Milhomes, esclafaterrossos i escanyamarits: els insults més creatius

La composició és un recurs inexhaurible per a crear termes nous. Un mot compost té una funció pràctica, de comunicació, però va molt més enllà, perquè dringa, fa brillar la llengua, fa riure i ens arriba directament. Respon a la creativitat tradicional dels catalans; de vegades, amb un origen remot (pensem en llepafils, posem per cas, que tenim documentat del 1497).

Els composts poden servir per a designar objectes (llevataps), oficis (plats-i-olles) accions visibles (entra-i-surt), accions invisibles (corferir), estats d’ànim (esmaperdut)… I també serveixen per a insultar. De fet, de paraules compostes per a ofendre n’hi ha tantes que els diccionaris manuals no les poden aplegar pas totes. Així, doncs, per fer aquest article hem anat a pouar sobretot en el gran Diccionari català-valencià-balear, l’Alcover-Moll.

Aixafaguitarres i escalfabraguetes

Molts composts són transparents. Si sentim escalfabraguetes (o calfabraguetes), de seguida entendrem que es parla d’algú que es complau a excitar sexualment algú altre sense intenció de satisfer el desig que ha provocat. També entendrem perfectament que un escalfacadires és algú que no troba mai l’hora d’alçar-se, especialment si és a casa d’altri. No ens sobtarà gens que un aixafaterrossos (o esclafaterrossos) sigui una persona rústica. I és també prou evident que un escurabutxaques (o escurabosses) és aquell qui amb les seves males arts s’apodera dels diners dels altres. Alguns composts parteixen d’una locució. Per exemple, tothom sap que adular servilment és, parlant en llengua vulgar, llepar el cul i, per tant, no ens han pas d’explicar què és un llepaculs –dit també bufaculs, llepacrestes, llepafigues, llepafaldons i llepatacons. Una altra sèrie de composts divertits són els formats damunt el verb escanyar: escanyabarbes (‘barber dolent, que en afaitar fa malbé la cara del client’);  escanyamarits (‘vídua que s’ha casat per tercera vegada’); escanyamullers (‘vidu que s’ha casat per tercera vegada’); escanyapobres (‘avar que explota la misèria dels pobres’), un xic diferent d’escanya-rals (‘extremadament avariciós’). És evident que algú que sempre aixafa la guitarra (és a dir, que desbarata els plans) és un aixafaguitarres (o xafaguitarres), també anomenat esgarriacries, esgarriamarros o desbaratafestes. Així mateix, ens és fàcil d’imaginar que un ploramiques és algú que plora per no res i que un milhomes és el qui es creu apte per a tot, o bé un noi que vol semblar un home.

Baliga-balagues i tocatabals

Però no ho són pas tots, de transparents. Si no m’ho expliquessin, jo no sabria pas que un bufanúvols és un presumptuós, ni que un bufaforats és algú excessivament curiós, que per tot es fica i en tot vol prendre part, ni que un nap-buf és una criatura o una persona de poca alçada, ni que un nyeu-nyeu (o nyau-nyau) és algú fingidament pacífic. En aquest grup dels opacs, n’hi ha una bona colla que volen dir ‘persona informal’, com ara embastavaques, baliga-balaga i barliqui-barloqui. I si, a més d’ésser informal, l’individu és beneitot o il·lús, li podem dir torrabolets, o bé recórrer a tota la corrua dels començats per toca: tocaboires, tocacampanes, tocacorrandes, tocahores, toca-sardanes, tocatabals, tocatimbals, tocatimbales i tocatrons. Tampoc no és tan evident que un pocapena sigui un desvergonyit; un figaflor, un fleuma; un setciències (o mestretites), un que presumeix de saber molt; un perepunyetes, algú exageradament minuciós i exigent; un torrapipes, un que mereix poca consideració; i un torracollons, algú que molesta i que a tot troba obstacles.

Llepallaunes i mastegatatxes

Uns quants composts fan referència als golafres. Si ens servim del verb escurar, tenim l’escuracassoles i l’escuraplats. I si recorrem a llepar, llepacassoles, llepallaunes i llepaplats. És clar que si en compte d’ésser golós és delicat en el menjar serà un llepafils. Un sinònim de llepafils és mastegacera, que ens obre la porta dels composts amb el verb mastegar, com ara mastegablens (‘persona que no parla clar, que no manifesta amb franquesa el seu pensament’), mastegaparaules (‘qui parla entre dents’) i mastegatatxes (‘persona malcontentadissa, que sempre troba què dir’). Ah, i encara mastegaparenostres (‘persona que resa maquinalment les oracions’), que no és pas igual que un llepaaltars (‘excessivament donat a la beateria’). Un altre verb molt productiu a l’hora d’insultar és saltar. I vet ací que tenim saltabarrancs o saltaparets (‘home o noi eixelebrat, mancat de reflexió’), saltamarges (‘lladre de camps’ i també ‘home que cerca les ocasions d’obtenir il·lícitament els favors de les dones’), saltataulells (dit despectivament, ‘aprenent o dependent de botiga, sobretot de roba’) i saltaterrats (‘lladregot de pisos’).

Cagacalces i pixa-reixes

Entre els verbs més útils per a inventar insults, no ens podem deixar els clàssics: cagar i pixar. Un cagacalces o cagacalçons és un home molt covard; un cagadeus és un renegaire; un cagadimonis és terrible i de geni violent; un cagadubtes dubta de tot i no es refia de res; un cagadur és ric i avar; un cagandanes es mou molt i aparenta energia, però és fluix de caràcter i no fa res d’importància; un cagapoquet és covard o pusil·lànime; i un caga-ràbies s’enrabia fàcilment. Ah, i no ens descuidem els mots empescats pels veïns: als de Cardona els diuen caga-sal; als del Palau d’Anglesola, caga-selles; i als de Barcelona, caga-sucs. Encara ens falta el cagatinta, que és –despectivament– l’escrivent d’oficina, altrament dit pixatinters. I ací encetem l’altra col·lecció: un pixapolit és molt tocat i posat; un pixallits és el qui es pixa sovint al llit; un pixavagant o pixa-reixes és una persona ociosa, que va i ve molt sense fer feina. I, en fi, un presumit és un pixaví, nom que també donaven als habitants de València, de Castelló de la Plana i de Gandia. 

Ja ho veieu: tan sols recorrent als composts, tenim insults per a donar i vendre. I si encara no heu trobat allò que cercàveu, sempre teniu l’opció de fer com els nostres avantpassats i empescar-vos un mot nou. Hi ha joves que ja ho fan, i s’han inventat mots com ara ensumapets, llepafinestres i pessigavidres.

La llengua és viva!