30.12.2019 - 21:50
L’escriptor txec Milan Kundera ha fet enguany noranta anys. Nascut a Brno, la seva vida és un exemple clar de com ha mudat la història d’Europa al llarg d’aquest últim segle. El darrer moment clau de la seva biografia va ser fa un mes, el 29 de novembre, quan li van concedir la nacionalitat txeca, exactament quaranta anys després d’haver-li estat llevada per les autoritats de Txecoslovàquia, que el van convertir en un apàtrida fins que el 1981 va obtenir la nacionalitat francesa.
Però anem a pams. Quan Kundera va néixer (en el si d’una família culta de classe mitjana amb un pare compositor), Txecoslovàquia era un estat lliure. Havia aconseguit la independència amb el desmantellament de l’imperi austrohongarès després de la primera Guerra Mundial i s’hi havia instal·lat una democràcia amb aliances importants amb Anglaterra i França, que varen considerar que era important fer un cordó sanitari al centre d’Europa per a impedir l’avanç del comunisme. Tanmateix, Anglaterra i França varen deixar sense cap mena de protecció els txecs quan Hitler va envair el país el 1938.
Així doncs, Txecoslovàquia es va veure envaïda per les tropes nazis, que emprengueren la seva purga habitual: dissidents polítics, homosexuals, gitanos i sobretot jueus varen ser perseguits i conduïts als camps de treball i extermini. És en aquest ambient en què es va forjar la primera joventut de Kundera. Però les tropes hitlerianes van acabar perdent la guerra i van ser els soldats de la Unió Soviètica els qui avançaren des dels Urals fins a Berlín en només dos anys i pel camí van anar ocupant tot allò que hem conegut equivocadament amb el nom d’Europa de l’est i que l’escriptor sempre ha reivindicat com a Mittleeropa, l’Europa del centre. Certament, la posició que ocupen Txèquia, Eslovàquia, Àustria, Polònia, Eslovènia, Croàcia, Sèrbia, Kossove, Bòsnia, Macedònia, Albània, Hongria, Romania, Moldàvia i fins i tot Grècia és central en el continent europeu.
L’ocupació soviètica va durar fins a la caiguda del comunisme, el 1989, ara fa trenta anys. El jove Kundera s’afilià al Partit Comunista el 1948, just quan acabava de graduar-se a l’institut i ho va fer absolutament convençut: buscava exactament el contrari del que havia viscut fins aleshores, la dominació del Tercer Reich. El 1950, però, va ser expulsat per primera vegada del partit, un episodi que va explica a la novel·la La broma, de 1967. El 1956, el van readmetre fins a expulsar-lo definitivament el 1970. Juntament amb molts altres autors i artistes, Kundera es va involucrar activament en la Primavera de Praga de 1968, que va acabar amb la invasió soviètica el mes d’agost d’aquell any. D’aquesta manera, l’URSS posava fi a un intent aperturista, de la mateixa manera que ja havia esclafat la revolta a Hongria el 1956 i com havia intentat de fer –en aquest cas amb fracàs– a la Iugoslàvia del mariscal Tito el 1948.
Eren els temps en què la revolta bullia al carrer. Tan sols un mes després de la invasió es va formar, amb el suport dels estudiants francesos que al maig ja havien iniciat la revolta a París, el grup The Plastic People of the Universe (que durant vint anys van ser els capdavanters del moviment contracultural a Praga contra el règim soviètic), i els artistes i intel·lectuals van denunciar massivament la situació del país, entre ells Kundera, que el 1975 va deixar Praga amb la seva dona Vera per instal·lar-se a França, on va fer de professor de literatura.
El seu gran èxit
Llavors, el 1984, va arribar un d’aquests petits miracles que de vegades passen a la literatura: Kundera va publicar La insostenible lleugeresa de l’ésser. I aquesta novel·la, que en teoria era per a un públic culte i format i que presentava una reflexió sobre l’home i les relacions amoroses, afectives i sexuals en el marc de la invasió soviètica de 1968, es va convertir en un inesperat èxit de vendes no solament a França, sinó arreu del món. I va passar allò que a vegades ha passat a la història de la literatura, que una obra és capaç d’amagar la resta de la producció de l’autor per molt bona que sigui. Tot i això, amb aquest llibre naixia el mite Kundera –incrementat per l’èxit del film que es va fer posteriorment.
El 1984, l’URSS ja era un gegant amb peus de fang. Els soldats soviètics estaven ben entrampats en el fangar en què es va convertir per a ells l’Afganistan, un dels episodis més crus de la Guerra Freda. Un any després, Gorbatxov pujava al poder i començava la perestroika, el darrer intent de salvar una manera de concebre el món que al final es va enfonsar definitivament en el bienni comprès entre final de 1989 i el 1991, quan va caure l’URSS. Francis Fukuyama va definir-ho, erròniament, com la fi de la història.
Kundera s’havia convertit en un autor de culte arreu del món, també a casa nostra. L’assaig L’art de la novel·la (1986) va començar a aparèixer citat en nombroses tesis doctorals, estudis i també en alguns textos crítics dels mitjans. Semblava que era important citar un escriptor dissident amb el comunisme en un context nou a Europa en què s’incorporava l’estat espanyol: la Comunitat Econòmica Europea. El món encara era dividit en blocs i, des de l’any 1970, les obres de Kundera eren prohibides al seu país.
Escriptura francesa
Amb la caiguda del comunisme del 1989 i la reincorporació a Txèquia de la democràcia i un nou sistema capitalista (l’anomenada Revolució de Vellut), la tornada era possible per a Kundera. Però l’escriptor ja era francès oficialment i culturalment: havia passat a escriure en francès habitualment, encara que conservés el txec com a llengua d’escriptura íntima. Sovint, ell mateix escrivia els esborranys del llibre en txec i després els traduïa al francès per lliurar-los a l’editorial. Però a més a més, ja era un home de seixanta anys que n’havia passat quinze a l’exili.
L’hora de tornar no havia arribat, si més no, calien encara unes quantes condicions, entre les quals que els seus llibres es poguessin llegir a casa seva, cosa que no va passar fins al 2006 en el cas de La insostenible lleugeresa de l’ésser, que va batre tots els rècords de venda a Txèquia. L’altre fet que s’havia de resoldre era el fet nacional. L’1 de gener de 1993, Txecoslovàquia es va separar de comú acord i sense cap incident: Txèquia per un costat i Eslovàquia per un altre. Tot i això, en moltes de les seves obres, l’escriptor es refereix al seu país com a Bohèmia, una de les tres regions històriques txeques (les altres dues són Moràvia i Silèsia), i on hi ha la capital, Praga.
Ara que l’autor ha fet noranta anys i que ha estat reconegut novament amb la nacionalitat txeca, a França s’han fet grans reportatges sobre ell (el diari Le Monde li ha dedicat una sèrie de sis capítols) i torna a ser moda malgrat que ja han passat cinc anys des de la seva darrera publicació, la novel·la La festa de la insignificança (2014). En total, la seva obra inclou tres llibres de poesia; cinc assaigs (entre els quals els imprescindibles Els testaments traïts, de 1993 i El teló, de 2005); dues obres de teatre i dotze llibres de narrativa, amb peces tan importants com El llibre del riure i de l’oblit, de 1978 i La lentitud, de 1993.
La recepció a casa nostra
I a casa nostra, quina és la recepció de Kundera avui en dia? Doncs no es pot dir que sigui un dels millors moments de popularitat de l’autor txec. Trobar exemplars de La insuportable lleugeresa de l’ésser en català no és fàcil, i sovint s’ha d’encarregar, segons que es pot llegir a la web d’algunes llibreries barcelonines. Pitjor ho tenen aquells que vulguin comprar El llibre del riure i l’oblit o La immortalitat, ambdues obres descatalogades, com també ho està L’art de la novel·la. En canvi, l’assaig El teló sí que es pot adquirir sense dificultats.
Hem escollit aquests mateixos cinc títols per a investigar en el sistema de préstecs. La insuportable lleugeresa de l’ésser compta amb deu volums disponibles a biblioteques del consorci de la Diputació de Barcelona, del qual un és en préstec (a data de 28 de desembre). N’hi ha dotze més a la resta del país, dels quals dos són en préstec. Del Llibre del riure i de l’oblit hi ha quinze exemplars a Barcelona, cap en préstec i cinquanta-un a la resta del Principat, cap en préstec. La immortalitat compta amb vint-i-cinc exemplars a Barcelona, tots disponibles per a qui els vulgui llogar i cinquanta a Catalunya, també tots disponibles. D’El teló hi ha noranta-sis exemplars a Barcelona, un en préstec i onze a la resta del país, tots a disposició. I finalment, de L’art de la novel·la, en tenim cinquanta-tres a Barcelona, un en préstec i seixanta a la resta del país, tots esperant lectors. Per tant, ara mateix Kundera no es pot dir que sigui un dels autors més llegits a casa nostra.
Una novel·la mallorquina
Però ara farà vint anys, Kundera encara tenia força predicament. L’autor txec acabava d’escriure La ignorància, la novel·la que va voler que sortís en català i en castellà abans que en cap altra llengua. Per què? Doncs perquè Kundera s’havia inspirat, en part, en els relats d’exili dels republicans espanyols i perquè havia començat a fer voltes al text durant les seves vacances a Mallorca a final dels anys vuitanta. Mentre el comunisme era a punt d’enfonsar-se, els soldats de l’URSS es retiraven definitivament de l’Afganistan i ja hi havia hagut l’accident nuclear de Txornòbil, Kundera descansava a la colònia de Sant Jordi, al sud de Mallorca, on començava a donar forma a aquesta obra.
La ignorància torna a fer voltes sobre els grans temes de Kundera, essencialment la condició humana, però és un llibre d’una plena actualitat. Hi exposa la tornada dels exiliats i el desarrelament que pateixen un cop retornats a la seva pàtria. I hi esbossa la teoria dels vint anys: són els anys que Txèquia va viure com a país lliure i demòcrata, de 1918 a 1938, i són els anys que van del somni de la Txèquia oberta fins a la caiguda del comunisme, de 1968 fins al 1989. Són els mateixos anys que triga Ulisses a tornar a casa des que se’n va a la guerra de Troia. I l’autor txec lliga tots aquests períodes de vint anys per explicar la història dels seus personatges retornats de l’exili i comparar-los amb Ulisses, fent-nos veure que el retorn és un dels grans temes de la literatura universal de tots els temps. Ara, a la fi, li han retornat la nacionalitat. Però no ha estat vint anys després, sinó quaranta.
