25.05.2016 - 22:00
|
Actualització: 26.05.2016 - 00:37
‘Això en termes històrics de ciutat no és cap novetat radical’, va dir ahir Jaume Collboni en l’acte formal de presa de possessió com a membre del govern municipal de Barcelona. I, per si algú no ho havia entès prou, va continuar explicant que els socialistes sempre havien governat amb coalicions d’esquerra i que, igual com van governar amb ‘l’alcalde Serra, l’alcalde Maragall, l’alcalde Clos i l’alcalde Hereu’, ara ho farien (‘ho farem’, va dir ell) amb la batllessa Colau.
Les dades ho avalen. Ahir feia 1.790 dies de la pressa de possessió de Xavier Trias com a batlle. Si tenim en compte que des de les primeres eleccions municipals de la restauració borbònica ahir es complien 13.567 dies, les xifres són contundents: els socialistes han manat a Barcelona 11.777 dies i la resta –Trias i Colau quan governava sola–, 1.790.
No és pas estrany que el PSC quedàs estabornit després de les eleccions que van portar Trias a la batllia. Això de perdre l’ajuntament mai no havia format part dels seus plans. I els va passar el 2011, quan CiU els va superar: 14 regidors contra 11. Quatre anys després, Trias va perdre les eleccions a mans de Colau, però aquell dia els socialistes es van trobar més desconcertats que mai. Eren cinquens i només tenien quatre regidors. Fins el 2011 sempre n’havien tinguts més de deu, i en quatre eleccions de les nou que s’havien fet havien arribat a tenir-ne més de vint. El rodament de cap que els va entrar quan van veure que havien arribat tan avall era més que comprensible.
Però un any després el miracle, per a ells, ja s’ha fet. I la batllessa que els havia dit mafiosos i que els havia assenyalats amb el dit, com a culpables dels mals de la Barcelona actual, els ha cridat al govern, els ha abraçats i, com deia Marta Rojals l’altre dia, ‘on vaig dir dic dic Frederic…‘
Bé, potser Ada Colau no és allò que semblava. Fins i tot qui ens diu que no és la batllessa que els del PSC cercaven de manera desesperada des de l’adéu de Pasqual Maragall. De moment els de Collboni tornen a ser on sempre havien estat. I qui diu ‘sempre’ diu sempre menys mil vuit-cents dies mal comptats.
