesta preocupació. La realitat no és allò que un vol, sinó allò que altres –gent com Putin– ens imposen quan maten els ciutadans.”

Ara com ara, un total de nou països de la Unió Europea mantenen alguna mena de servei militar obligatori, dels quals la gran majoria (llevat de Suècia i Letònia) no l’han arribat a derogar mai. Són Finlàndia, Suècia, Dinamarca, Estònia, Lituània, Letònia, Àustria, Grècia i Xipre. Tret d’Àustria (que no és membre de l’OTAN i, per tant, depèn molt més de les capacitats defensives pròpies), la resta d’aquest grup d’estats tenen veïns militarment agressius (Rússia, en el cas dels estats nòrdics i bàltics) o bé veïns amb qui fa dècades que mantenen tensions diplomàtiques intractables (Turquia, en el cas de Grècia i Xipre).

La formació dels soldats i els valors de la ciutadana, obstacles afegits

Un obstacle afegit per a la reimposició del reclutament forçós, sobretot allà on el risc de confrontació militar no és immediat, és la formació. Perquè formar un soldat per a la guerra moderna –en què és clau el domini d’armament tecnològicament avançat– és un procés llarg i costós que difícilment es pot cobrir amb un programa d’entrenament bàsic de pocs mesos. Shapps, en les seves declaracions sobre el reclutament, ja va al·ludir a la necessitat de mantenir un exèrcit professionalitzat i integrat per soldats experts.

Un altre interrogant és fins a quin punt els ciutadans estarien disposats a acceptar la recuperació del servei militar obligatori, després de dècades d’absència. Aquesta és, precisament, una de les premisses d’un estudi publicat fa poc per Vincenzo Bove i Riccardo di Leo, professors de la Universitat de Warwick, i Marco Giani, professor del King’s College de Londres. Remarquen que l’interès dels ciutadans europeus pel reclutament –especialment entre els més joves– és baix a causa de la desconnexió creixent, després de dècades de pau i sense servei militar, entre els valors de la societat civil i els de l’estament militar. D’aquest punt de vista, el suport creixent a l’exèrcit que s’ha registrat en alguns estats europeus d’ençà de l’esclat de la guerra a Ucraïna seria més una mostra de suport polític a causa d’una situació geopolítica incerta que no pas una disposició real a lluitar.

L’estudi conclou que la reintroducció del servei militar fins i tot pot ser perjudicial per als governs europeus, perquè pot fer créixer la desconfiança dels reclutes envers la resta d’institucions de l’estat i no necessàriament n’augmenta la disposició a defensar l’estat d’una amenaça externa, com diuen els partidaris de tornar al servei obligatori. “Ni l’establiment de vincles d’amistat improbables amb uns altres reclutes a llarg termini ni el foment d’un sentit obsolet de nació han d’ajudar necessàriament a vincular el ciutadà a les institucions democràtiques de l’estat“, diuen. I afegeixen: “El nostre estudi indica que, lluny d’augmentar la confiança en les institucions democràtiques, el reclutament pot tenir l’efecte contrari. Exposant els joves a un entorn militar amb una jerarquia molt clara, […] les polítiques de reclutament poden promoure la primacia de l’exèrcit sobre les institucions democràtiques.”

El reclutament, de fet, podria ser contraproduent fins i tot en termes purament militars. N’és un exemple l’exèrcit rus a la guerra d’Ucraïna, que durant el conflicte ha arrossegat tota mena de problemes de disciplina –amb desercions constants– dels soldats, en gran part reclutes sense gaire formació militar.