“És l’aixecada de camisa més gran de la història”: el ‘criptofrau’ que ha mostrat les vergonyes de Milei

Era divendres cap a les onze del vespre quan Javier Milei, president de l’Argentina i piulaire prolífic, publicà un missatge a X en què anuncià a so de bombo i platerets la creació d’una “criptomoneda patriòtica” anomenada Libra, una referència dissimulada al seu eslògan electoral. “Aquest projecte privat es dedicarà a incentivar el creixement de l’economia argentina, tot donant suport a les petites empreses i als emprenedors argentins”, explicà el president. La crida no trigà a fer efecte: en qüestió de minuts, la criptodivisa passà de cotitzar de 0,25 dòlars a 5,54 i assolí un valor de mercat de més de 4.500 milions de dòlars.

Però aquestes cotes no se sostingueren gaire temps més: minuts després de franquejar la barrera dels 4.500 milions de dòlars, una onada de vendes desplomà el valor de mercat de la criptodivisa a un ritme tan alt –o més encara– com el que l’havia disparat. A les 0.45, la criptomoneda ja cotitzava per sota d’un dòlar, un valor de mercat gairebé sis vegades inferior al pic que havia assolit feia tot just una hora. A les 4.38, menys de cinc hores després del piulet original, Milei publicà un nou missatge a X en què es desentenia de l’episodi. “No estava familiaritzat amb els detalls del projecte, i després d’haver-m’hi familiaritzat he decidit de no fer-ne més difusió”, escrigué. Dos minuts després del segon piulet de Milei, el valor de la criptomoneda es desplomà per sota dels 27 cèntims de dòlar, pràcticament el mateix valor amb què havia començat la nit. “És l’aixecada de camisa més gran de la història”, lamentà poques hores després un conegut influenciador nord-americà que havia participat en la campanya de promoció de la criptodivisa.

Una “aixecada de camisa” de manual

Per més singular que pugui semblar, episodis com el de divendres són tan comuns en la criptosfera que el sector els ha batejats justament així: rug pull, un terme anglès que es podria traduir per ‘aixecada de camisa’. La dinàmica que hi ha rere aquesta mena d’estratagemes no és del tot nova: l’inversor compra grans quantitats d’un actiu especulatiu tan bon punt surt al mercat i, després d’haver instat més inversors a comprar-ne i haver-ne inflat el valor, se’n desempallega per a embutxacar-se’n els beneficis.

Tots els indicis, certament, apunten a una aixecada de camisa de manual: en l’hora i minut exactes en què Milei va publicar el seu primer piulet sobre Libra es registraren un seguit d’operacions de compra per valors astronòmicament alts, superior en alguns casos a 250.000 dòlars, cosa que sembla indicar que un inversor –o grup d’inversors– havia estat informat amb antelació del llançament de la criptodivisa i havia programat l’execució d’aquestes operacions de compra perquè coincidissin amb la publicació de Milei. Quan el valor de mercat de Libra tocà sostre, el 37% de la criptodivisa es repartia entre tan sols dues carteres que, pocs minuts després, posaren a la venda les seves possessions. Es calcula que més de 74.000 usuaris perderen en total més de 286 milions de dòlars en la desfeta. Tanmateix, un grup molt reduït de carteres en tragueren beneficis enormes –superiors, en alguns casos, a vuit milions de dòlars– en qüestió d’hores o minuts.

El president que no en sabia res

Milei, certament, no és el primer personatge públic involucrat en aquesta mena d’estratagemes –que si tenen èxit és, precisament, per la participació de figures carismàtiques, adés un influenciador, adés un dirigent polític. El president argentí, de fet, ni tan sols és el primer dirigent mundial a ser acusat d’orquestrar una d’aquestes “aixecades de camisa”: la setmana passada, sense anar més lluny, el president de la República Centreafricana va capitanejar un episodi pràcticament idèntic; i als Estats Units, la criptomoneda de Donald Trump ha seguit un guió semblant a la de Milei. Més enllà de l’esfera de la política, el raper nord-americà Kanye West explicà fa pocs dies que un inversor li havia ofert dos milions de dòlars perquè promocionés la creació d’una criptodivisa amb el seu nom a les xarxes socials.

Aquesta possibilitat –que Milei, lluny de ser-ne l’instigador, hagi estat un dels milions d’argentins a qui l’esfondrament de Libra agafà de sorpresa– és la que han insinuat veus com la de l’emprenedor argentí Diógenes Casares, especialista en el sector de les criptodivises. Segons Casares, l’operació fou ordida per “un grup de capitalistes de risc estrangers, brokers i individus del món de les criptodivises que es delien per promoure una criptodivisa a un govern excepcionalment receptiu a projectes nous”. L’objectiu? “Maximitzar l’extracció de capital, sense gens de consideració per l’impacte negatiu que el projecte tindria en la reputació del país”, ha explicat l’emprenedor.

Un dels noms apuntats per Casares ha estat el de Hayden Davis, l’executiu en cap de l’empresa que impulsà la creació de Libra. En una entrevista concedida abans-d’ahir, Davis explicà que havia treballat en el projecte de bracet amb el govern argentí, incloent-hi  Milei mateix, però que la culpa del daltabaix no havia estat del president sinó d’alguns dels seus assessors, a qui es negà a anomenar per por de rebre amenaces de mort. “Crec fermament que no és corrupte. Crec que ni ell sap del tot què va passar”, digué Davis sobre el president argentí.

Després d’un cap de setmana de silenci escrupolós, el govern argentí també ha semblat adoptar la ignorància com a línia oficial. “Les criptodivises són un món d’especialista que és molt difícil d’entendre. Jo tampoc no entenc com funcionen, i mira que m’ho han explicat 800.000 vegades”, explicà dilluns el ministre d’Economia argentí, Luis Caputo.

Ahir, en una entrevista a la cadena argentina Todo Noticias, Milei també entonà un discurs semblant. “No sóc un expert en criptodivises. La meva especialitat és el creixement econòmic, amb diners i sense”, explicà el president, que al·legà que havia piulat sobre Libra únicament per fer-se’n ressò, no pas per instar els argentins a invertir-hi. “Sóc un entusiasta de la tecnologia –afegí–: si veig una eina que facilita que els emprenedors puguin accedir a finançament, me’n faré ressò.” El president reconegué que d’ara endavant  hauria de “posar més filtres” a l’hora de decidir amb qui reunir-se. Per una altra banda, l’Oficina Anticorrupció argentina ha obert una investigació formal contra el president, que ha estat objecte de més d’un centenar de demandes aquests darrers dies.

Milei encara la seva crisi més greu

L’episodi ha significat la crisi més greu a què s’ha enfrontat el govern de Milei d’ençà que arribà al poder, ara fa més d’un any, tot i que resta per veure quines conseqüències polítiques tindrà. L’oposició peronista ha amenaçat de presentar una moció de confiança contra el president, tot i que sembla molt improbable que pugui aplegar prou suport al parlament. A més, cap dels rivals polítics de Milei no sembla tenir prou popularitat entre els argentins per a bastir una alternativa amb cara i ulls al govern, un govern que no ha perdut pistonada significativament en l’índex d’aprovació durant del darrer any.

El risc més immediat per al president, segurament, és més de reputació que no pas polític. Economista de formació, Milei –que heretà una inflació desbocada i una divisa extraordinàriament devaluada– s’ha decantat fermament per la disciplina fiscal com a remei per a pal·liar la corrua de problemes que assolen l’economia argentina. Aquest gust per la ultraortodòxia econòmica, juntament amb el seu pedigrí com a economista del sector privat, l’han ajudat a fer amics a les altes esferes del poder econòmic mundial, fins al punt de convertir-se en un dels grans reclams de la cimera de Davos en dos anys consecutius. Però ni tan sols la fita d’haver aconseguit de mantenir la inflació sota control, per no parlar de la llarga llista de mesures liberalitzadores que el seu govern ha aprovat, han pogut convèncer els inversors internacionals dels atractius econòmics de l’Argentina, que enguany es preveu que tornarà a créixer després de dos anys de recessió punitiva. Episodis com el de divendres n’expliquen un dels motius: que l’Argentina és governada per un dirigent capaç de deixar-se estafar als nassos, suposant que digui la veritat.